Definició
La conjuntivitis consisteix en la inflamació de la conjuntiva, la mucosa que cobreix les parpelles internament i el globus ocular externament, que pot ésser provocada per molts factors: infeccions bacterianes o víriques, agents físics com radiacions ultraviolades, o mecanismes al·lèrgics. Les manifestacions més evidents són envermelliment ocular, cremor, sensació de tenir un cos estrany a l’ull, llagrimeig, secrecions i fotofòbia.
Freqüència
La conjuntivitis és una de les malalties més freqüents, perquè gairebé en pateixen totes les persones en algun moment de la vida. Es calcula que, cada any, una de cada cinquanta persones consulta el metge per aquesta causa.
Causes i tipus
La conjuntiva és una membrana que té com a funció principal de protegir l’ull d’agressions externes, i, precisament per aquesta raó, és l’estructura ocular que més sovint rep aquestes agressions, perquè intenta neutralitzar-les. Així, davant qualsevol mena d’agressió, reacciona amb un mecanisme defensiu: s’inflama. L’origen de la conjuntivitis és molt variat, com també l’evolució que segueix, la qual cosa permet de classificar-la segons criteris diversos.
Partint de l’evolució que presenta, la conjuntivitis pot ésser aguda o crònica. La conjuntivitis aguda, la més habitual, evoluciona en uns dies o algunes setmanes. La conjuntivitis crònica pot evolucionar durant mesos, i fins i tot al llarg d’anys.
D’acord amb la causa que l’origina, hom en diferencia, esquemàticament, diversos tipus. La conjuntivitis infecciosa és el més habitual. Es deguda a l’arribada de gèrmens patògens —bacteris, virus o, més estranyament, fongs— a la membrana conjuntival, en general procedents del medi exterior. La font infecciosa pot ésser molt diversa: tovalloles, mocadors o d’altres objectes contaminats, l’aigua d’una piscina, o el canal de part quan una dona que té una infecció vaginal la transmet al fill durant el naixement. Fins i tot, quan es contamina un sol ull, és freqüent que el mateix afectat transmeti la infecció a l’altre. Entre els gèrmens que poden provocar una conjuntivitis infecciosa bacteriana, hi ha els anomenats diplococs, pneumococs, estafilococs, estreptococs i gonococs. Entre els gèrmens que poden causar una conjuntivitis infecciosa vírica, cal destacar el virus de l’herpes, el de la querato-conjuntivitis epidèmica, la rubèola, el xarampió, la grip, la parotiditis o els virus òculo-genitals.
La conjuntivitis per agents físics o químics també és molt comuna, bé que en general és poc greu. Entre els factors capaços de provocar-ne hi ha cossos estranys, pols, fum, gasos irritants, radiacions ultraviolades o productes càustics. Igualment, en poden originar els defectes de refracció, com la miopia o la hipermetropia, quan no són corregits i causen un esforç més elevat de l’aparell ocular per a aconseguir una visió suficient.
La conjuntivitis al·lèrgica és provocada per una reacció immunitària anòmala desencadenada per substàncies que en general no són considerades nocives, com ara pòl·lens, espores de fongs, pols diverses o caspa d’animals, que arriben a la superfície ocular transportades per l’aire. L’agent causal més freqüent és el pol·len. En aquest cas, afecta persones especialment predisposades, en general homes joves, i es manifesta durant la primavera i l’estiu.
Manifestacions i evolució
Les manifestacions de la conjuntivitis són gairebé les mateixes independentment de l’origen, per bé que varien notablement la intensitat i l’evolució segons el mecanisme causal.
Una manifestació que n’és característica és la injecció conjuntival, és a dir, la dilatació dels vasos sanguinis conjuntivals, el color vermellós dels quals contrasta amb el blanc de l’escleròtica i origina l’aspecte típic d’ull envermellit.
Un altre símptoma és la coïssor, que de vegades esdevé cremor o fins i tot dolor ocular. La inflamació conjuntival sol provocar una tumefacció palpebral. Així, la parpella s’inflama i la vora lliure és envermellida.
També és habitual la secreció, que pot presentar diverses característiques, des d’una secreció molt líquida i clara, fins a una secreció mucopurulenta, espessa i groga que s’enganxa a les parpelles i de vegades en dificulta la separació.
Una altra manifestació típica és la quemosi, és a dir. una tumefacció del rodet conjuntival que envolta la còrnia, en el limbe corni. En acumular-se líquid entre la conjuntiva i l’escleròtica, es produeix el desenganxament de la membrana conjuntival.
Una molèstia típica de la conjuntivitis és la sensació de tenir un cos estrany a l’ull, com si hi hagués sorra molt fina entre la parpella i el globus ocular. És deguda a la tumefacció dels fol·licles limfoides situats en la conjuntiva palpebral, que freguen la conjuntiva bulbar.
De vegades, quan és intensa, provoca una reacció defensiva de l’ull que es caracteritza per la fotofòbia o rebuig de la claror, llagrimeig i blefarospasme o contracció dels músculs palpebrals que tendeix a tancar la fenedura palpebral.
