Constitueixen una família segregada de les antigues lecideàcies, que comprèn nombrosos líquens amb algues gairebé sempre clorococcals, i també alguns fongs liquenícoles. Quan hi ha tal·lus visible, és crustaci, esquamulós o bul·lat (és a dir, amb arèoles inflades) Els apotecis, sèssils o situats entre les arèoles, són de color clar o fosc, i els ascs presenten un tolus I+ blau, amb un cos axial cònic menys amiloide i una cambra ocular petita. Les paràfisis són sovint ramificades i amb l’àpex dilatat. Les ascòspores, llargament el·líptiques o filamentoses, tenen un o més septes transversals, i la paret prima i sense halo.
Adelolecia pilati, d’espores encara unicel·lulars, té el tal·lus poc visible, i apotecis (0,5-2 mm) de marge prim, bru fosc, que en presència de K donen un pigment porpra que es difon per la preparació. Ha estat trobada a la zona de les Agudes (Montseny). Kiliasia té apotecis negres, amb les paràfisis molt inflades apicalment, poc o gens ramificades, i l’epiteci i l’excípul K+ i N+ (porpra o violeta). Amb el tal·lus no visible i l’hipoteci d’un color bru vermellós o violaci, tenim K. athallina de les roques calcàries de Mallorca, i K. episema, paràsita d’Aspicilia calcarea.
Poc visibles, pel tal·lus de color apagat i pels apotecis de mida petita, les Bacidia són freqüents en indrets humits i poc il·luminats, sobretot damunt escorces. En la fotografia tenim B. rosella, d’apotecis rosats i poc o molt pruïnosos.
Volkmar Wirth.
El gènere Bacidia, amb més de 400 espècies, de les quals més de 20 han estat registrades al nostre país, comprèn sobretot líquens corticícoles, alguna vegada briòfils, de microclimes ombrívols i humits, d’aspecte poc conspicu (líquens críptics) amb apotecis dotats d’excípul, paràfisis poc ramificades i anastomitzades i espores allargades o filamentoses amb septes d’1 fins a 15, segons l’espècie. Una sola de les espècies registrades, B. bagliettoana, d’Eivissa, viu sobre molses. La resta són epifítiques. Amb una simple lupa, podem distingir espècies amb apotecis de color clar, groguenc, rosat o vermellós, prou diferents de les que tenen apotecis de color bru vermellós, bru fosc o negre. Entre les primeres tenim B. naegelii, d’apotecis de color rosa groguenc a bru clar (0,3-0,8 mm) i espores típicament amb tres septes, digitiformes, que viu sobre arbres i arbusts, des de la costa fins als Prepirineus. També és freqüent B. rosella, de tal·lus continu, verdós o blanquinós, amb apotecis rosats, sovint pruïnosos, que es troba sovint a l’interior de Catalunya i a Mallorca, a mitjana altitud (400-1200 m). Les espores són aciculars, llargues i estretes (45-100 × 2-5 µm), amb de 5 a 15 septes. Són semblants a les de B. rubella (= B. luteola), de tal·lus granulos i apotecis de color vermell groguenc o testaci (color rajola). Amb apotecis també més o menys rogencs tenim B. assulata, d’espores llargues, només triseptades, i B. phacodes, d’espores més curtes, però amb de 3 a 15 septes. Entre els d’apotecis típicament foscos, esmentarem B. populorum, que els té negres, amb espores triseptades (10-18 × 4-5 µm) i ha estat trobada sobre arbres propers al litoral, B. beckhausii, una espècie meridional, amb apotecis també negres, i B. incompta, de les Pitiüses, amb apotecis de color negre vermellós. Amb espores aciculars, llargues, tenim B. propinqua, d’apotecis molt negres, B. subacerina, d’apotecis bruns o negrosos i espores molt llargues (50-90 × 2-3 µm), B. arceutina, d’apotecis de color negre vermellós, freqüent a les Pitiüses, en microclimes humits i ombrejats, i B. laurocerasi, d’apotecis de color bru vermellós a negrós, i espores (35-80 × 2-5 µm) proveïdes de 5 a 15 septes, també d’ambients humit i tèrmics.
Cliostomum corrugatum (=C. graniforme) forma tal·lus granulosos, verdosos, amb apotecis de color verd clar, amb paràfisis poc inflades a la punta, i poc ramificades i anastomitzades; viu sobre fusta i escorça.
De tal·lus sovint bul·lats (amb les arèoles inflades), el gènere Toninia és ben representat al nostre país, sobre sòls o roca calcària. Una de les espècies més belles i freqüents és T. tumidula, que colonitza els gresos i els conglomerats calcaris. Entre les arèoles. blanques a causa de la capa de pruïna, veiem els apotecis, lecideïns i negres.
Antonio Gómez-Bolea.
