Àrea de nidificació del pinsà comú (Fringilla coelebs) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
La nostra població sedentària de pinsans es veu reforçada cada any per una importantíssima població hivernal procedent del NE d’Europa, de forma que llavors passa a ser un dels ocells més importants en efectius del nostre país. Aquests hivernants, que apareixen en diferents onades des del final de setembre o començament de novembre, amb una màxima de la segona desena d’octubre fins al final de novembre, semblen retornar any rere any a la mateixa zona. Aquests hivernants se’ls pot trobar fins al febrer i, més correntment, al març, arreu dels Països Catalans, excepte Eivissa i, en part, Formentera; algunes femelles endarrerides poden encara observar-se fins al final d’abril.
L’àrea de la reproducció és bastant més reduïda. En general, no ateny les zones termòfiles mediterrànies i les àrees desforestades i amb un cert grau de xerofitisme o aridesa (manca per sota de la isohieta de 400 mm). Tot i així s’ha notat en l’últim decenni una expansió de l’espècie vers aquestes zones, sobretot en pinedes de Pinus halepensis i alzinars (Quercetum ilicis). Aquestes àrees poden també ser colonitzades tot resseguint comunitats de ribera. Aquests trets són els que en major part expliquen la distribució del pinsà a casa nostra. Així mateix, falta també com a reproductor a Eivissa i Formentera.
Exemplar mascle de pinsà (Fringilla coelebs) que permet de veure els colors que en caracteritzen el plomatge: el rogenc del pit i la gola, el castany del dors, el gris blavós del cap i el negre i el blanc de les ales. Els joves i les femelles es reconeixen pel color de les ales, atès que la resta del plomatge manca de la coloració vistent que caracteritza el mascle. Ateny fins a 15 cm. Durant la primavera és característic de les arbredes i els boscos, on pot escoltar-se el seu cant inconfusible.
Oriol Alamany.
L’àrea de nidificació òptima la formen els boscos caducifolis i mixtos de la muntanya mitjana eurosiberiana. Prefereix boscos ben desenvolupats i necessita una certa alçada per a poder cantar i vigilar el territori d’arbres. Aquestes àrees són les primeres d’ésser ocupades, generalment per mascles adults, que ja el gener comencen a establir el seu territori. Posteriorment, ho fan els mascles joves, els quals, en trobar les àrees de caducifòlies ocupades, han d’anar ocupant zones de coníferes. Un cop els mascles s’han establert, les femelles adultes, en primer lloc, i les joves després, se senten atretes pels cants dels mascles. Bo i formada la parella, el mascle continua festejant la femella encara algunes setmanes, fins que de sobte, cap al final d’abril o el maig, la femella comença a construir el niu. Els 4 o 5 joves que en surten no es fan independents fins als 30-40 dies del naixement. Es reuneixen aleshores en petits grups que es van allunyant alguns quilòmetres d’on varen néixer, fins que a poc a poc van reduint l’àrea de deambulació i pràcticament s’assenten en la zona on posteriorment es reproduiran. Els adults, per la seva banda, continuen pels voltants dels seus territoris, on any darrere any s’aniran reproduint. L’arribada de pinsans hivernants canvia poc els hàbits dels nostres pinsans indígenes, i així, mentre els immigrants formen nombrosos i grans estols que pasturen per conreus, erms i d’altres comunitats ruderals on el menjar és molt abundant, però amb una diversitat escassa, els nostres reproductors es mouen en petits esbarts prop de l’àrea reproductora, per voreres i clarianes de bosc. D’aquesta manera, poden començar ben aviat a establir els seus territoris.