Segons el tipus de conjuntivitis de què es tracta, les manifestacions són més o menys intenses i duradores.
Pel que fa a les conjuntivitis infeccioses bacterianes, la inflamació es desenvolupa al cap d’un temps d’incubació que, segons el germen causal, abraça unes hores o alguns dies. En general, en són afectats els dos ulls. Entre les manifestacions destaca l’envermelliment ocular i una intensa secreció purulenta que durant la nit s’asseca formant crostes que impedeixen de separar les parpelles. En general, aquesta inflamació ateny el punt màxim entre els tres primers dies i els sis, i guareix al cap de deu o catorze dies després d’haver començat sense deixar seqüeles. En alguns casos, però, pot esdevenir crònica i aleshores els símptomes són menys intensos i de llarga durada. Una forma especial és l’anomenada oftalmia neonatorum, conjuntivitis causada generalment per gono-cocs que es contagien als nounats durant el part. Aquest tipus de conjuntivitis és d’evolució molt agressiva, capaç de provocar una destrucció de les estructures oculars i a la fi una ceguesa. Així, per tal de prevenir-la hom instil·la, de manera rutinària, unes gotes de nitrat d’argent immediatament després del naixement.
En les anomenades conjuntivitis infeccioses víriques, destaca la sensació de tenir un cos estrany a l’ull, una secreció menys abundant i més líquida, i de vegades un envermelliment ocular intens. La conjuntivitis de les piscines, deguda als virus òculogenitals, es desenvolupa al cap de vuit o catorze dies del contagi produït a partir de l’aigua pol·lucionada de piscines cobertes. En general afecta un sol ull i provoca un envermelliment moderat del globus ocular i una secreció no gaire abundant. La queratoconjuntivitis epidèmica, deguda a diversos virus, és extremament contagiosa i, en general, com el seu nom mateix indica, es presenta en forma d’epidèmies. Sol afectar primer un ull, i dies després també l’altre. Provoca una tumefacció intensa i un envermelliment de la conjuntiva.
Una forma especial de conjuntivitis és la del tracoma, causada pel germen Chlamydia trachomatis, una alteració molt estranya al nostre medi, però molt estesa en àmplies zones del planeta com ara l’Àfrica, especialment Egipte, la Xina, l’índia i l’Europa oriental. Aquesta conjuntivitis és la causa principal de ceguesa a tot el món, perquè presenta una evolució crònica que, de vegades, es manté tota la vida, durant la qual es desenvolupa un teixit cicatricial que provoca l’opacificació completa de la còrnia i impedeix el pas de la claror a l’interior de l’ull.
La conjuntivitis per agents físics i químics és molt comuna, es presenta al cap de poques hores d’haver-se esdevingut la irritació mecànica deguda a pols o cossos estranys, agressions químiques com les causades per àlcalis o àcids, o l’exposició a una radiació intensa ultraviolada, com la causada pel reflex de la llum del sol en la neu o la llum d’una soldadura elèctrica. Genera un envermelliment ocular intens, tumefacció, quemosi i fotofòbia. En general, evoluciona favorablement i guareix al cap d’alguns dies sense seqüeles.
La conjuntivitis al·lèrgica provocada pel pol·len és molt habitual, sobretot en el sexe masculí, entre 5 anys i 20. Sol causar coïssor intensa, llagrimeig abundant, fotofòbia, tumefacció palpebral moderada, envermelliment ocular i secreció aquosa. Es presenta en l’època primaveral, se sol mantenir durant tot l’estiu i desapareix durant els mesos freds.
Diagnosi
La diagnosi de la conjuntivitis es duu a terme bàsicament amb l’examen oftalmològic, perquè els signes que presenta són evidents. El més important, però, és de determinar-ne l’origen per tal de procedir al tractament que hi correspongui. Així, hom pren una mostra de la secreció i es realitza una anàlisi de laboratori practicant-hi una tinció especial i observant al microscopi la presència de gèrmens patògens. A més, s’efectua un cultiu de les secrecions per tal que els gèrmens es desenvolupin i es pugui realitzar un antibiograma, és a dir, l’exposició dels microorganismes a diversos antibiòtics per tal de veure quin d’ells és el més efectiu per a combatre’ls.
Tractament
El tractament varia segons l’origen de la conjuntivitis. Si ha estat causada per bacteris, hom utilitza medicaments antibiòtics, bé en forma de col·liris o ungüents d’aplicació local o bé, en alguns casos, amb medicaments d’administració oral. L’elecció del tipus d’antibiòtic i la forma d’administració depèn de l’agent causal i del resultat de l’antibiograma. Si es tracta de virus, es poden emprar medicaments antivírics d’acció no sempre efectiva, i en general també antibiòtics per a prevenir una sobreinfecció bacteriana. Quan la conjuntivitis és al·lèrgica, hom sol indicar fàrmacs antiinflamatoris com ara els corticoides.