La funció del pàncrees comprèn dos aspectes molt diferents. D’una banda, té una funció exocrina, és a dir, de secreció externa, ja que hi elabora substàncies que formen part dels sucs digestius que se secreten a l’intestí prim, com ja es detalla en el capítol dedicat a l’aparell digestiu. De l’altra, té una funció endocrina important, ja que elabora dues hormones: la insulina i el glucagó.
La insulina és una hormona proteica formada per 51 aminoàcids, elaborada per les anomenades cèl·lules β, situades en unes acumulacions cel·lulars pancreàtiques que reben el nom d’illots de Langerhans, que estan dispersos pel gruix del pàncrees. En primer lloc, les cèl·lules β elaboren un precursor de l’hormona, la pre-proinsulina, que, per uns mecanismes poc coneguts, es transforma en proinsulina i posteriorment en la insulina definitiva, la qual s’acumula en forma de grànuls a l’interior cel·lular. Quan es produeix l’estimulació apropiada, els grànuls s’uneixen a la membrana cel·lular i les molècules hormonals surten de la cèl·lula i entren als vasos sanguinis adjacents, per on s’introdueixen a la circulació sanguínia; en la sang recorren l’organisme fins a trobar els teixits sobre els que exerceixen l’acció.
L’acció de la insulina, com també els estímuls perquè sigui secretada, està íntimament relacionada amb el metabolisme dels hidrats de carboni, en especial la glucosa; la funció bàsica de la insulina és de mantenir constant, dins uns certs límits, la glucèmia, o nivell de glucosa en la sang.
La insulina actua sobre receptors específics, localitzats a les membranes cel·lulars de múltiples teixits orgànics, especialment en el múscul i el teixit adipós. La unió entre la insulina i els receptors específics possibilita el pas de les molècules de glucosa presents en la sang cap a l’interior de les cèl·lules, per tal d’ésser utilitzades com a font d’energia o, segons el cas, per a la formació de greix en els adipòcits, o de glucogen en les cèl·lules musculars. Cal assenyalar que les neurones, és a dir, les cèl·lules del sistema nerviós, no disposen de receptors insulínics, ja que no els cal l’acció de la insulina perquè les molècules de glucosa passin al seu interior; tampoc no els cal l’acció de la insulina, amb aquesta finalitat, a les cèl·lules hepàtiques, a les renals ni als glòbuls vermells de la sang.
En realitat, la insulina té accions variades, ja que participa de forma significativa tant en el metabolisme dels hidrats de carboni, com en el dels greixos i les proteïnes.
Pel que fa al metabolisme dels hidrats de carboni, no únicament permet a les molècules de glucosa de penetrar les cèl·lules, sinó que també afavoreix la formació de glucogen hepàtic, o glucogenosíntesi, a partir de la pròpia glucosa, o també a partir d’àcids grassos i proteïnes; d’aquesta manera, possibilita l’existència d’un dipòsit orgànic de glucogen, perquè, en cas necessari, es transformi en glucosa. En definitiva, doncs, la insulina té una funció hipoglucemiant, ja que la seva acció tendeix a fer davallar la glucèmia. En aquest sentit, l’acció de la insulina és antagònica a la d’altres substàncies, considerades hiperglucemiants, com ho són les catecolamines, el glucagó, el cortisol i la somatotropina.
Pel que fa al metabolisme dels greixos, la insulina estimula la formació d’àcids grassos a partir de la glucosa, tant al fetge com als adipòcits, com també el dipòsit d’àcids grassos i triglicèrids a l’interior dels adipòcits. D’aquesta manera, la insulina realitza una activitat lipogènica que afavoreix la formació de teixit gras, on s’acumula una font de reserva energètica.
Quant al metabolisme de les proteïnes, la insulina té una funció anabòlica, perquè estimula la formació de proteïnes en els diversos teixits orgànics. També afavoreix l’accés d’aminoàcids a l’interior de les cèl·lules, per a la fabricació de proteïnes.
La secreció de la insulina no depèn de l’estimulació hipofisial. En realitat, l’elaboració de la insulina és pràcticament constant, ja que, fins i tot en absència d’estímuls, el pàncrees secreta contínuament quantitats mínimes d’hormona. Tanmateix, els principals estímuls per a la síntesi i la secreció d’insulina són la ingestió d’aliments i el nivell de glucosa en la sang. Així, quan els aliments ingerits arriben a l’intestí prim, les hormones que actuen en el procés digestiu —com la gastrina o la secretina— estimulen la secreció d’insulina; a més, quan la glucosa és absorbida a l’intestí —un procés molt ràpid—, el nivell en la sang augmenta, amb la qual cosa es provoca una estimulació de l’activitat endocrina pancreàtica. Per això, després de menjar, el pàncrees arriba a un punt màxim de secreció que dura alguns minuts, durant el qual secreta la insulina que té acumulada a l’interior. A més, tot seguit augmenta la síntesi hormonal, raó per la qual es produeix més tard un segon punt àlgid insulínic. Mentre es mantingui una glucèmia elevada, el pàncrees continua elaborant insulina; el procés minva quan es normalitza la glucèmia. Hi ha també altres factors que estimulen la secreció d’insulina, com certs aminoàcids, l’acció del sistema nerviós autònom o, fins i tot, certs medicaments, com els que s’utilitzen en el tractament de la diabetis.
La insulina té una vida mitjana molt curta, inferior als 10 minuts. Es degrada principalment a la regió hepàtica, ja que se n’inactiva un 50% cada vegada que passa pel fetge, i una altra part de l’hormona és filtrada pel ronyó.
El glucagó és una altra hormona pancreàtica. Es tracta d’una hormona proteica formada per 29 aminoàcids, elaborada per les cèl·lules α dels illots de Langerhans. La principal acció del glucagó és promocionar la degradació de glucogen hepàtic, de tal manera que s’alliberin molècules de glucosa a la circulació sanguínia. En aquest sentit, el glucagó té un efecte hiperglucemiant, antagònic al de la insulina. En realitat, però, ambdues hormones actuen coordinadament, ja que el mateix glucagó produeix un estímul per a l’alliberament d’insulina; d’aquesta manera, l’equilibri en l’acció d’ambdues hormones facilita que el nivell de glucèmia romangui constant, tant en períodes de dejuni com després dels àpats.