Les parmeliàcies

Hom inclou en aquesta gran família líquens amb tal·lus foliaci i amb tal·lus fruticulós, amb algues clorococcals com a fotobionts. Els apotecis són superficials o marginals, de tipus lecanorí, amb el disc d’un color des de brunenc fins a negre i un marge tal·lí del color del tal·lus. Els ascs, amb una estructura apical amiloide molt semblant a la de les lecanoràcies, contenen generalment 8 espores incolores. En podem diferenciar tres subfamílies: hipogimnioidees, parmelioidees i usneoidees.

Les hipogimnioidees

Les hipogimnioidees tenen tal·lus foliaci o subfruticulós, generalment buit, amb una medul·la habitualment molt laxa i sense rizines. El gènere Brodoa té lòbuls estrets, amb la medul·la plena. Hom distingeix B. atrofusca, de tal·lus (3-10 cm) amb lòbuls petits, còrtex fissurato-areolat i apotecis sovint absents, citada al Montseny i als Pirineus, sobre roques silícies, i B. intestiniformis, de tal·lus més gros (3-40 cm), de color gris blavós fosc fins a negre a la part central, i lòbuls més grossos, que viu en llocs més elevats, excepcionalment sobre pi negre (Pinus uncinata).

El gènere Hypogymnia es caracteritza pel seu tal·lus foliaci o subfruticulós, sense rizines, amb lòbuls allargats, de color gris o brunenc, buits per dins. L’espècie més freqüent i de distribució més àmplia és H. physodes, que viu sobre tota mena d’arbres i arbustos, i també, ocasionalment, sobre molses o roques, des dels Pirineus fins al litoral. El seu tal·lus, generalment poc adherent al substrat, porta lòbuls que s’eixamplen vers la punta i es recobreixen en part. Els extrems s’aixequen i s’obren, formant un sorali terminal, de tipus labriforme. La medul·la és P+ groc o taronja, i K+ i KC+ groc i, després, vermell brunenc. H. bitteriana té el tal·lus de color bru fosc, cobert d’isidis abundants i petits, d’uns 0,1 mm, que sorgeixen dels soralis i comuniquen al tal·lus un color més clar. Freqüentment, els lòbuls del tal·lus presenten una línia marginal negra en tot el contorn. Ha estat registrada a les valls d’Andorra, sobre pi negre (Pinus uncinata) i pi roig (P. sylvestris). H. bitterii es pot reconèixer pel tal·lus proveït de dues menes de soralis, els uns terminals i globosos, ben delimitats, i els altres difusos a la part central del tal·lus, fins a donar-li un aspecte pulverulent. Ha estat registrada al Cadí i a les muntanyes de Prades, també sobre pi roig (Pinus sylvestris) i pi negre (P. uncinata). H. tubulosa, molt més freqüent, té un aspecte semblant: presenta una sola mena de soralis, terminals i capitiformes, amb els lòbuls de la part central ascendents; viu en zones muntanyoses, des dels Pirineus fins a Prades, sobre diverses espècies de pins (Pinus), pero també sobre sureres (Quercus suber). H. vittata és propera a aquesta darrera espècie, però els soralis són terminals, des d’allargats fins a labriformes, i els lòbuls del tal·lus són plans o poc convexos, generalment delimitats per una línia negra. Viu en zones muntanyoses, sobre pi negre (Pinus uncinata) i pi roig (P. sylvestris).

Pseudevernia furfuracea té un tal·lus fruticulós d’un gran polimorfisme, en general pèndul. La cara superior, de color gris blavós, acostuma a aparèixer coberta per molts isidis. La cara inferior és blanca a les parts joves, però passa a negrós a les més velles. És molt abundant sobre les escorces àcides, en zones de muntanya, però també pot aparèixer sobre altres substrats àcids, des dels Pirineus fins al litoral (en aquest cas, excepcionalment, i en microclimes prou humits).

Les parmelioidees

La subfamília de les parmelioidees, és la més àmplia, i es caracteritza pel tal·lus foliaci, amb còrtex superior i inferior i, normalment, amb rizines a la cara inferior.

