La cadernera (Carduelis carduelis), quan és adulta, presenta el plomatge més vistent d’entre els dels fringíl·lids, amb una coloració molt característica, com mostra aquest exemplar del Montseny (Vallès Oriental). Les caderneres, que atenyen 11-12 cm, són molt apreciades per llur cant, com a ocells de gàbia.
Joaquim Reberter.
La cadernera és un nidificador comú, present tot l’any arreu dels Països Catalans. Cap al final de setembre i, més correntment, el final d’octubre, ens arriben a més a més nombrosos individus centreuropeus. Aquesta migració, que es caracteritza per un si fa no fa continu moviment de petits grups d’ocells que avancen tot movent-se entre diferents àrees d’alimentació (migració en cascada), es pot perllongar en alguns casos fins al desembre. Durant el març, i encara també l’abril o el començament de maig, els nostres hivernants retornen a les mateixes àrees de cria on nasqueren o es reproduïren l’any anterior. La migració té lloc durant el dia, i és bastant afectada per factors externs; així, per exemple, quan fa vent se n’arreceren continuant la migració a través de comunitats de ribera, i d’aquesta manera, encara que la seva direcció predominant sigui el SW (o el NE, si és el pas de la primavera), la direcció migratòria final sofreix lleugeres divergències.
A la cadernera li agraden molt els ambients càlids. Assoleix, per tant, les més altes densitats a zones costaneres i de la terra baixa. Tanmateix, a les parts més altes dels Pirineus, quasi només la trobarem en comunitats de ribera de fons de valls, o en arbredes antropogèniques. La cadernera vivia originàriament tot just on comença el bosc, menjant en prats i herbassars al mateix temps que tenia també la protecció del bosc. L’home, talant aquí i allà, convertí el bosc en camps separats per petits boscanys. Aquest nou hàbitat era molt semblant a l’originari de la cadernera i, per tant, l’home l’afavorí molt. La cadernera és ara, així, un ocell corrent en plantacions de fruiters, arbredes ornamentals, zones suburbanes i parcs i jardins. Mostra, però, tret de petits pobles, una certa reticència a penetrar al medi pròpiament urbà.
La reproducció comença cap a l’abril o, fins i tot el març, i es pot perllongar, en algunes parelles d’àrees eixutes, fins a l’agost. Les petites colònies de caire dispers s’estableixen en àrees amb abundant menjar. Aquestes àrees són defensades per tots els individus de la colònia contra individus estrangers. Fora de la colònia, però, individus de diferents grups reproductors poden ajuntar-se per buscar menjar. Cada parella té uns 4-5 polls. A mesura que els joves es van independitzant dels pares, es van ajuntant en estols de joves i comencen a divagar, especialment a partir de l’agost, tot resseguint diverses fonts d’aliment. El mateix semblen fer els adults. En arribar la població migradora, es poden veure les caderneres alimentant-se de males herbes, especialment compostes, de camps, camins, erms i guarets, tot sovint associades amb d’altres fringíl·lids.