Els pardals són ocells petits, de bec gruixut i generalment de colors somorts, poc vistents, bé que en detall sorprèn descobrirne les petites diferències. El pardal comú (Passer domesticus, a dalt) ateny fins a 14,5 cm, i el mascle ostenta una taca negra al pit, que manca en la femella, en general de colors més apagats. El pardal roquer (Petronia petronia, a dalt, a la dreta), un ocell molt actiu, que corre entre les roques, és de mida semblant i de colors més pàl·lids, amb una cella blanca que es perllonga cap enrere i una lleugera taca groguenca a la gola. El pardal d’ala blanca (Montifringilla nivalis, a l’esquerra), ocell d’alta muntanya, és lleugerament més gros (ateny 18 cm) i es distingeix pel cap gris i la gola negra. El pardal xarrec (Passer montanus, a baix, a la dreta), de la mida del pardal comú, es distingeix d’aquest pel color de xocolata del cap i la taca negra de les galtes; el mascle i la femella són molt semblants. El pardal de passa (Passer hispanoliensis, a l’esquerra), en canvi, és tot ell més tacat de negre i amb els tons marrons i blancs més contrastats; la femella, pel plomatge, podria confondre’s amb la del pardal comú.
Marisa Bendala.
Aquest és, sens dubte, el pardal més rar dels Països Catalans i és evident que, en el decurs de tot aquest segle, ha sofert una forta regressió en aquesta zona, d’altra banda marginal, en el context de la seva àrea de distribució. A la Catalunya Nord hom coneix solament una captura, prop de Perpinyà, l’any 1902, a Andorra no ha estat citat mai, i a la resta del Principat hom sap que havia nidificat al Penedès; les darreres citacions de colònies se situen a Sant Pere de Ribes (1938) i a Canyelles (1954). Vayreda (1883) el considera solament com de pas accidental a la província de Girona, per la qual cosa les observacions efectuades a l’Empordà per ornitòlegs extrangers durant la dècada dels setanta, referides a petits grups instal·lats prop del litoral durant l’època de la cria i després de l’estiu, no deixen de ser sorprenents, i encara més quan no s’han tingut més notícies posteriorment. A la Catalunya central i meridional s’han efectuat algunes citacions, les més recents de les quals són un petit grup a Santpedor (Bages) el desembre de 1977, dos exemplars anellats a Terrassa el 07.11.67, i un individu en conreus hortofrutícoles del delta de l’Ebre el 02.08.80. Al País Valencià subsisteix un petit nucli reproductor sedentari, localitzat a la zona litoral de la Plana Baixa. Existeixen altres citacions d’ocells, potser hivernants, a la devesa del Saler, fetes l’hivern de 1963-64, i no han pogut ser confirmades altres informacions més recents, tret d’un mascle trobat mort prop de Requena (Plana d’Utiel). No existeix cap informació sobre la presència d’aquest ocell a les comarques meridionals, i a les Balears tan sols ha estat feta una observació d’alguns ocells durant el mes d’agost, cosa que cal considerar amb reserves.
Els ocells que nidifiquen a la Plana Baixa s’instal·len en arbres aïllats o en tarongers, arbres que, juntament amb nesprers i altres fruiters, són els que hi predominen. L’època de la cria transcorre entre l’abril i el final de juliol, temps durant el qual realitzen 2 o 3 postes de 4 a 6 ous cadascuna, sense que hom disposi de més dades sobre la biologia de la reproducció del pardal de passa.