Parmeliopsis comprèn espècies de tal·lus finament foliaci, orbicular, amb la cara inferior bruna o negra. Rarament hi ha apotecis i, en canvi, sovint hi ha picnidis, amb conidis corbats. P. ambigua, l’espècie més abundant, té el tal·lus de color groc verdós pàl·lid, amb soralis superficials, més abundants al centre, on arriben a ésser confluents. És freqüent als Pirineus i al Cadí, principalment a la base dels troncs de pi negre (Pinus uncinata) i pi roig (P. sylvestris). P. hyperopta és bastant menys freqüent, i conviu amb l’anterior. Presenta la cara superior del tal·lus de color gris blanquinós, K+ groguenc, amb soralis superficials. Ambdues espècies es consideren quionòfiles, ja que només colonitzen la part del tronc que queda protegida per la neu, dels vents freds i abrasius de l’hivern. Imshaugia aleurites té picnidiòspores curtes, més amples a l’àpex, i conté àcid tamnòlic. El tal·lus és foliaci, d’un color entre blanquinós i gris cendra a la cara superior (que acostuma a presentar isidis granulosos), mentre que la cara inferior és blanquinosa o lleugerament bruna; la medul·la és P+ vermell i el còrtex superior i la medul·la són K+ groc. Viu a la base dels troncs i soques d’aciculifolis, als Pirineus, i és també quionòfila.

Dues parmèlies freqüents al nostre país. A l’esquerra, Parmelia saxatilis, una espècie preferentment saxicola, de muntanya, amb pseudocifel·les reticulades i isidis; la posem com a exemple del gènere en el sentit actual, restringit. A la dreta, Parmelina tiliacea, representant del gènere Parmelina, de tal·lus gris clar. És abundant tant sobre roques silícies com sobre escorces d’arbre, en llocs amb elevada humitat atmosfèrica (boira, rosada); de color gris clar, té la part central del tal·lus coberta d’isidis de punta bruna, que li fan agafar un cert aspecte brutós, i només quan les condicions són òptimes pot presentar apotecis, bruns.

Volkmar Wirth i Jordi Vidal

L’antic gènere Parmelia comprèn espècies de líquens de tal·lus foliaci i cara inferior amb rizines. Les espores són unicel·lulars, el·lipsoïdals i incolores. El apotecis, lecanorins, són molt semblants en tot el grup. Hom té tendència a escindir el gènere en altres d’amplitud més reduïda, sobre la base del color del tal·lus, presència o absència de pseudocifel·les, isidis i soredis i composició química. El gènere Parmelia, en sentit estricte, presenta la cara superior del tal·lus de color gris clar, amb pseudocifel·les que dibuixen un reticle, i la medul·la és P+ vermell més o menys taronja. P. saxatilis es caracteritza per la presència d’abundants isidis de forma verrucosa o cilíndrica, ramificats o no. Presenta una àmplia distribució, preferentment sobre roques silícies i també sobre troncs, en llocs suficientment humits. P. sulcata és fàcil de conèixer pels soralis longitudinals que es desenvolupen a partir de les pseudocifel·les. Viu sobre l’escorça dels arbres i, més rarament, sobre roques àcides molsoses, a tot el territori, exceptuant les zones més seques. P. omphalodes presenta la cara superior del tal·lus sense isidis ni soralis. És més rara que les altres dues espècies, i viu preferentment sobre roques àcides i molsoses i també sobre escorces. Ha estat registrada al Cadí i al Montseny.

Amb la cara superior del tal·lus de color gris clar, sense soralis ni pseudocifel·les, i amb la medul·la P− i K−, tenim les Parmelina. P. tiliacea (=P. scortea) i P. pastillifera tenen el tal·lus isidiat, la primera amb isidis verrucosos o allargats, una mica més foscos que el tal·lus, i la segona amb isidis en forma de petit disc o esquàmula, de color negre. Les dues espècies són preferentment corticícoles, però la segona és més abundant en fagedes i boscos de caducifolis i la primera presenta una distribució més àmplia, sobre diverses espècies de Quercus i Pinus principalment, però sovint també és silicícola. P. quercina presenta un tal·lus llis i sense isidis, igual que el de P. carporrhizans. Presenten una àmplia distribució, sobre escorces d’arbre, especialment de planifolis. La segona es caracteritza per la presència d’abundants cilis negres a la part inferior externa dels apotecis, un caràcter que no és possible d’observar en l’altra espècie, ja que normalment no apareix fructificada.

