Les glàndules paratiroides tenen com a funció bàsica secretar hormona paratiroidal, denominada també parathormona o PTH. A través de la seva secreció hormonal, actuen en la regulació dels nivells sanguinis de calci i fosfats, elements que intervenen en múltiples reaccions orgàniques i els nivells dels quals cal mantenir dins uns certs límits i en una proporció correcta, per tal que puguin ésser aprofitats adequadament. Per exemple, el calci present en la sang és un element indispensable en el procés d’hemostàsia, o formació dels coàguls sanguinis, i està involucrat en l’activitat neuromuscular.
En condicions normals, la concentració sanguínia de calci, o calcèmia, oscil·la entre 8,5 i 10,5 mg de calci per cada 100 ml de sang; el calci es pot trobar lligat a d’altres elements, com ara proteïnes, o bé formant part d’alguns complexos químics; tanmateix, una mica més de la meitat és ionitzat. Per altra banda, els nivells de fosfats ionitzats en la sang, o fosfatèmia, romanen entre 3 i 4 mg/100 ml. Pel que fa a la relació entre ambdós paràmetres, cal destacar que el producte entre la calcèmia i la fosfatèmia tendeix a mantenir-se constant, raó per la qual, quan els nivells d’un d’ells davalla, els de l’altre augmenten.
La regulació de la funció paratiroidal no depèn de la hipòfisi, com és el cas de la majoria de glàndules endocrines, sinó que ho fa del nivell sanguini de calci, o calcèmia, i més concretament de la fracció iònica del calci sèrie. En aquest sentit, hi actua un mecanisme denominat calciostat: quan la calcèmia augmenta, es redueix la secreció paratiroidal; quan la concentració sanguínia de calci davalla, s’incrementa la secreció paratiroidal. Al límit superior, la producció de parathormona davalla a 0 quan la calcèmia assoleix els 12 mg/100 ml. L’hormona elaborada per les paratiroides no queda retinguda a les glàndules, sinó que és abocada directament a la sang, i hi roman activa fins poc menys de 30 minuts.
De fet, la regulació de la calcèmia no es realitza únicament per la secreció d’hormona paratiroidal, sinó que es duu a terme en col·laboració amb dues altres substàncies, la calcitonina, que s’elabora a la tiroide, i la vitamina D. En relació amb la calcitonina i la vitamina D, la PTH actua bàsicament en tres teixits, estretament relacionats amb la regulació de.la calcèmia: el ronyó, els ossos i el tub digestiu.
Al ronyó, l’hormona paratiroidal actua en les cèl·lules dels túbuls renals que constitueixen els nefrons, les unitats funcionals del ronyó. Estimulades per la PTH, les cèl·lules tubulars incrementen la reabsorció de calci, per tal que la major part de l’element filtrat als glomèruls renals torni altre cop a la sang i no sigui eliminat amb l’orina. Al contrari, minva la reabsorció de fosfats, que s’eliminen per l’orina, cosa que fa davallar la fosfatèmia. Per la seva part, la calcitonina tendeix a incrementar l’eliminació de fosfats, però actua de manera antagònica amb respecte del calci, ja que tendeix a reduir-ne l’absorció i a afavorir-ne l’eliminació urinària.
Als ossos, la PTH actua sobre les cèl·lules òssies i modifica el procés de remodelatge dels ossos: hi afavoreix l’activitat dels osteoclasts, cèl·lules especialitzades en la destrucció de l’os, i hi inhibeix els osteoblasts, cèl·lules encarregades de la formació del teixit ossi. D’aquesta manera, la PTH determina una resorció major de teixit ossi, amb què el calci que el constitueix s’allibera en la sang i hi incrementa els nivells.
Al tub digestiu, afavoreix l’absorció de calci provinent dels aliments. En realitat, es tracta d’un efecte indirecte, realitzat a través de la vitamina D. Certament, la PTH intervé en la conversió —que s’esdevé al ronyó— de vitamina D2 en 1-25-dihidroxi-colecalciferol, o vitamina D3, també anomenada calcitriol (el metabòlit actiu de la vitamina D).