Amb els seus apotecis sovint criptolecanorins i els seus ascs amb nombrosíssimes espores, les Acarospora són un gènere molt divers, bastant nitròfil, ben representat a la regió mediterrània, si bé l’espècie de la fotografia, A. oxytona, és d’alta muntanya, on forma, a les superfícies extraplomades, grans taques de color groc viu. Observeu els lòbuls i els apotecis de disc obert i amb marge ben visible, típics de l’espècie.
Volkmar Wirth.
Aquesta família comprèn líquens crustacis, gairebé tots saxícoles, que presenten els apotecis lecanorins o lecideïns, sovint una mica enfonsats al tal·lus, amb ascs en forma de sac, ben caracteritzats pel nombre elevat (sovint més de 100) d’espores, petites i hialines.
El gènere Polysporina es caracteritza pel seus apotecis lecideïns, negres, d’aspecte torturat, amb illots carbonosos, derivats de l’excípul, dispersos sobre l’himeni. El tal·lus és a penes visible, amagat com viu entre les fines escletxes de la roca. Així succeeix a P. simplex, un liquen pioner freqüent a les roques silícies gairebé nues. Semblant, però calcíola, tenim P. cyclocarpa, trobat a la Presta (Vallespir). P. dubia, que hom ha assenyalat al Montseny i l’Albera, viu paràsit sobre altres líquens crustacis (com ara Acarospora).
El gènere Sarcogyne té, com l’anterior, apotecis lecideïns, però de superfície llisa, sense illots negres. L’epiteci és molt més ben diferenciat. Amb apotecis de color bru fosc, però sovint blavosos a causa de la pruïna que els cobreix, tenim S. regularis (=S. pruinosa), d’aspecte molt divers (se’n coneixen moltes varietats), que té el tal·lus endolític i no visible, o bé blanquinós. Viu sobre roques calcàries, des del país de l’alzinar fins a l’estatge subalpí. Amb apotecis negres, d’aspecte carbonós i tal·lus amagat a la pedra silícia, podem trobar, en llocs muntanyosos, S. clavus, d’apotecis grossos (1-3 mm), negres, de marge verrucós, i S. privigna, d’apotecis més petits (0,3-1 mm), de color brunenc fosc, amb el marge llis.
Acarospora, amb unes 200 espècies a tot el món i més d’una vintena als Països Catalans, és un dels grans gèneres crustacis saxícoles. Comprèn líquens formats per arèoles, que poden créixer disperses o reunides en un tal·lus continu, en algunes espècies, fins i tot amb el marge lobulat. Cada arèola pot portar un o més apotecis enfonsats, amb marge tal·lí, sovint poc visible, freqüentment amb un aspecte de cràter de volcà. El gruix de l’himeni, el color i la forma del tal·lus, l’anatomia de les esquàmules són alguns dels caràcters més importants a l’hora de distingir-ne les espècies. Però sovint es planteja el problema de la plasticitat que pot presentar una mateixa espècie, que pot fer canviar força el seu aspecte per influència de l’ambient. Una incorrecta comprensió d’aquesta variabilitat ha portat a descriure espècies que no són sinó modificacions d’altres ja conegudes. Per aquesta i altres causes, Acarospora és un gènere difícil i, a més, molt ric en espècies als països mediterranis càlids i secs. En general, totes són poc o molt nitròfiles.
D’entre les acaròspores (Acarospora) hi ha dos grans grups: les grogues (subgènere Acarospora) i les brunes i d’altres colors (subgènere Phaeothallia) De les primeres tenim aquí un bell tal·lus d’A. hilaris (a dalt), d’apotecis comunicats amb l’exterior per un porus, que veiem aquí sobre gresos durs i verticals, al desert de les Palmes (Plana Alta); és una espècie molt estesa sobre les roques silícies dures gairebé verticals, a tota la part mediterrània de la Península. Com a exemple de les nombroses acaròspores brunes, tenim ací A. cervina (a baix), una espècie mediterrània, calcícola i nitròfila. El que destaca més en aquesta fotografia són les arèoles disperses del tal·lus, que porten a dins apotecis bruns, de color poc diferent.
Xavier Llimona i Javier Etayo.
D’antuvi, és fàcil distingir un primer grup d’espècies (subgènere Acarospora), de color groc viu a causa de la presència al còrtex d’àcid rizocàrpic. L’aspecte més característic correspon a les espècies amb arèoles esquamiformes i amb apotecis de color groc brut, com A. heufleriana, d’arèoles disperses o agrupades, sovint pruïnoses (com enfarinades de blanc) i invasores d’altres líquens, pròpia de les roques silícies assolellades, en llocs càlids i rics en nitrats (Oriola, Benicàsim, Baix Llobregat). Semblant, però sense pruïna, amb arèoles més grosses i apotecis bruns, tenim A. schleicheri, que parasita sovint líquens terrícoles, com ara Diploschistes. Una miniatura de l’anterior és A. microcarpa, que forma petits tal·lus (5-15 mm) de color groc verdós, paràsits de Diploschistes actinostomus, en roques de llocs baixos, de superfícies riques en nitrats. Rara a casa nostra, però curiosa, és A. epithallina, que forma grosses esquàmules (1-10 mm) convexes, de color groc de crom, que viuen paràsites d’A. hilaris (vegeu més avall). Freqüent a les quarsites i altres roques silícies dures, a Castella, arriba tot just a la Costa Brava. Un liquen notable per la seva fidelitat als sòls guixosos és A. placodiiformis, de tal·lus gruixut i robust, en forma de roseta, de fins a 8 cm de diàmetre, groc pàl·lid en sec i verd fluorescent després d’absorbir la rosada; els apotecis, quan en té, són rogencs, prominents i molt grossos per una Acarospora. En enfilar-nos a les muntanyes (vers 1000-1500 m), trobem, sobre les roques silícies properes al sòl, les taques de color groc llimona d’A. sulphurata (Montseny, Cerdanya), de tal·lus gairebé lobulat i apotecis ben enfonsats. Amb bells tal·lus de color groc viu, en forma de roseta de marge lobulat, que ressalten de lluny sobre les parets de roca silícia dura, verticals o superverticals, podem trobar tres espècies notables. A. hilaris, d’apotecis amagats al tal·lus i només comunicats amb l’exterior per un foradet (o hílum) és la que apareix a més baixa altitud (entre 200 i 1000 m); molt abundant a les quarsites de Sierra Morena i Extremadura, cobreix grans superfícies a la serra d’Espadà (Plana Baixa) i arriba tot just a la península del cap de Creus. Als estatges subalpí i alpí, pel damunt dels 1500 m, trobem sobretot A. oxytona, d’apotecis plans i lòbuls de superfície aspra, freqüent als Pirineus i que arriba fins al cim de les Agudes (Montseny). Més rara i de llocs encara més alts és A. chlorophana, d’apotecis convexos i lòbuls de superfície llisa.
