L’hormona antidiürètica, o ADH, també anomenada vasopressina, és un polipèptid sintetitzat a l’hipotàlem que s’allibera a la hipòfisi posterior, l’activitat fonamental del qual se centra a mantenir dins uns certs marges algunes constants de la sang, com és ara l’osmolaritat, o concentració de soluts en el plasma, la volèmia, o volum total de sang, i la pressió arterial.
El seu principal mecanisme d’acció s’exerceix sobre el ronyó, ja que l’hormona té un efecte antidiürètic, és a dir que tendeix a reduir el volum d’orina derivat de la filtració renal de la sang; d’aquesta manera l’aigua filtrada de la sang al ronyó tendeix a reabsorbir-se, per tal que s’hi dissolguin en més quantitat els soluts del plasma, i també augmenten en certa manera el volum de sang i la pressió arterial. Concretament, l’hormona actua en els túbuls distals i els conductes col·lectors, fent que les seves parets siguin permeables a l’aigua, perquè s’hi reabsorbeixi i no s’elimini amb l’orina. Així, en condicions normals, dels 180 l de plasma que diàriament filtren els ronyons, als túbuls distals arriben uns 25 l, que per l’acció de l’ADH es redueixen a 1,5 o 2 l d’orina, cada 24 hores. A causa d’això, en absència d’ADH, teòricament es podrien emetre fins a 25 l d’orina diaris.
En menor grau, l’hormona té un efecte hipertensor, ja que actua sobre el múscul llis dels vasos circulatoris i en provoca la vasoconstricció, és a dir, una constricció dels vasos sanguinis. D’altra banda, l’ADH realitza altres funcions menys rellevants i poc conegudes, ja que presumiblement intervé en el sistema nerviós central, i influeix en el comportament i en la memòria, com també en l’adenohipòfisi, on estimula l’alliberament d’ACTH.
L’ADH és elaborada a l’hipotàlem, bàsicament per les neurones que formen els nuclis supraòptics. Aquestes cèl·lules també elaboren unes proteïnes transportadores, les neurofisines, que s’uneixen a les molècules d’ADH i formen uns grànuls que es desplacen a través dels àxons neuronals, que travessen la tija hipofítica i arriben fins a la hipòfisi posterior. L’ADH queda emmagatzemada en les terminacions nervioses de la neurohipòfisi, fins que és alliberada cap a la circulació general quan hi actuen els estímuls adequats. En síntesi, l’ADH és una hormona d’origen hipotalàmic que s’emmagatzema i s’allibera en la hipòfisi posterior.
La regulació de la síntesi i alliberament d’ADH és molt complexa, ja que hi poden influir nombrosos factors, i tant poden fer que augmenti la producció com que s’inhibeixi. La vida mitjana de l’hormona és curta, de 10 a 20 minuts, raó per la qual els nivells sanguinis oscil·len notablement segons la influència dels factors reguladors. El factor regulador més important és l’osmolaritat de la sang, és a dir, la concentració de soluts en el plasma, que s’ha de mantenir dins uns límits estrets —aproximadament 290 mOsm/l— per tal que es mantingui l’homeòstasi de l’organisme. A l’hipotàlem, a prop del nucli supraòptic, hi ha un grup de neurones que formen un osmoreceptor, sensible a les variacions de l’osmolaritat del plasma que circula pels vasos sanguinis. Si la concentració de soluts és més alta del que és convenient, l’osmoreceptor estimula l’alliberament d’hormona antidiürètica, que causarà una disminució en la pèrdua renal d’aigua i, a més, afavoreix una major dilució dels soluts a la sang. Al contrari, si l’osmolaritat del plasma és molt baixa, s’hi inhibeix l’alliberament d’ADH. Cal destacar que els osmoreceptors també actuen en una altra regió hipotalàmica, el centre de la set, de manera que, quan l’osmolaritat plasmàtica és alta, a més d’alliberar-se ADH, apareix la necessitat psicològica d’ingerir líquid, amb la qual cosa s’aconsegueix augmentar el nivell d’aigua a la sang.
Altres factors que influeixen en la regulació hormonal són el volum sanguini i la pressió arterial. Les variacions de volum sanguini són detectades per uns receptors especials situats principalment a l’aurícula dreta, alhora que les variacions de la pressió són constatades pels baroreceptors situats a la crossa aòrtica i als sins carotidis; aquests receptors, a través del X parell cranial, envien directament missatges a l’hipotàlem. D’aquesta manera, la secreció d’ADH hi augmenta quan el volum sanguini minva més d’un 10%, i pot incrementar-se notablement en el cas d’una davallada important de la pressió arterial, per exemple quan es presenta una hemorràgia.
Hi ha molts altres factors reguladors. Així, la producció d’ADH pot veure’s incrementada per situacions d’estrès, nàusees i vòmits, dolor, exercici físic, calor i certs agents farmacològics, com ara la nicotina, la morfina o els barbitúrics. Altres factors, com el fred o l’alcohol, inhibeixen la producció d’ADH i, consegüentment, augmenten la diüresi.