Els pardals són ocells petits, de bec gruixut i generalment de colors somorts, poc vistents, bé que en detall sorprèn descobrirne les petites diferències. El pardal comú (Passer domesticus, a dalt) ateny fins a 14,5 cm, i el mascle ostenta una taca negra al pit, que manca en la femella, en general de colors més apagats. El pardal roquer (Petronia petronia, a dalt, a la dreta), un ocell molt actiu, que corre entre les roques, és de mida semblant i de colors més pàl·lids, amb una cella blanca que es perllonga cap enrere i una lleugera taca groguenca a la gola. El pardal d’ala blanca (Montifringilla nivalis, a l’esquerra), ocell d’alta muntanya, és lleugerament més gros (ateny 18 cm) i es distingeix pel cap gris i la gola negra. El pardal xarrec (Passer montanus, a baix, a la dreta), de la mida del pardal comú, es distingeix d’aquest pel color de xocolata del cap i la taca negra de les galtes; el mascle i la femella són molt semblants. El pardal de passa (Passer hispanoliensis, a l’esquerra), en canvi, és tot ell més tacat de negre i amb els tons marrons i blancs més contrastats; la femella, pel plomatge, podria confondre’s amb la del pardal comú.
Marisa Bendala.
A la major part del territori continental és present tot l’any nidificant comunament. Es pressuposa l’entrada d’exemplars transpirinencs durant l’hivern, però a hores d’ara els anellaments encara no han confirmat aquesta suposició. A les Illes solament cria a Eivissa, i probablement el 1984 ho va fer localment en algun punt de Mallorca. En aquesta illa és migrador i hivernant escàs, i s’observa amb una relativa regularitat a ses Fontenelles. A Menorca és excepcional durant l’hivern i molt escàs i irregular en migració. Les poques dades del pardal xarrec a les Illes donen un pas migratori de la tardor entre el final d’octubre i la tercera desena de novembre, mentre que el de la primavera agafa des de mitjan març fins al començament de maig.
Habitant predilecte de terrenys agrícoles i suburbans, és especialment abundant en els regadius de plana (Empordà, delta de l’Ebre, Depressió de l’Ebre). Encara que dependent de l’home, ho és menys que el pardal comú, amb el qual s’aplega sovint, i no penetra, o ho fa molt poc, dins les grans ciutats, i resta absent també d’alguns masos i granges on abunda el pardal comú. No obstant això, ocupa l’interior de molts pobles i viles. Després de la reproducció s’aplega en esbarts nombrosos, molt sovint barrejat amb el pardal comú i també amb pinsans i passerells, explotant guarets i cultius, com per exemple fruiterars o vinyets. És preceptiu que en aquests cultius s’hagi desenvolupat una vegetació ruderal de fructificació autumnal. S’estima més les que tenen a prop petites arbredes on es refugia en cas de perill i dorm a la nit. Utilitza també massivament com a joca els canyissars de les àrees marjalenques.
Per nidificar explota forats i escletxes de construccions humanes (teulades, etc.) i d’arbres, sovint barrejat amb el pardal comú. La preferència pels arbres és més manifesta que en aquest, així com la d’ocupar les caixes-niu dels ocells insectívors. És també freqüent, especialment al Rosselló i a l’Empordà, l’aprofitament dels caus de l’abellerol. També ocupa nius d’altres ocells, com les mallerengues, i a les comarques de ponent és molt comuna l’associació amb el pardal roquer a les bordes, etc.
Àmpliament estès, el pardal xarrec presenta, però, alguns forats en el mapa, molt manifestos en el cas que ja hem comentat de les Illes i que es perllonga en el sector continental immediat. En efecte, al S del cap de la Nau és localitzat solament a 3 nuclis: la serra d’Aitana i les terres veïnes més nòrdiques, l’Alt Vinalopó, el Vinalopó Mitjà, l’extrem oriental de les Valls del Vinalopó i l’extrem més meridional del Baix Segura, al S d’aquest riu, on és molt abundant. A la resta del País Valencià es presenta si fa no fa uniformement (molt freqüentment a la Manxa valenciana), a l’igual que a la Catalunya Nord, on és molt abundant a la plana, i rareja a gran altitud, tot i que nidifica des del nivell de la mar fins a prop dels 2000 m. Una consideració similar tenen Andorra i el conjunt de Catalunya. En aquest últim territori és absent de sectors dels Pirineus i els Prepirineus occidentals i, parcialment, de la Depressió Central catalana, Terra Alta, el sector litoral del Baix Camp i les zones de bosquines del Montsià i el Baix Ebre. En aquesta última comarca s’ha expandit aproximadament des de l’inici de la dècada dels vuitanta.