En el gènere Flavoparmelia hom inclou espècies preferentment corticícoles, de tal·lus moderadament adherit al substrat, amb la cara superior groguenca o verd groguenc i la cara inferior negra. Els lòbuls, més o menys irregulars, presenten el marge arrodonit i sense cilis. F. caperata i F. soredians són les dues espècies del grup presents al nostre territori. Tenen soralis superficials més o menys ben delimitats. F. caperata presenta un tal·lus generalment més gran (5-20 cm) que la segona (uns 5 cm). El millor caràcter per a diferenciar les dues espècies, morfològicament molt semblants, és la reacció química que presenta la medul·la amb KC, que en F. caperata dona color rosa i a F. soredians no reacciona. Aquesta darrera és també més termòfila que F. caperata, i la trobem preferentment al litoral, si bé ateny les suredes dels vessants del Montseny i dels voltants de Girona. F. caperata presenta una àrea de distribució més àmplia, i també pot aparèixer sobre roques silícies, quan la humitat atmosfèrica, de la qual depèn, és suficient.

Xanthoparmelia reuneix líquens preferentment saxícoles, amb el tal·lus en general fortament adherit al substrat i la cara superior groguenca o verd groguenc. La medul·la no reacciona mai amb KC. Amb el tal·lus no gaire adherent al substrat, sense isidis ni soredis, sovint amb grans apotecis en forma de copa i amb nombrosos picnidis, i amb la cara inferior de color clar, tenim X. taractica, d’àmplia distribució, sobre roques silícies nitrificades i fins i tot sobre sòl. Amb el tal·lus isidiat, més o menys adherent al substrat i sempre sobre roques silícies també nitrificades, tenim X. conspersa, una espècie de distribució molt àmplia, molt abundant sobre roques poc inclinades, en la qual podem distingir dues subespècies, sobre la base de la morfologia dels isidis: amb isidis estrets i allargats, generalment ramificats i fins amb aspecte coral·loide, tenim la subespècie conspersa, estesa per Europa central, mentre que la subespècie tinctina, més termòfisla, mediterrània, presenta isidis globosos, gens o poc ramificats; hi ha autors que les consideren espècies diferents.

