Durbec

És un reproductor molt rar als Països Catalans: hi ha tan sols algunes dades de cria a la Vall d’Aran, tots dos Pallars, el Solsonès, les Alberes, i alguna dada antiga de l’interior de les comarques centrals valencianes. A l’hivern és un visitant escàs, si bé cada any se’n pot anar veient algun, especialment a les comarques més humides del Principat. A les zones més baixes de la Catalunya Nord, el País Valencià i les Balears, especialment les Pitiüses, és molt escàs i local. En determinats anys, però, el durbec pot aparèixer en una gran part del territori dels Països Catalans. Les dues darreres irrupcions han estat en 1978-79 i en 1981-82; en 1952-53, 1959-60 i 1966-67 sembla que també va ser abundant. És important assenyalar que 3 de les citacions de reproducció varen ésser fetes justament el 1982, seguides, com ja hem dit, d’una irrupció. Aquestes irrupcions, en moltes espècies, donen lloc a reproduccions allunyades de l’àrea habitual de cria, i les citacions que tenim, per tant, poden ser degudes, en part, a això. El pas de la tardor té lloc des del final d’octubre fins al final de novembre, i el de la primavera al principi d’abril, i és especialment manifest a la muntanya mitjana de la Catalunya Nord.

Els boscos mixtos de roures (Quercus), faigs (Fagus sylvatica), etc., esquitxats de coníferes, són els hàbitats preferits del durbec, si bé, mentre hi hagi abundant aigua, se’l pot també trobar a horts de fruiters, grans parcs o jardins, zones d’arbusts i matolls ben desenvolupats, o a boscos de coníferes. La reproducció s’inicia al final d’abril o començament de maig, i és el mascle el que escull el lloc per fer el niu. Si l’arbre triat és caducifoli, normalment situa el niu sobre una forca plana cap a la punta de l’arbre. Si és una conífera, prefereix fer-lo tocant al tronc, sobre una branca lateral. Tot sovint nidifica en colònies de 2-8 individus, però també es troben parelles aïllades. Les parelles colonials tenen majors volums de posta i van molt sincronitzades. Les solitàries, en canvi, tenen un èxit reproductor molt més baix i, segons sembla, són formades per individus joves. Els joves semblen també els individus migradors de la població, mentre que els adults normalment són sedentaris i realitzen tan sols moviments locals. És probable que les poques dades de cria que tenim estiguessin protagonitzades per individus joves.

A l’hivern se’l pot veure en petits grups de 2-5 individus, divagant per boscos de tipus mixt, horts, camps de fruiters, ametllerars, etc. A la primera part d’aquest període d’hivernada aprofita, sobretot, llavors o fruits d’arbres i arbusts, com lledoners (Celtis australis), aurons (Acer), rosers silvestres (Rosa), o arç blanc (Crataegus). En avançar l’hivern aquest menjar s’esgota, i el durbec ha de baixar a terra per a recollir llavors caigudes o aprofitar, a mesura que van sortint, els brots de roures i d’altres arbres. També pot realitzar petits moviments o migracions per tal de cercar plantes de fructificació més tardana. En aquest sentit, és interessant assenyalar que, mentre a determinades comarques com el Vallès, el Moianès i el Ripollès, se’l pot veure al llarg de tot l’hivern, a d’altres com el Penedès o el Maresme, la majoria d’observacions es concentren a la tardor i la primera part de l’hivern (fins al gener). La raó d’això no és, però, encara gaire clara.