Definició
Es anomenada despreniment de retina la separació de les dues unitats funcionals de la retina, la retina sensorial i la retina neural. La manifestació més evident és la pèrdua de visió en una part del camp visual i, en els casos avançats, una ceguesa completa.
Freqüència, edat i sexe
El despreniment de retina és una alteració poc habitual. Anualment afecta una o dues persones de cada 10 000. Pot produir-se en qualsevol edat, per bé que és més freqüent entre 45 anys i 60. Es presenta sobretot en homes.
Causes
El despreniment de retina consisteix en la separació de les dues unitats funcionals de la retina: la sensorial, que es compon de l’epiteli pigmentari i els fotoreceptors, i la neural, que conté les cèl·lules nervioses, les prolongacions de les quals originen el nervi òptic. Normalment, aquestes capes es troben adossades, cosa que és afavorida per l’acció d’altres estructures oculars. Així, l’humor vitri, amb la seva forma estable i constant, empeny la retina sobre la coroide, afavoreix la unió d’ambdues cobertes i esmorteeix les vibracions produïdes pels moviments oculars.
La separació de les dues capes de la retina generalment s’esdevé a conseqüència d’un esquinçament de la retina, és a dir, un orifici en la superfície de la retina a través del qual pot penetrar humor vitri. L’entrada d’aquest humor provoca una separació progressiva de les capes de la retina que en llur evolució poden arribar a mantenir-se unides únicament a la part davantera de l’ull —en l’ora serrata— i a la vora de la papil·la òptica, on s’origina el nervi òptic. Per tant, en llur evolució progressiva, s’esdevé el desenganxament absolut de les capes sensorial i neural de la retina, cosa que provoca una ceguesa completa.
L’esquinçament de la retina pot tenir diversos orígens. Gairebé sempre és degut a l’existència prèvia d’una miopia forta, alteració deguda a un allargament excessiu de l’ull. Així, els vasos sanguinis de l’ull esdevenen molt prims a causa de l’estirament i provoquen una nutrició deficient que produeix una fragilitat exagerada del teixit de la retina. El despreniment de retina és de vuit vegades a deu més freqüent en persones molt miops.
Un altre possible origen del despreniment de retina és una destrucció i fluïdificació del cos vitri amb formació d’adherències entre aquesta estructura i la retina. Aquestes alteracions són degudes a una modificació de la composició de l’humor vitri, que de vegades són afavorides per la miopia i en altres casos són degudes als canvis estructurals que pateix amb el procés d’envelliment. En algunes ocasions, es presenten retraccions del cos vitri, de manera que les adherències estiren la retina i en provoquen l’esquinçament. A més, en perdre’s la consistència i la forma del cos vitri, es perd igualment la funció protectora davant els moviments. Així, per un traumatisme o, simplement, per un moviment ràpid de la mirada, el cos vitri es desplaça bruscament i les adherències estiren la retina i en provoquen el despreniment.
Un altre factor que hi predisposa és la manca de cristal·lí, per exemple a conseqüència d’haver estat extirpat com a tractament de la cataracta. L’absència del cristal·lí permet un major moviment de l’humor vitri, que pot causar un esquinçament de la retina.
Aquesta afecció pot ésser, també, provocada per traumatismes. En el cas d’un traumatisme directe, amb perforació del globus ocular, es pot presentar una pèrdua d’humor vitri que estira la retina cap endavant i la separa.
De vegades, per bé que és menys habitual, el despreniment de retina és degut a una altra afecció ocular com ara uveïtis o tumors de la coroide o de la retina.
Símptomes
El símptoma principal del despreniment de retina és la pèrdua de visió total en un sector del camp visual, d’una magnitud que correspon a l’extensió de l’àrea de separació entre les dues capes de la retina. Per tant, si el despreniment és complet, la ceguesa serà completa.
En alguns casos, se’n manifesten alguns símptomes previs. Així, són comunes les fotòpsies, és a dir, l’aparició de llampurneigs lluminosos semblants a espurnes, deguts a una estimulació anòmala en la retina que s’ha esquinçat. Igualment, és possible l’aparició dels anomenats punts obscurs que es mouen en el camp visual deguts a la presència de partícules sòlides o hemorràgies al cos vitri. Poc sovint, el despreniment és precedit per una visió borrosa.