Bastant més diversificat és el gènere Melanelia, en el qual incloem espècies amb la cara superior del tal·lus de color bru més o menys verdós, amb pseudocifel·les i amb l’epicòrtex sense porus (caràcter visible amb microscopi de rastreig). Amb la medul·la P+ groc, taronja o vermell, tenim M. stygia i M. olivacea. La primera és saxícola, amb medul·la generalment K+ groc i aviat vermell, mentre que M. olivacea és corticícola, i la medul·la és insensible als reactius habituals. M. stygia té el tal·lus molt rígid, amb la cara superior gairebé negra, lluent, amb lòbuls convexos. La podem trobar sobre roques àcides nitrificades pels ocells, des dels Pirineus orientals fins a Montserrat i el Montseny. M. olivacea té un tal·lus no gaire rígid, amb la cara superior de color bru verdós. La resta d’espècies de Melanelia tenen la medul·la P− i la cara superior del tal·lus que no reacciona ni amb nítric ni amb clorhídric (i això les separa de les Neofuscelia, com veurem més endavant). M. glabratula té el tal·lus isidiat, amb la medul·la C+ i KC+ vermell carmí. La subespècie típica és preferentment corticícola, té la cara superior d’un color bru verdós i pocs isidis. Viu als Pirineus, sobre avets (Abies alba) i també a les fagedes (Fagus), i arriba fins a les suredes (Quercus suber). La subespècie fuliginosa és principalment saxícola i té la cara superior de color bru molt fosc, amb isidis abundants. Viu sobre roques àcides, des dels Pirineus fins al Montseny. Pròxima, però amb el tal·lus no sorediat ni isidiat tenim M. glabra, que té, principalment a la part més jove del tal·lus, abundants pèls fins i incolors, curts i delicats, només visibles amb una lupa forta. Viu sobre escorces de faig (Fagus) i d’altres arbres, amb preferència en terres de l’interior, i arriba fins a les muntanyes de Prades. Amb el tal·lus sorediat tenim M. subargentifera i M. subaurifera. La primera té els mateixos pèls que M. glabra, i per això la superfície és mat. La segona no en té, i és més lluent. La primera viu sobre escorces d’olivera (Olea europaea) i de carrasca (Quercus rotundifolia) en zones de l’interior de Catalunya, com el Pallars Jussà i la Segarra. Molt més abundant, i amb una àrea de distribució més àmplia, tenim M. subaurifera, des dels Pirineus fins al litoral, sobre tota mena d’escorces d’arbres i arbusts. És característica la presència, sobre el tal·lus, d’una gran quantitat d’isidis petits i delicats, més abundants a la part central, que en passar el dit sobre el tal·lus es desprenen i deixen aparèixer la medul·la, de color blanc groguenc. Entre les Melanelia amb medul·la C− i KC−, podem diferenciar tres espècies amb lòbuls perifèrics curts i amples, M. exasperata, M. exasperatula i M. elegantula, i dues més de lòbuls allargats i estrets (fins a 2 mm d’ample), M. sorediosa i M. laciniatula. La primera, M. exasperata, té el tal·lus totalment recobert de petites berrugues (0,1-0,5 mm), gairebé més amples que altes i amb la part terminal deprimida, que apareixen també al marge dels apotecis, que són freqüents. És abundant a tot el territori, excepte a les zones seques, sobre qualsevol mena d’escorces. Els isidis de M. exasperatula tenen forma de papil·la, eixamplada i aplanada a l’extrem, i la superfície del tal·lus és llisa i brillant. Viu sobretot als aciculifolis, des dels Pirineus i Prepirineus fins a les muntanyes de Prades. Menys freqüent, però amb una distribució semblant, és M. elegantula, que presenta la superfície del tal·lus amb isidis cilíndrics, més o menys ramificats, d’aspecte coral·loide. M. sorediosa viu sobre roques silícies i presenta la superfície del tal·lus amb petits soralis globosos.

Pleurosticta acetabulum, recentment separada de Melanelia, té l’epicòrtex amb porus i sense pseudocifel·les. Les espores són més grosses que les dels gèneres pròxims. Té un tal·lus que pot superar els 15 cm de diàmetre, de color verd olivaci o blavós, fosc, a vegades grisenc o brunenc, bru verdós en estat hidratat. Els apotecis són freqüents, grossos, en forma de cassoleta i, en créixer, poden esdevenir deformats i atènyer fins a 1 cm. Viu sobre escorces de roures i alzines (Quercus), faigs (Fagus), oliveres (Olea), pins (Pinus), etc., més aviat a la zona interior, sense arribar a les regions litorals.

Les Neofuscelia comprenen espècies de tal·lus bru, amb l’epicòrtex porat, sense pseudocifel·les, però amb espores més petites que les del gènere anterior. Es diferencia dels dos gèneres anteriors perquè el còrtex superior reacciona amb àcid nítric o clorhídric, donant un color blau fosc. Amb el tal·lus proveït d’isidis, més o menys abundants, des de cilíndrics fins a coral·loides, sovint agrupats, fàcils de trencar, originant soralis, tenim N. loxodes, silicícola, registrada des del Tibidabo fins als Pirineus. Amb el tal·lus sense isidis ni soralis, generalment molt adherent al substat, tenim N. pulla, de tal·lus més o menys fosc segons la insolació, en general amb apotecis concolors. Ha estat subdividida en molts tàxons infraspecífïcs, segons les substàncies liquèniques que presenta. És un liquen molt freqüent sobre roques silícies o neutres, més o menys nitrificades.

