Un gènere molt ben representat a la regió mediterrània és Buellia, de líquens crustacis, preferentment silicícoles. En la fotografia veiem un detall de B. italica, una espècie molt freqüent sobre els granits del Maresme. Observeu-ne el tal·lus fissurat, areolat, delimitat per un hipotal·lus negre, els apotecis lecideïns i les obertures dels picnidis (puntets).
Jordi Vidal
Aquesta família comprèn líquens de tal·lus crustaci, foliaci o, més rarament, fruticulós, de color grisenc o, amb menys freqüència bru, groguenc, o groc verdós. No contenen antraquinones al còrtex. Les algues són protococcoides, principalment del gènere Trebouxia. Els ascocarps són apotecis veritables, on es pot distingir un amfiteci, un parateci i un hipoteci ben desenvolupats. Poden ésser lecanorins (amb algues a l’amfiteci) o lecideïns (sense), normalment sèssils o, algun cop, enfonsats al tal·lus i amb el marge fortament reduït (criptolecanorins). El disc és de color negre, pruïnós (i amb aspecte grisenc o blavís) o no. De vegades n’hi ha de color bru fosc o, excepcionalment, bru rogenc. Les paràfisis són robustes, simples o articulades i, a vegades, anastomitzades. En general, són capitades, és a dir, amb la cèl·lula apical inflada i acolorida. Els ascs típics de la família són octosporats, amb una paret bastant gruixuda que es tenyeix molt feblement o gens amb els reactius iodats. L’exoasc és envoltat per una gelatina periascal amiloide. El tolus apical presenta una cambra ocular ampla. Als ascs joves és poc amiloide, però en madurar es va tornant I+ blau, com els ascs de Lecanora, amb un cos axial més pàl·lid. Les espores joves són incolores o de color gris clar. A mesura que maduren, van adquirint un color gris verdós, aviat brunenc o bru negrós. En general són uniseptades, però també n’hi ha de triseptades, submurals i fins murals (al gènere Diplotomma). Tant les parets com els septes poden estar engruixits regularment o irregularment. En alguns casos, durant la formació del septe s’origina un espai anular, en forma de triangle en secció òptica, a l’interior del qual hi pot aparèixer un torus d’organització més o menys complexa. La família de les fisciàcies consta de 24 gèneres, 14 dels quals tenen representació als Països Catalans.
Una espècie nitròfila i meridional és Buellia tergestina, que veiem en la fotografia sobre una roca silícia volcànica, gairebé horitzontal.
Xavier Llimona.
El gènere Buellia inclou unes 400 espècies, de tal·lus crustaci, blanquinós, grisós o gris brunenc, en general fissurato-areolat i no lobulat, amb algues del tipus Trebouxia. Els apotecis són lecideïns, sèssils, en general negres, amb l’hipoteci sovint negre. Les espores són bicel·lulars, amb les parets de gruix típicament uniforme, aviat de color brunenc o fuliginós i desproveïdes d’halo (aquests dos darrers caràcters ens permeten de diferenciar-les dels Rhizocarpon d’espores bicel·lulars). Prefereixen les roques silícies, però en coneixem diverses espècies corticícoles o lignícoles, i alguna de terrícola o paràsit d’altres líquens. Entre les silicícoles, n’hi ha que presenten una línia hipotal·lina negra ben visible, sovint fimbriada (esfilagarsada), que delimita el tal·lus. Són B. saxorum, de roques dures ombrejades, B. stellulata, de llocs muntanyosos, amb el tal·lus K+ groc brunenc, i B. fimbriata (=B. Cerussata), de tal·lus gairebé blanc, K−, que viu vora la costa. Entre les que no presenten hipotal·lus ben visible, tenim un grup de 4 espècies, de medul·la I+ blau, entre les que destaca B. italica (= B. lactea), que forma extenses taques blanquinoses per juxtaposició de tal·lus als granits del Maresme i de la Costa Brava; B. aethalea, de tal·lus més delicat i apotecis petits (0,2-0,5 mm), més de muntanya, i B. uberiuscula, semblant, però amb l’hipoteci gairebé incolor, freqüent al Montseny. Totes tres tenen el tal·lus K+ groc. Amb la medul·la I− tenim B. sororia, de tal·lus gris fosc, K+ groc brunenc, i hipoteci incolor, registrada a les Alberes i a les laves d’Olot, i dues espècies de tal·lus K+ groc, força nitròfiles, B. tumida, d’arèoles convexes i grises, i B. dispersa (=B. tergestina), d’arèoles blanques, de llocs càlids. Sobre codines i còdols silicis dispersos a terra, o sobre altres líquens, podem trobar amb freqüència B. punctata, de tal·lus gairebé invisible, K−, i apotecis petits (0,2-0,8 mm), que també figura entre les espècies epifítiques més freqüents, des de la costa fins a la base dels Pirineus, però amb preferència pels arbres mediterranis. Les altres Buellia corticícoles tenen gairebé totes el tal-lus K+ groc. La més freqüent és B. discifornmis, de tal·lus blanquinós o gris verdós, continu, paràfisis insperses (amb gotetes d’oli) i espores grosses (14-25 × 6-10 µm), que viu a les muntanyes humides, principalment sobre faig (Fagus sylvatica). B. erubescens, subalpina, té el tal·lus K+ vermell, prim i continu, i les paràfisis no insperses. B. encina, de tal·lus pulverulent i espores petites (11-14 × 4-6 µm), és mediterrània i termòfila. B. griseovirens, de pinedes subalpines, té el tal·lus gris, i les espores amb quatre cèl·lules, malgrat ésser una Buellia. B. schaererii viu vora la costa, té el tal·lus K− i pot comportar-se com a parásita. Entre les Buellia normalment paràsites, podem citar B. badia, que forma petits tal·lus esquamulosos, brunencs, sobre diversos líquens, sobretot Parmella, i B. caloplacivora, que forma tal·lus blancs, amb apotecis sovint molt convexos, sobre Caloplaca i altres líquens, vora el litoral. Entre les espècies terrícoles destaca B. epigaea, de tal·lus blanc, petit, no lobulat.