La resta de les espècies del gènere Acarospora es caracteritza per l’absència de color groc al còrtex, que hi és substituït per pigments bruns (subgènere Phaeothallia). Un primer representant, poc típic, és A. nodulosa, de tal·lus pruïnós, gairebé blanc, i apotecis bru fosc, que viu als sòls guixosos (juntament amb A. placodüformis), representada per una varietat reagens, que es torna vermella amb K i sovint parasita Diploschistes diacapsis (=D. steppicus). També és fàcil de distingir A. umbilicata, formada per esquàmules (0,5-3 mm) fixades al substrat pel centre, i de color més o menys grisós, segons la pruïna que les cobreix, que viu a les roques silícies poc inclinades i molt nitrificades; el seu tal·lus és C+, rosa viu. La mateixa reacció caracteritza una de les espècies més freqüents, A. fuscata, que forma esquàmules brunes (0,5-3 mm), negres per la cara inferior, vora el marge, i sovint reunides en un tal·lus fissurato-areolat; viu en llocs assolellats i nitrificats i pot envair altres líquens. Les altres espècies conegudes presenten reaccions diferents. Si el tal·lus es torna de color vermell sang amb K, és probable que estiguem en presència d’A. smaragdula, d’esquàmules (0,4-3 mm) de color bru clar o beix, sovint agrupades, amb apotecis puntiformes, que viu a les fissures de les roques silícies. Dues altres espècies es diferencien per tenir un nombre d’espores petit pel seu gènere. Es tracta d’A. oligospora, silicícola, amb esquàmules (0,3-1,5 mm) típicament disperses, bru clar, i amb espores relativament grosses (9-16 × 6-9 μm), en nombre de 16 a 32 per asc, i d’A. macrospora, caldcola, de tal·lus bru, d’aspecte fissurato-areolat, amb espores no tan grosses (6-13 × 3-6 μm) i més espores per asc (de 30 a 100). Entre la resta d’espècies, no és difícil reconèixer A. laqueata, que forma grans taques de color castany, formades per un mosaic regular d’esquàmules (0,5-0,6 mm) lleument còncaves i rodejades d’un marge prominent més clar, que cal no confondre amb els apotecis, de color bru fosc; colonitza la part superior de les roques calcàries, a l’estatge montà (per exemple, a la Segarra). A. cervina té esquàmules (0,5-4 mm) irregulars, brunes, amb apotecis ben visibles (0,5-3 mm), rodons i de color bru vermellós. Les formes amb apotecis prominents i pruïnosos s’inclouen a la varietat glaucocarpa. Entre les espècies silicícoles, citarem A. impressula, d’apotecis bru clar, angulosos, que viu lliure o paràsita (principalment sobre Aspicilia), a la muntanya, amb esquàmules fosques i convexes (varietat hospitans), A. scotica, d’esquàmules fosques, limitades per un voraviu negre, trobada al cim del Montseny i a les Alberes, i A. veronensis, d’esquàmules aplanades, de color castany, amb entre 1 i 3 apotecis crateriformes, pròpia de roques il·luminades i nitrificades (Montseny, l’Albera, entre 200 i 1600 m). Altres espècies brunes presents als Països Catalans són A. heppii, A. versicolor, A. bullata, A. badiofusca, A. admissa i A. nitrophila.
Alguns autors inclouen en aquest mateix gènere la curiosa Glypholecia scabra, que forma grans esquames (3-25 mm) de color brunenc blanquinós, fixades per un sol punt central a les calcàries assolellades i nitrificades. Els apotecis, de disc escabre (de superfície aspra), semblen formats per la reunió de moltes unitats juxtaposades. Viu sobretot l’estatge alpí, per exemple als afloraments calcaris de Núria i del pic de Casamanya (Andorra).
Una altra acarosporàcia freqüent a les parets silícies alpines és Sporastatia testudinea. Noteu en la fotografia el tal·lus ben delimitat per una línia hipotal·lína negra i els apotecis lecideïns, inclosos entre les arèoles del tal·lus.
Javier Etayo.
Els dos únics representants del gènere Sporastatia són d’alta muntanya, d’apotecis lecideïns, negres, que formen medallons d’1 a 5 mm, delimitats per una línia hipotal·lina negra, sobre les parets silícies dures del pis alpí. S. testudinea, de color entre groguenc i brunenc, és freqüent (Núria, Andorra, entre 2500 i 2800 m) en qualsevol exposició. S. polyspora (=S. cinerea), de tal·lus cendrós, prefereix les parets no solelloses (Costabona, Vallespir).