Els gèneres Punctelia i Flavopunctelia es caracteritzen per posseir pseudocifel·les arrodonides a la cara superior del tal·lus, que és de color gris, més o menys brunenc, o bé groc verdós. Les Punctelia tenen la cara superior d’un color gris més o menys brunenc i contenen atranorina, i les Flavopunctelia la tenen de color verd groguenc, a causa de l’àcid úsnic. Amb la cara superior de color gris blavós tenim Punctelia borrerii, de tal·lus foliaci, amb lòbuls amples (3-6 mm) i abundants soralis arrodonits a la part central del tal·lus, que poden confluir i donar-li un aspecte granulós. Hi ha diferents varietats químiques, segons els àcids liquènics que conté el tal·lus. Presenta una àmplia distribució, des del litoral fins a l’interior, però no arriba als Pirineus. És principalment epifítica, sobre tota mena d’escorces. Més rarament, viu sobre roques silícies molsoses. Amb el còrtex superior gris brunenc, tenim P. stictica, de medul·la també C+ i KC+ vermell carmí. Té una distribució aparentment pirinenca, ja que s’ha trobat a la Cerdanya i la Presta (Vallespir), epifítica i també silicícola. Flavopunctelia flaventior és l’únic representant al nostre país d’aquest gènere d’afinitat tropical. La cara superior del tal·lus té un color verd groguenc, semblant al de Flavoparmelia caperata i F. soredians, però la medul·la no reacciona amb P (mentre que les espècies esmentades donen color taronja o vermell). Només ha estat registrada a les muntanyes de Prades, sobre escorça d’alzina (Quercus ilex).

Els Parmotrema, també d’afinitats tropicals, presenten grans tal·lus foliacis, que poden ultrapassar 20 cm de diàmetre, caracteritzats per una zona marginal més o menys ampla del còrtex inferior privada de rizines, i lòbuls amples, força separats del substrat, ascendents o suberectes, generalment amb cilis negres al marge. P. hypoleucinum té la cara superior del tal·lus de color blanquinós i la inferior en gran part del mateix color, o amb la part central una mica més fosca. La seva distribució és essencialment litoral (Begur, Vall d’Aro, Tossa de Mar, Lloret), però arriba fins a la base del Montseny. Prefereix l’escorça de les sureres (Quercus suber). La resta de les espècies tenen la cara inferior del tal·lus negra, amb el marge brunenc. P. crinitum té isidis allargats que es poden agrupar i que, quan es trenquen, originen soralis. La cara superior té cilis negres, igual que el marge. Ha estat registrada a les fagedes de la Massana (l’Albera), sobre figuera (Ficus carica) a l’Alt Empordà i sobre pi roig (Pinus sylvestris) a les muntanyes de Prades. Les dues espècies més abundants i de distribució més àmplia són P. perlatum i P. reticulatum, totes dues amb soralis marginals característics, gruixuts i allargats (soralis labriformes). P. reticulatum té la cara superior del tal·lus amb pseudocifel·les que formen un reticle de ratlles blanquinoses, més visible als lòbuls perifèrics amb una lupa. No té cilis negres al marge dels lòbuls. Viu principalment sobre escorça de surera (Quercus suber) i d’olivera (Olea europaea). P. perlatum no té pseudocifel·les. Presenta una distribució més àmplia i és freqüent als alzinars i suredes, però també pot aparèixer sobre roques silícies cobertes de molsa. Moltes citacions antigues poden presentar una confusió amb l’espècie anterior, que té la medul·la P+ taronja i KC+ vermell, mentre que a P. perlatum, és P+ vermell i KC−.

Platismatia ha estat separada de Cetraria, de la qual es diferencia per tenir els còrtexs superior i inferior prosoplectenquimàtics. P. glauca té un tal·lus foliaci que pot ésser de mida gran, i en aquest cas pren un aspecte fruticulós. La cara superior és d’un color gris més o menys glauc, fins a bru verdós, i acostuma a ésser coberta d’isidis, a vegades molt desenvolupats i ramificats, que se solen arrenglerar seguint les fissures del tal·lus o el seu marge. Quan aquests isidis es trenquen, poden generar soralis, que poden tornar a formar isidis. La cara inferior és negra a la part central, però vers el marge és bruna o blanquinosa, gairebé sense rizines. Viu principalment sobre l’escorça de pins de muntanya i, més rarament, sobre roques silícies molsoses. Al nostre país és menys freqüent que al centre de la Península o a Europa central. Ha estat observada en diversos punts dels Pirineus, i també als ports de Beseit.

