Àrea de nidificació del lluer (Carduelis spinus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
El lluer, reproductor escàs relegat en una estreta franja dels Pirineus, i hivernant d’aparició comuna, però fluctuant a la major part del nostre territori, incloses les Illes, és una de les espècies més fortament caracteritzades per l’oportunisme. Així, per exemple, si hi ha abundant menjar, la reproducció pot avançar força, i començar fins i tot el març o abans, o pot niar a zones bastant allunyades de la seva àrea normal de nidificació, i trobar-se, com ja ha passat, criant als Ports de Beseit. L’hàbitat típic de la cria són els boscos oberts de coníferes, que presenten un grau d’humitat més aviat elevat. Li són òptimes zones amb avets (Abies alba), però també aprofita el pi roig (Pinus sylvestris), i fins i tot la pinassa (Pinus nigra), si la fructificació de pinyons és abundant. Aquest oportunisme fa que on un any se’l trobava en gran nombre, desaparegui el següent.
La migració pròpiament dita comença la segona meitat o el final d’octubre, i té la seva màxima a mitjan novembre. Ens arriben llavors lluers provinents del centre i el NE d’Europa que romanen aquí fins al final de febrer; aquesta estada es pot perllongar en alguns individus fins al final de març. A poc a poc, avancen uns 50-60 km per dia, i poden arribar a fer considerables distàncies, fins i tot de més de 1000 km. Si el temps és excepcionalment bo i hi ha abundant menjar, poden aturar el seu moviment migratori i no arribar al nostre país. Altres anys, en canvi, el nombre de lluers hivernants a casa nostra és extraordinàriament elevat.
El lluer (Carduelis spinus) fa part del conjunt de petits moixons (ateny 11-12 cm) de tonalitats verdoses o grogoses, com el verdum, la llucareta o el gafarró, però es diferencia d’aquest per la taca negra que els mascles tenen a la part superior del cap, i també a la sotabarba. És un ocell mansuet, fàcil de capturar.
Joaquim Reberter.
Aquestes irrupcions tenen, però, una certa periodicitat, induïda principalment pel règim de fructificació de la pícea (Picea abies), de la qual s’alimenten en una bona part d’Europa. Aquesta, cada 2-5 anys té una fructificació molt bona, i el següent any és molt dolenta. Com que la pinya guarda les llavors tot l’hivern, sobreviuen molts lluers i, a més a més, l’èxit reproductor és molt elevat. En disminuir la quantitat d’aliment, aquest gran nombre d’individus es veu obligat a iniciar les seves típiques deambulacions, que cap a l’octubre es transformen en una migració a gran escala. En arribar aquí, si troben abundants recursos, com llavors de vern (Alnus glutinosa), d’om (Ulmus minor), de tot tipus de ruderals, etc., poden passar a la mateixa zona alguns mesos; en exhaurir-se l’aliment tornen a iniciar les deambulacions. Això fa que l’hivern, encara que es vegin per àmplies zones, tinguin una distribució més aviat localitzada.