El gènere Toninia, ben representat a la regió mediterrània, presenta sobretot espècies terrícoles o implantades sobre petites quantitats de terra adherida a la superfície o fissures de les roques. El tal·lus és esquamulós, sovint bul·lat, és a dir, format per compartiments inflats, units al substrat per rizinohifes, a vegades sublobulats al marge. Els apotecis són negres, sovint pruïnosos, situats entre les esquàmules del tal·lus. Les espores tenen d’un a diversos septes transversals. Comprèn unes 80 espècies, la majoria conegudes al nostre país. Amb les arèoles més o menys inflades, esmentarem l’espècie més freqüent del gènere, T. coeruleonigricans, de sòls calcaris o guixosos, ben assolellats, que presenta esquàmules globoses (1-3 mm) de color verdós o brunenc, però amb aspecte blavós per la pruïna que les cobreix, i apotecis negres també pruïnosos (1-3 mm). Semblant, però amb les esquàmules altes (3-10 mm), a vegades ramificades i una preferència per viure a les escletxes amb terra de llocs relativament alts, tenim T. lurida (=T. opuntioides). Sobre terra adherida a la roca calcària ben il·luminada destaca T. tristis (=Psora tabacinà), d’esquàmules de color bru vermellós, no pruïnoses, i espores (9-23 × 3-5 µm) fusiformes. Sobre roques calcàries subverticals, de muntanya, podem veure les taques blanques (1-5 cm) formades per esquàmules finament rugoses, amb apotecis pruïnosos, blavosos, de T. candida. Gairebé directament sobre la roca (sobretot gres calcari i conglomerat) en superfícies força inclinades i en llocs sovint àrids, trobem la bella T. tumidula, d’esquàmules subesfèriques (2-4 mm) blanques i entre elles, apotecis negres, més aviat convexos, gairebé gens pruïnosos. Més rara és T. toniniana, d’esquàmules sovint disperses, rosades, de superfície farinosa, que colonitzen les parets calcàries no assolellades quan es mantenen bastant de temps mullades després de la pluja. Amb el tal·lus format per esquàmules planes o còncaves, hi ha dues espècies de superfícies d’escorrentia sobre roques silícies. La més freqüent és T. cinereovirens, d’esquàmules (0,5-2 mm) llises i grises, sovint denses, i espores amb d’1 a 3 septes, llargament el·lipsoïdals (18-32 × 2-4 µm), que sovint parasita les gespes de Lichinella stipatula (liquinals). A les mateixes comunitats, però en llocs més elevats i ombrívols, és substituïda per T. squalida, d’esquàmules negroses i espores amb fins a 7 septes. Entre les espècies d’aspecte gairebé crustaci, amb arèoles granuloses i convexes, la més freqüent és T. aromatica, d’arèoles irregulars, grisoses, reunides en tal·lus d’entre 2 i 3 cm de diàmetre. Apareix sobre roques bàsiques molt riques en nutrients, en llocs ben assolellats, sovint en murs, excepcionalment epifítica.
El gènere Lecania es caracteritza pel tal·lus crustaci, alguna vegada lobulat al marge, els apotecis lecanorins, sèssils, amb marge tallí i hipoteci clar, i les espores típicament bicel·lulars. Sovint semblen petites Lecanora, amb el tal·lus poc desenvolupat i els apotecis petits i brunencs. Prefereixen els ambients rics en nutrients, tant roques com escorces. Entre les espècies saxícoles, ocupa un lloc a part L. spadicea, formada per esquàmules de color plom o bru violaci, parcialment pruïnoses, denses, erectes al centre i radiants al marge, i que aviat pren un aspecte lobulat. Els apotecis (0,7-1,5 mm) són convexos. Viu sobre roques i edificis, principalment vora la mar; així s’ha registrat a Mallorca. També en roques, calcàries o silícies, sotmeses als esquitxos del mar, tenim L. helicopis, de tal·lus ben delimitat, blanquinós o grisós, amb apotecis de disc negrós, de marge prim, aviat difícil de veure. Fora de l’abast dels esquitxos marins, però vora el litoral, L. turicensis (=L. albariella) té el tal·lus blanquinós o gris blavós, pruïnós, i apotecis (0,2-0,5 mm) negres o brunencs, més o menys pruïnosos, al final convexos. Una espècie pròxima, L. erysibe, és freqüent sobre substrats calcaris i edificis, en condicions de forta nitrificació. El tal·lus és grisós o brunenc, verrucoso-areolat o gairebé continu, i els apotecis (0,5-1 mm) presenten el disc de color entre bru vermellós i negre, amb un marge persistent. Li és propera L. rabenhorstii, d’apotecis pruïnosos i, per aquesta causa, de color gris o blavós, també trobada sobre gresos (Menorca). Entre les espècies epifítiques, distingirem un primer grup amb espores uniseptades, en el qual destaca L. cyrtella, d’espores rectes (9-17 × 3-5 µm) en nombre de 8 a 16 per asc, i apotecis de color desde bru clar fins a negre, amb marge tal·lí prim, aviat poc visible, que viu sobre arbres i arbusts des del nivell del mar fins a uns 700 m. També hem de citar L. cyrtellina, d’espores més petites (8-15 × 2-4 µm) i L. cyrtellinoides, de llocs baixos i tèrmics. Amb espores (10-21 × 3-6 µm) triseptades, sovint corbades, podem citar L. fuscella, de tal·lus blanquinós, normalment poc visible, amb de 8 a 16 espores per asc, i L. koerberiana, de tal·lus gris, amb 8 espores per ase. Ambdues viuen a la muntanya mitjana.
Els Hypocenomyce, que hom situa temptativament en aquesta família, són corticícoles o lignícoles, i el seu aspecte recorda el tal·lus primari d’algunes Cladonia, ja que està format per esquàmules petites (fins a 3 mm), més o menys reniformes, amb el marge lleugerament aixecat. H. sealaris i H. stoechadiana tenen la cara inferior i el marge de les esquàmules sorediats. H. sealaris, amb la cara superior de color gris verdós o bru més o menys fosc, és C+ i KC+ vermell al tal·lus i a la medul·la. Viu a llocs humits i freds. En H. stoechadiana, les esquàmules són verdes, K− i KC−. És registrat a la Punta de la Mora (Tarragona), sobre escorça de savina (Juniperus). H. caradocensis, té les esquàmules amb la cara superior còncava o convexa, de color gris verdós o brunenc i la cara inferior blanca, i no presenta soredis.