Comprenen líquens de tal·lus foliaci, subfruticulós o crustaci, d’estructura homòmera, que tenen com a fotobiont cianofícies del gènere Nostoc. El tal·lus és de color negrós, bru grisenc o blavós en estat sec, però pot absorbir molta aigua i tornar-se més o menys gelatinós i polpós, amb un color que tira més a verd. L’aspecte macroscòpic del tal·lus és molt variable: podem trobar des de tal·lus petits, poc desenvolupats, d’aspecte esquamulós o crustaci, fins a tal·lus foliacis força extensos. En moltes espècies es presenten isidis, la forma dels quals s’utilitza per a reconèixer-les. En secció, els tal·lus presenten una organització homogènia o gairebé homogènia, i són formats per les hifes del fong distribuïdes de manera més o menys irregular a l’interior d’una massa gelatinosa, sovint pigmentada, on es troben disperses les cadenes de Nostoc. En els tal·lus més gruixuts, aquestes cadenes poden ésser més denses i abundants a mesura que ens aproximem a la superfície. En altres casos, com al gènere Leptogium, el tal·lus presenta una certa estratificació, amb una capa cortical formada per cèl·lules isodiamètriques, que pot variar en gruix i en nombre de capes de cèl·lules, segons les espècies. Els apotecis són lecanorins o biatorins, rarament lecideïns, amb el disc de color bru vermellós més o menys fosc, i amb un excípul o marge propi, d’estructura para o prosoplectenquimàtica (un caràcter interessant per a la sistemàtica dels diferents grups del gènere Collema). Els ascs són normalment octosporats, amb la paret aparentment simplificada, amb el tolus amb un tub axial que origina un penjant i la gelatina himenial clarament amiloides. Les espores són incolores, amb una gran variació en el nombre de cèl·lules i en la forma: poden ésser de simples a murals i de globoses a vermiformes.
El gènere Collema comprèn líquens que són negres quan són secs, i quan es mullen, verdegen una mica i es tornen gelatinosos. Això es deu a llur tal·lus homòmer, amb substàncies mucilaginoses secretades pel fotobiont, que és una cianofícia del gènere Nostoc. Entre les espècies saxícoles, la més freqüent al nostre país és Collema cristatum (a dalt), que forma lòbuls radials canaliculats, que sovint es desprenen per la part més vella (com en la fotografia), i deixen espai per a nous tal·lus; prefereix les roques calcàries assolellades, sobre les quals regalima l’aigua de les pluges. Entre les espècies epifítiques, una de les més freqüents és C. furfuraceum (a baix), amb el tal·lus finament cobert d’isidis.
Xavier Llimona i Javier Etayo.
El gènere Collema, amb unes 150 espècies a tot el món, una vintena de les quals es coneixen al nostre país, es caracteritza perquè presenta el tal·lus d’estructura completament homòmera i perquè té les espores sempre pluricel·lulades. Comprèn espècies saxícoles, epífites i terrícoles. Segons la morfologia del tal·lus, podem diferenciar diversos grups.
En primer lloc, tenim el grup de les espècies més aparents, que tenen el tal·lus gran, amb l’aspecte típic de macroliquen i amb lòbuls que poden arribar als dos centímetres d’amplada. Entre aquestes, cal destacar Collema flaccidum i C. subflaccidum, separables per la forma i les dimensions dels isidis i per llur hàbitat, ja que la primera és saxícola i la segona epifítica; altres tàxons d’aquest grup, com C. ryssoleum, que viu sobre roques silícies, poc il·luminades, i C. nigrescens i C. furfuraceum, que viuen sobre escorça, presenten el tal·lus amb la superfície abundantment plegada, amb pústules disposades radialment. Un segon grup el formen els de tal·lus umbilicat, amb esquàmules només fixades per la part central, de mida petita, entre els quals cal destacar C. callopismum, amb esquàmules de fins a 5 mm, abundants i densament disposades, que viu sobre roques calcàries, en llocs relativament secs. Un tercer i últim grup inclouria les espècies amb tal·lus foliaci petit i lobulat al marge, però amb lòbuls que no superen els 5 mm d’amplada, i també els tal·lus esquamulosos o crustacis, sense lòbuls. En destaca C. cristatum, amb els lòbuls profundament dividits i clarament canaliculats; és l’espècie més freqüent sobre calcàries assolellades, a la terra baixa, i prefereix les superfícies on regalima aigua quan plou. En aquest grup també trobem moltes espècies terrícoles, entre les quals podem citar C. tenax, molt polimorf, de mida variable, amb els lòbuls, si més no els marginals, aplicats al substrat, i amb les espores normalment submurals; C. coccophorum, pròxim a l’anterior, però amb espores sempre bicel·lulars; i C. crispum, amb els lòbuls prims, de marge aixecat i amb la vora crispada o crenulada. Propis de roca són C. undulatum, amb els lòbuls relativament amples, aixecats, sinuosos i ondulats, i C. leptogioides i C. multipartitum, amb els lòbuls més petits, però clarament separables pel gruix del tal·lus i la forma de les espores. Són espècies d’aquest grup de vida cortícicola, C. conglomeratum, d’espores fusiformes i uniseptades, i C. fasciculare, d’espores vermiformes i proveïdes de fins a 18 septes transversals.
Diverses espècies del gènere Leptogium tenen el tal·lus de color gris blavós, amb lòbuls amples, n’és un bon exemple L. hildenbrandii, un epífit que viu en ambients humits. La fotografia ens permet de veure’n la cara superior, amb molts apotecis brunencs (a dalt) i la inferior (a baix), amb llargues rizines blanques, que n’asseguren la fixació. També existeixen espècies del mateix gènere que presenten lòbuls estrets i negrosos, i formen gespes.
Albert Masó.
El gènere Leptogium es diferencia de l’anterior per la presència d’una capa cortical a la superfície, que en algun cas pot ocupar tota la secció de tal·lus, i que li dona sovint una consistència poc gelatinosa i una coloració no tan fosca. Es tracta d’un gènere encara més ric en espècies que l’anterior, però del qual només en coneixem al nostre país al voltant d’una dotzena. Entre els que presenten tal·lus de mida gran, amb aspecte de macroliquen, trobem, sobre les escorces, Leptogium hildenbrandii, de tal·lus gris densament plegat, L. furfuraceum, també plegat, però, a més, proveït d’isidis i L. saturninum, de tal·lus també isidiat, amb isidis granulosos, però sense plecs, tots tres amb la cara inferior del tal·lus completament tomentosa, coberta de pèls blancs; sense toment, trobem L. brebissonii, amb aspecte rugós en estat sec i amb isidis granulosos, que viu sobre les molses dels troncs dels arbres i de les roques, i L cyanescens, llis, d’un color gris blavenc característic i isidiat, que viu també entre les molses dels sòls, de les roques i de les bases dels troncs. En general totes aquestes espècies presenten un caràcter atlàntic més o menys acusat. Entre les espècies de tal·lus petit, que acostumen a formar masses cespitoses entre les molses del sòl, podem trobar Leptogium sinuatum, lleugerament gruixut i rígid, L. lichenoides, d’aspecte papiraci, amb els lòbuls profundament dividits i la superfície clarament reticulada, i L. schraderi, amb els lòbuls més estrets que els anteriors, disposats formant masses denses.
El gènere Physma es diferencia dels anteriors perquè presenta les espores simples, el·lipsoidals o globoses; és format per una sola espècie, P. omphalarioides, que viu sobre escorça i forma petits coixinets lobulats, coberts d’isidis granulosos.