Les Cetraria reuneixen líquens de tal·lus foliaci o fruticulós, amb el còrtex paraplectenquimàtic, fixat al substrat per la part basal o, més rarament, per unes quantes rizines. Algunes espècies poden presentar cilis marginals rígids. Els apotecis no són freqüents, però, quan apareixen, són marginals i lecanorins. Amb el tal·lus foliaci, C. pinastri es pot reconèixer pel seu color groc, més o menys verdós i pels seus soralis marginals, que comuniquen un color groc viu al marge dels lòbuls, ja que deixen visible la medul·la, que té aquest color. La cara inferior del tal·lus és de color blanquinós, una mica bruna a la part central, amb poques rizines. Viu amb preferència a la base dels troncs de coníferes, a tota la zona pirinenca i en punts dels Prepirineus. C. juniperina també té el tal·lus foliaci i de color groc, però mai no sorediat. Pot presentar lòbuls molt cresps i aixecats, i prendre un aspecte fruticulós, com passa en la varietat terrestris, que podem trobar en sòls de zones calcàries als Pirineus, pel damunt dels 1800 m. La varietat juniperina, que viu sobre troncs i branques del ginebró (Juniperus communis subespècie nana) als Pirineus, pot aparèixer fèrtil, amb el disc dels apotecis de color brunenc. Amb un tal·lus d’aspecte també més o menys foliaci, però amb la cara superior de color bru vermellós o bru verdós, tenim C. chlorophylla, C. sepincola i C. hepatizon. Aquesta darrera espècie, registrada a Andorra sobre roques àcides, té el tal·lus laxament fixat al substrat i els lòbuls no ascendents, amb la medul·la K+ groc, després vermell, i P+ taronja, caràcters que la diferencien de les altres dues espècies, que presenten totes dues lòbuls ascendents. C. chlorophylla forma tal·lus relativament grans, de fins a 6 cm, amb la cara superior de color bru clar o bru verdós, amb soralis blanquinosos al marge dels lòbuls i, a vegades, també amb isidis. Viu sobre escorça de pi negre (Pinus uncinata) i pi roig (P. Sylvestris), als Pirineus i les muntanyes de Prades. C. sepincola forma tal·lus molt més petits, de fins a 3 cm, sense soralis ni isidis, amb la cara superior de color bru olivaci, generalment amb apotecis de disc bru lluent, situats a l’extrem dels lòbuls. Ha estat trobada sobre escorça i branques de coníferes, als boscos de Ribes (Ripollès). En el grup de les espècies fruticuloses, generalment terrícoles, destaca el liquen d’Islàndia, Cetraria islandica, de tal·lus brunenc, lluent, que pot atènyer fins a 10 cm d’alçada i forma sovint gespes i coixins damunt els sòls de l’alta muntanya. Les branques solen ésser canaliculades, amb el marge portador de cilis curts i rígids. La superfície presenta pseudocifel·les amb aspecte de taca clara, sovint confluents. Presenta una gran variabilitat morfològica i química. Conté liquenines comestibles, que, per decocció, es converteixen en un líquid viscós, emprat en les afeccions respiratòries. És bastant freqüent als Pirineus i apareix en alguns punts dels Prepirineus. Amb el mateix color del tal·lus però amb les branques més estretes que l’espècie anterior (1-2 mm d’amplada) també canaliculades i, en general, sense pseudocifel·les, tenim C. ericetorum, d’ecologia i distribució semblants, però menys freqüent. Un altre grup d’espècies fruticuloses presenta el tal·lus de color groc verdós pàl·lid. Es tracta de C. nivalis i C. cucullata. La primera té les lacínies amples (fins a 15 mm), planes i poc canaliculades, amb la superfície arrissada i reticulada i el tal·lus, fins i tot en sec, relativament flexible. En canvi, C. cucullata té les lacínies més estretes (fins a 5 mm), canaliculades, amb la superfície externa llisa. En sec, el tal·lus és molt rígid i fràgil, i es trenca en intentar doblegar-lo. Ambdues espècies viuen als sòls dels prats d’alta muntanya, als Pirineus, formant gespes rases. C. nivalis és la més freqüent, i acostuma a acompanyar Thamnolia vermicularis.

