Definició
La presbícia o presbiopia és un defecte de la refracció ocular degut a una disminució progressiva de la capacitat de l’ull per a enfocar els objectes propers, que es manifesta amb una visió propera borrosa a partir de l’edat adulta.
Freqüència i edat
La presbícia és extremament freqüent, ja que, com que es considera una manifestació del procés d’envelliment, gairebé tota la població en pateix en algun moment de la vida.
En general, el defecte es presenta cap a quaranta anys, bé que també pot aparèixer en altres edats. És estrany, però, que ho faci abans de trenta-cinc anys o després de cinquanta.
Causes
L’origen de la presbícia és una pèrdua d’elasticitat del cristal·lí. Aquest element participa en el mecanisme d’adaptació del sistema òptic ocular, a través del qual els raigs lluminosos procedents dels objectes propers a l’ull, en travessar els medis transparents, es concentren i es projecten en la superfície de la retina, i proporcionen una visió nítida. Per la seva estructura especial, el cristal·lí actua com si fos una lent elàstica, que pot canviar de forma segons la tracció que el múscul ciliar hi exerceixi. Així, si el múscul es troba distès, el cristal·lí adopta una forma el·líptica que li confereix un poder de convergència dels raigs lluminosos de quinze diòptries. Amb aquest poder de refracció, l’ull pot enfocar les imatges dels objectes llunyans més enllà de sis metres. En canvi, les imatges dels objectes propers s’enfocarien en un pla situat a la part posterior de la retina, de manera que la visió seria borrosa. Per tal d’enfocar aquestes imatges sobre la retina, el cristal·lí modifica la seva curvatura, davant la tracció del múscul ciliar, i adopta una forma més o menys esfèrica que incrementa el seu poder de convergència. La consistència del cristal·lí, que té un contingut aquós elevat, permet que la seva forma es modifiqui de manera notable, i pugui tenir un poder de convergència que arribi a quinze diòptries més que en estat de repòs. Amb el pas del temps, però, la composició del cristal·lí es modifica progressivament, perd contingut aquós i l’estructura esdevé cada vegada més rígida. Per tant, en condicions normals, la capacitat d’adaptació de la lent disminueix: si a cinc anys el poder d’adaptació és de quinze diòptries, a catorze anys ja és de dotze, a trenta-cinc de set diòptries i mitja, a quaranta-cinc de quatre, a cinquanta només de dues i després de seixanta anys és gairebé nul. Així, en general, cap a quaranta anys el cristal·lí no es pot adaptar per enfocar de manera adequada les imatges dels objectes propers, i la percepció visual esdevé borrosa.
Manifestacions
La manifestació bàsica de la presbícia, i de vegades l’única, és una disminució de la capacitat de veure nítidament els objectes propers. En un principi, la dificultat visual serà més o menys important segons les activitats que desenvolupi la persona que n’és afectada. Si hom empra molt la visió propera, serà més notable. De totes maneres, a la llarga, impedeix de desenvolupar qualsevol tasca per a la qual la visió propera detallada sigui necessària, com ara llegir, escriure o cosir.
La presbícia comporta altres manifestacions, derivades de l’anterior, que només es presenten si no s’hi efectua una correcció adequada. Així, per exemple, la persona tendeix a allunyar el llibre que llegeix per a diferenciar les lletres més clarament, forçant al màxim l’acció del múscul ciliar i aclucant les parpelles per a concentrar-se en la visió central. Tot plegat comporta un excés d’exigència de la musculatura i de tot l’òrgan visual que es pot manifestar amb dolor ocular, mal de cap, llagrimeig i inflor de les parpelles. Aquests símptomes s’accentuen després de períodes llargs d’exigència visual, sobretot si es duu a terme amb una il·luminació escassa.
Diagnosi i tractament
La diagnosi de la presbícia s’efectua amb l’examen de l’agudesa visual i és molt senzilla.
El tractament també n’és molt senzill, perquè el defecte es pot corregir amb l’ús de lents esfèriques graduades. Així, es determina quina graduació convé perquè la capacitat d’adaptació que encara té el cristal·lí sigui suficient per a l’obtenció d’una visió propera adequada. Si la persona que n’és afectada pateix ja d’un altre defecte de refracció, com ara la hipermetropia o la miopia, les lents es poden adaptar per corregir ambdues alteracions. En el cas de la hipermetropia, s’empra una lent convexa, amb el poder de convergència adequat. Si es tracta d’una miopia, hom pot utilitzar cristalls bifocals, en què la porció superior corregeix el defecte de visió llunyana i la part inferior el de la visió propera. És possible de confeccionar lents trifocals o multifocals, la variació progressiva del poder de refracció de les quals tracta de substituir la pèrdua de capacitat d’adaptació del cristal·lí.