El verdum (Carduelis chloris) és un ocelló de bec robust que arriba a atènyer quasi 15 cm, tot ell de color verdós, amb unes taques d’un groc lluminós a les ales. L’exemplar de la fotografia, obtinguda a Llucmajor (Mallorca), mostra clarament aquest caràcter.
Yves Hennechart.
Fringíl·lid present tot l’any arreu dels Països Catalans. Cap al final d’octubre ens arriben migradors extrapirinencs, més nombrosos com més fred faci als seus llocs d’origen. Malgrat aquesta immigració, el nombre de verdums a casa nostra no augmenta d’una forma gaire ostensible, i és, com la resta de l’any, una espècie corrent però no gaire abundant. El pas de primavera té lloc des del final de març fins al començament de maig. A més a més d’aquestes migracions d’individus transpirinencs, semblen haver-hi altres tipus de moviments: dispersions postgeneratives, abandó de zones d’alta muntanya en acostar-se el fred, deambulacions de curt radi, transhumàncies i migracions parcials, moviments tots ells que en el verdum no són encara prou coneguts.
A l’igual que la cadernera (Carduelis carduelis) o el gafarró (Serinus serinus), era originàriament una espècie lligada a espais oberts llindants amb boscos. L’home, en convertir els boscos en boscanys, i les clarianes en grans camps, va fer que una gran part de l’ambient tocat per ell fos com un gran ecotò. D’aquesta manera, totes aquestes espècies es varen veure molt afavorides, i passaren, per tant, a anar fortament associades amb l’home. El verdum, juntament amb el gafarró, és un dels fringíl·lids més antropòfils; és nidificador comú en jardins urbans, pinedes suburbanes, avingudes arbrades, horts, urbanitzacions, prop de masies, petits boscanys esclarissats o camps de fruiters, oliveres i garrofers, o ametllers. A zones d’alta muntanya, on pot pujar fins a quasi 2000 m, el trobarem tot i aprofitant arbredes de carreteres o comunitats de ribera. El període de la nidificació és molt dilatat, i es poden veure activitats reproductores des de mitjan març fins al final d’agost, o, fins i tot, mitjan setembre. Cria en petites colònies disperses de 3-6 parelles. En sortir els polls dels nius es formen grups familiars, i posteriorment estols ja quelcom més grans i que semblen bastant cohesionats. Aquests grups poden, així mateix, en punts on el menjar sigui abundant, ajuntar-se els uns amb els altres, formant ramats de 50 o 100 ocells, o fins i tot més. Durant tot el període hivernal és comú en rostolls, erms, vores de camins, etc., on aprofita les diferents males herbes que hi creixen.