Les estereocaulàcies

A l’alta muntanya, sobre el sòl cobert molt de temps per la neu, trobem els pseudopodecis gairebé blancs, amb molts fil·locladis (amb aspecte de grànul, en la fotografia) de Stereocaulon alpinum.

Xavier Llimona.

Aquesta família, representada al nostre país per un sol gènere, Stereocaulon, es caracteritza per la presència de pseudopodecis, formats pel mateix tal·lus, que creixen cap amunt formant eixos massissos, portadors d’òrgans assimiladors més o menys foliosos, els fil·locladis. Les algues són clorococcals, però poden formar cefalodis amb cianofícies. L’aspecte arbustiu o cespitós del tal·lus fa que es pugui confondre de lluny amb els de certes Cladonia. Però els podecis d’aquest darrer gènere són fistulosos (buits per dins) i no tenen fil·locladis sinó esquàmules de tal·lus primari. Tots ells són de teixit generatiu, mentre que a Stereocaulon aquest només es forma a l’àpex dels pseudopodecis. Els apotecis són biatorins o lecideïns. Els ascs tenen un tolus fortament amiloide (I+). Les espores poden ésser pluriseptades o muriformes. Són líquens saxícoles o terrícoles, sempre de substrats àcids i de llocs freds i humits. Abundants a les muntanyes de Canàries o als Alps, només una espècie, S. alpinum, és coneguda amb seguretat al nostre país. Forma gespes denses de pseudopodecis de color gris perla, amb fil·locladis petits, glebulosos o crenulats, amb apotecis i cefalodis rarament visibles, als sòls de les comes dels Pirineus (Andorra, les valls de Núria, de 2300 a 2700 m) que es mantenen durant un temps molt llarg coberts per la neu.