Cetrelia olivetorum té lòbuls amples, amb aspecte de Parmotrema, però amb el còrtex superior prosoplectenquimàtic. El tal·lus és blanc verdós o gris verdós, amb moltes pseudocifel·les petites i arrodonides, i marge tal·lí sorediat. És preferentment corticícola i de distribució atlàntica.

Les usneoidees

La subfamília de les usneoidees comprèn els gèneres Cornicularia, Coelocaulon, Evernia, Letharia, Pseudephebe, Bryoria, Lethariella i Usnea, tots amb el tal·lus fruticulós, erecte o pèndul, amb les branques cilíndriques o en forma de cinta estreta, amb simetria radial i, a vegades, dorsiventral. Els apotecis, quan n’hi ha, són lecanorins, laterals o terminals, constrictes a la base. En general, les espores són incolores i unicel·lulars. Cornicularia, després de la separació dels Coelocaulon, comprèn una sola espècie, C. normoerica, que forma petites mates (1-2 cm d’alt i 3-5 cm de diàmetre) de branques aplanades, més o menys ramificades dicotòmicament, de color negre a la part més exposada, amb la superfície negra i lluent, sense pseudocifel·les, només amb apotecis (1-3 mm), terminals, del mateix color del tal·lus. Viu a la part superior dels blocs i arestes silicis dels Pirineus i també apareix als cims del Montseny.

Els Coelocaulon són líquens fruticulosos, amb el tal·lus molt ramificat, més o menys erecte, amb branques de secció circular o més o menys angulosa, densament espinuloses per la presència de picnidis llargament pedicel·lats, i portadores de pseudocifel·les. C. aculeatum, el més freqüent, viu sobre els sòls, sovint de forma errant, entre diverses espècies de Cladonia. Es caracteritza per no ésser densament ramificat, amb la secció de les branques més o menys angulosa o irregular. Les branques presenten abundants solcs allargats, fovèoles i pseudocifel·les. Es troba en llocs alts, des dels Pirineus fins als ports de Beseit. C. muricatum té el tal·lus densament ramificat, amb branques de secció circular, més rarament el·líptica. La superfície és llisa, amb pocs o cap solcs ni fovèoles, i amb pseudocifel·les poc abundants i poc visibles. Té la mateixa ecologia que l’espècie anterior, però és menys freqüent.

El gènere Evernia comprèn espècies de tal·lus fruticulós, més o menys erecte o pèndul, amb lacínies aplanades o anguloses, medul·la laxa i hifes del còrtex orientades perpendicularment a la superfície. E. prunastri, l’espècie més abundant, té un tal·lus fruticulós, pèndul quan està ben desenvolupat, format per lacínies aplanades o canaliculades, ramificades més o menys irregularment. La cara superior és d’un color verd groguenc clar o verd grisós clar, i la inferior és blanca. Normalment, al marge i, a vegades, a la superfície del tal·lus, emeten abundants soredis. El còrtex és K+ groc, i això el diferencia de diverses Ramalina, que se li podrien assemblar. La trobem per tot el territori, quan hi ha prou humitat atmosfèrica, sobre fruiters, roures i altres arbres, i excepcionalment sobre roques silícies molsoses. En alguns països es recull, amb el nom de «mousse de chêne», per a preparar un extret emprat com a base per a perfums de gran qualitat. E. divaricata presenta una àrea de distribució molt més restringida. La podem trobar als boscos ben conservats d’avet (Abies alba) i pi negre (Pinus uncinata) dels Pirineus i, excepcionalment, en alguns punts dels Prepirineus, sobre pi roig (P. sylvestris). El seu tal·lus, tou i elàstic, penja de les branques i troncs, i pot atènyer 15 cm de longitud. Està format per branques ramificades més o menys dicotòmicament, de secció angulosa, amb fissures transversals del còrtex que les fan més flexibles.

