Àrea de nidificació del pinsà borroner (Pyrrhula pyrrhula) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Espècie sedentària que, a causa de la seva necessitat d’un hàbitat amb un cert grau d’humitat, només es troba com a reproductora a la zona montana de la Catalunya Nord i a l’anomenada Catalunya humida (amb precipitacions anuals per damunt dels 600-700 mm), on manté una població relativament abundant, però més aviat dispersa. A partir del final d’octubre o començament de novembre, ens arriben alguns migradors transpirinencs que ocupen, per una banda, una bona part de l’àrea de la cria, barrejant-se amb les nostres poblacions sedentàries, i per l’altra, algunes de les comarques properes a aquesta àrea. La nostra població reproductora pot realitzar també moviments transmigratoris, tot defugint les àrees més altes i fredes. A les Balears és una espècie hivernal divagant. Manca del País Valencià i de les comarques més seques i desarbrades del Principat.
El pinsà borroner (Pyrrhula pyrrhula) és un ocelló d’aspecte arrodonit i vistent, sobretot el mascle, que és el sorprès en aquesta fotografia, feta a Montgarri (Vall d’Aran); ateny 14 o 15 cm. La femella, menys acolorida, té el pit i la gola d’un to marronós.
Oriol Alamany.
Tot i que és una espècie forestal, necessita clarianes i ecotons boscans, on aprofita esbarzers i d’altres arbusts espinosos per a fer-hi el niu o trobar-hi el menjar. En aquest sentit, també li agrada que hi hagi abundant sotabosc. Els boscos més afavorits són els de caire caducifoli o mixt, especialment s’hi fan el faig (Fagus sylvatica), l’avellaner (Corylus avellana) o el roure (Quercus). Als boscos de pi roig (Pinus sylvestris) i d’altres coníferes se’l pot trobar principalment a fondalades i barrancs amb restes de vegetació caducifòlia. També se’l pot trobar, especialment durant el març i l’abril, en camps de fruiters, hortes arbrades, pollancredes, boscos de ribera o jardins, sempre que hi hagi a prop petits rierols o cursos d’aigua.
La reproducció s’inicia cap a mitjan maig i s’estén fins al juliol. Nidifica en petits grups de 3-4 parelles, molt properes les unes a les altres (10-30 m), encara que també es poden trobar parelles aïllades. A partir dels mesos de juliol-agost es poden veure els estols de joves (4-8 ocells), que també arrepleguen algun adult, principalment mascles. Aquests grups són molt sovint formats per un nombre parell d’individus, generalment la meitat de cada sexe. Molt corrent és també trobar individus sols. Al llarg de l’hivern se’l pot veure per tot tipus de bardisses, boscos de ribera, conreus de regadiu i d’arbres fruiters. Normalment, es deixa veure poc, i tan sols se sent el seu xiulet curt i planyívol, però té un caràcter bastant confiat. Al final de desembre i al gener ja es comencen a diferenciar parelles, les quals, si ambdós individus sobreviuen, semblen mantenir-se any darrere any.