En el moment en què se separen les dues capes de la retina, s’esdevé la separació brusca d’una part del camp visual, i de vegades de tota la visió de l’ull afectat. Sembla com si es corregués una cortina fosca davant l’ull. L’extensió de la zona privada de visió varia en cada cas segons la localització de l’esquinçament i el grau de despreniment. De vegades, l’esquinçament se situa a la zona perifèrica de la retina, i en un principi no n’és afectada la visió central, de manera que és possible que la persona no experimenti massa molèsties. Amb els moviments del cap, però, la zona enfosquida creix i esdevé més manifesta. Després d’haver reposat, per exemple durant la nit, la visió pot millorar, perquè és possible que la retina separada es torni a unir. En canvi, el despreniment s’estén, i, en conseqüència, la visió empitjora, després que hom ha efectuat feines físiques o s’ha viatjat amb cotxe per carreteres en mal estat. De totes maneres, malgrat les variacions que hi pot haver en cada cas, en general, si no s’hi aplica un tractament, el despreniment es va estenent fins que la retina se separa del tot, i la ceguesa esdevé completa.
Diagnosi
Hom basa la diagnosi del despreniment de retina en els símptomes que es presenten. És característic d’aquesta afecció que es produeixi una pèrdua sobtada de visió que no s’acompanya de dolor. A més, també en són característics els antecedents, com ara l’existència d’una miopia o un traumatisme.
La diagnosi és confirmada amb l’oftalmoscòpia, perquè en el fons de l’ull hom pot observar clarament l’esquinçament o la separació de la retina, que penja com si fos una bossa. De vegades el fons de l’ull no és visible, perquè hi ha hemorràgies en el cos vitri. En aquest cas, hom sol recórrer a una ecografia en què es distingeix clarament l’afecció.
D’altra banda, l’examen del camp visual posa de manifest la pèrdua visual en unes àrees determinades, segons la localització del despreniment.
Tractament
El tractament d’aquesta afecció és quirúrgic. Les tècniques quirúrgiques emprades són molt variades i l’elecció que se’n fa depèn de les característiques de cada cas en concret.
Quan s’ha produït un esquinçament de la retina sense que se n’hagi establert el despreniment, és possible de reparar-lo amb la utilització del raig làser. En aquest cas, es tracta d’un procediment senzill que s’efectua amb anestèsia local. Amb el làser es penetra en la retina i es provoca una fotocoagulació, de manera que es produeix una cicatrització del teixit de la retina que circumda l’esquinçament que solda la retina amb la coroide.
Quan ja s’ha desenvolupat el despreniment, cal aplicar-hi un procediment quirúrgic més complex amb anestèsia general. Per exemple, a la zona de l’orifici de la retina s’empenyen les cobertes externes de l’ull, l’escleròtica i la coroide, amb l’aplicació d’un petit dispositiu de silicona que pressioni el globus ocular des de fora. L’esquinçament es tanca amb diatèrmia, és a dir, aplicació d’escalfor, o amb crioteràpia, és a dir, aplicació de fred, de manera que el teixit de la retina se solda amb la coroide. És possible que calgui drenar el líquid acumulat entre les dues capes de la retina, bé que generalment és reabsorbit de manera espontània. Hom també pot recórrer a la cirurgia intraocular o vítreocirurgia. En aquest cas, amb una incisió en l’escleròtica s’ateny l’interior de l’ull i s’empeny la retina contra la coroide per procedir a soldar-la amb làser, o bé l’humor vitri és substituït amb silicona.
Després de l’operació, es mantenen embenats els dos ulls per afavorir el repòs complet de l’ull intervingut. Igualment, de vegades cal un repòs absolut al llit durant un període variable. Quan l’embenatge es treu, per tal que l’activitat de l’ull que ha estat en repòs complet sigui progressiva, hom recorre a l’ús d’ulleres fosques, o bé d’un tipus d’ulleres especials, anomenades estenopeiques, que limiten els moviments oculars.
Pronòstic i prevenció
El pronòstic del despreniment de retina depèn de diversos factors com ara l’extensió, la localització i el mecanisme causal. Tanmateix, però, el factor més important és el temps que transcorre fins que no s’hi aplica el tractament quirúrgic. D’aquesta manera, com més temps passi des del despreniment, més difícil serà que la retina torni a funcionar amb normalitat. Si ja han transcorregut alguns mesos, és improbable que es recuperi del tot la visió, i si ja fa més de dos anys, la visió perduda és del tot irrecuperable.
Com que la major part dels casos de despreniment de retina es presenten en persones miops, especialment quan la miopia és progressiva i elevada, és possible de prevenir-ne els efectes amb controls periòdics que permeten de detectar petits esquinçaments de la retina amb l’oftalmoscòpia. D’aquesta manera, si hom n’observa algun, és possible de reparar-lo amb l’aplicació de raigs làser abans que s’esdevingui el despreniment.
D’altra banda, si bé aquest despreniment pot afectar només un ull, en la major part dels casos es presenta la mateixa alteració a l’altre ull durant els dos anys següents. Per tant, també és possible de prevenir-lo amb controls periòdics en l’ull que encara no n’ha estat afectat.