Letharia vulpina és un liquen vistós, de color groc verdós intens, fruticulós, pèndul i ramificat. Al nostre país és força rara i es localitza en alguns punts dels Pirineus Centrals, en vessants N i sobre coníferes. És un liquen tòxic, que en alguns països havia estat emprat per a enverinar llops i guineus. Pseudephebe pubescens té el tal·lus prostrat, molt adherent al substrat. És constituït per branquetes de 2 a 4 mm de longitud, de secció circular i color bru fosc o negre. Apareix als Pirineus, sobre roques àcides. Lethariella intricata té el tallus erecte, prostrat o pèndul, de 3 cm a 15 de longitud, de color gris clar, molt ramificat, rígid, cobert d’abundants papil·les allargades, que poden semblar isidis. En tenim poblacions relictes, mereixedores d’atenta protecció, a les roques silícies de les muntanyes de Prades.

El gran gènere Usnea comprèn els líquens de tal·lus fruticulós, més o menys erecte o, més freqüentment, pèndul i ramificat, que tenen una medul·la formada per dues parts, un cordó axial d’hifes compactes i consistència cartilaginosa, que es pot posar en evidència fent una tracció sobre qualsevol branca, i una part perifèrica, d’hifes més o menys laxes, d’aspecte aracnoide. És un gènere molt polimorf, amb moltes espècies de caracterització sovint delicada. En alguns llocs hom les anomena barbes de frare. U. maroccana és fàcil de reconèixer per la seva medul·la de color vermellós més o menys intens i el tal·lus gairebé tan ample com llarg; la trobem principalment so bre escorces de surera (Quercus suber). U. ceratina és pròxima a l’anterior però té la medul·la de color de rosa i una distribució més atlàntica. Una part de les citacions d’autors antics pot correspondre a d’altres espècies. Amb la medul·la blanca i el tal·lus més o menys acolorit de vermell, si més no a la base del tal·lus, tenim U. rubicunda, que té el tal·lus densament cobert de papil·les (emergències de poca alçada, cilíndriques), fibril·les (branquetes agudes que es comporten com a isidis) i soralis isidífers. Potser es tracta de l’espècie més estesa a tota la regió mediterrània, en llocs amb suficient humitat atmosfèrica, sobre una gran diversitat d’arbres com pins (Pinus), alzines (Quercus ilex), sureres (Q. suber) i oliveres (Olea), entre altres. U. subcornuta també té el tal·lus, almenys parcialment, pigmentat de vermell, però amb molt poques papil·les o sense cap, sense fibril·les, i amb soralis no isidífers. S’ha registrat a Prades, sobre roure reboll (Quercus pyrenaica), i al Montseny, sobre alzina (Q. ilex). La resta de les espècies té la medul·la blanca. Podem trobar U. florida sobre l’escorça dels boscos, des dels Pirineus fins a Prades. Té el tal·lus amb fibril·les i papil·les abundants, però sense soralis ni nòduls (inflaments localitzats), freqüentment fèrtil, amb bells apotecis de 5 mm a 20 de diàmetre, amb el marge ornat amb fibril·les. U. hirta és força freqüent i presenta, com l’espècie anterior, una àmplia distribució. De fet, és una de les menys exigents d’humitat atmosfèrica. Té el tal·lus petit o mitjà, generalment pèndul, de color groc verdós clar, amb la base de les branques principals progressivament més estreta, fovèoles a les branques principals, i extrems de les branques abundantment proveïts de soralis isidífers. Amb el tal·lus pèndul, allargat (més de 20 cm de longitud), amb les branques rectes o apenes sinuoses, amb abundants papil·les, fibril·les i soralis isidífers, tenim U. filipendula, registrada sobre arbres als Pirineus i les muntanyes de Prades. Semblant, però amb un tal·lus no tan llarg i les branques bastant sinuoses, tenim U. tortuosa, que viu principalment sobre Pinus uncinata, als Pirineus. U. lapponica té el tal·lus erecte o prostrat, de color verd groguenc, freqüentment segmentat, amb les branques portadores d’abundants fibril·les, papil·les i soralis no isidífers. La medul·la és P+ groc o vermell. Viu sobre escorces, als boscos, des dels Pinineus fins a Prades. Hom ha citat més de 20 espècies del gènere al nostre país, però la majoria de les dades exigeixen una curosa revisió.