Recentment separada de Buellia, Hafellia leptoclinoides se’n diferencia per les paràfisis ramificades i poc engruixides a l’àpex, l’himeni molt inspers i les espores de paret desigualment engruixida, que dibuixa dins cada lòbul la forma del forat d’un pany. El tal·lus és gris clar lleument ocraci, K+ vermell, i els apotecis, grossos, es tornen convexos i prominents. És freqüent a les roques silícies mediterrànies, en superfícies no assolellades, inclinades.
Separat de les buèl·lies per les seves espores triseptades i sovint corbades, Diplotomma té molts representants calcicoles i nitròfils, com el de la fotografia, D. epipolium, molt freqüent sobre roca calcària compacta i ben assolellada. Malgrat el petit voraviu del color del tal·lus, els apotecis són lecideïns.
Volkmar Wirth.
El gènere Diplotomma, amb unes 30 espècies, es diferencia de l’anterior per presentar espores triseptades o submurals (amb algun septe longitudinal, a més dels transversals), sovint lleument corbades. Molts representants són calcícoles o epifítics, i tots són més o menys acusadament nitròfils. L’espècie més freqüent és D. epipolium, que viu sobre superfícies assolellades, en llocs poc elevats de tot el territori, sobre roca calcària dura, gres calcari, parets, teulades, etc. El tal·lus és I− i K−, i els apotecis, sovint pruïnosos, són envoltats pel que sembla un marge tal·lí. Les espores són triseptades. Pròxim, però de tal·lus més gruixut, fissurato-areolat o verrucós, K+ vermell per punts, és D. venustum, més nitròfil. Del mateix grup és D. rivas-martinezii, de tal·lus reduït i apotecis petits i gairebé hemisfèrics, que viu sobre el guix compacte. D. glaucoatrum forma petits illots, de tal·lus grisós, a les roques silícies del litoral de la Costa Brava. D. chlorophaeum, de tal·lus blanc o gris clar, K+ groc i després vermell, té les espores sovint submurals i viu sobre roques silícies no litorals. Proper és D. vernicomum, de tal·lus prim, K+ groc, trobat a l’Albera i a Menorca. Entre els corticícoles, el més freqüent és D. alboatrum, de tal·lus lanquinós, força gruixut, areolat, amb espores (12-26 × 5-11 µm) triseptades les unes i murals les altres, i apotecis pruïnosos, que viu sobre arbres i arbusts, des del litoral i les Illes fins al Montseny i l’Albera. Una espècie propera és D. populorum, d’espores més petites (13-18 × 7-10 µm) i sempre triseptades. Totes dues són K− i això les diferencia de D. lauricassiae, que té el tal·lus grisós, K+ groc i espores amb 3 (a vegades 1) septes, pròpia de les fagedes.
El tal·lus crustaci lobulat i la presència de soralis progressivament confluents són els principals caràcters de Diploicia canescens, una espècie epifítica, de vegades silicícola. A les roques assolellades de les nostres costes càlides (per exemple, al cap de Creus), és substituïda per D. subcanescens, sense soralis típics i, sovint, amb apotecis.
Volkmar Wirth
Les Diploicia tenen el tal·lus amb el marge netament lobulat amb apotecis lecideïns, negres, amb espores bicel·lulars, amb la paret més gruixuda a l’àpex i al septe. D. canescens, de tal·lus gris, rosegat per múltiples soralis confluents i sovint sense apotecis, viu sobre escorces d’arbres i arbusts, a poca altitud, i també sobre roques silícies, o més rarament, calcàries, des de la Costa Brava, on a vegades és fèrtil, fins a la base dels Pirineus, sempre en llocs ombrívols, amb molta humitat atmosfèrica. Fàcil de confondre és D. subcanescens, de tal·lus gairebé blanc, amb berrugues rarament convertides en soralis no confluents, i lòbuls robustos, de les roques silícies litorals ben il·luminades de les Illes, cap de Creus, Columbrets, etc.
Les rinodines són líquens crustacis amb aspecte de petites lecanores, ja que els apotecis tenen marge tal·lí; però les espores en aquest cas són bicel·lulars i brunes. Una espècie silicícola bastant freqüent és la de la fotografia, Rinodina confragosa, de tal·lus bastant granulós.
Volkmar Wirth.
El gènere Rinodina consta d’unes 200 espècies, de tal·lus crustaci, fissurat o fissuratoareolat, no lobulat i, en algun cas, molt reduït o inexistent (R. immersa). Els apotecis, en general, són lecanorins, amb un marge del mateix color del tal·lus, sèssils o immersos en ell (criptolecanorins). En algunes espècies són biatorins o lecideïns. L’hipoteci és incolor. Les espores són bicel·lulars, amb les parets més o menys engruixides. Hi ha també espècies amb espores amb més de dues cèl·lules, fins a muriformes (R. intermedia). Els conidis tenen forma de bastó. La separació de les diferents espècies es basa principalment en l’anatomia de l’ascocarp, el tipus d’espores (molt variades), reaccions químiques i forma i color del tal·lus. Entre les espècies epifítiques començarem per tres d’espores relativament petites (12-19 × 6-10 µm), especialment freqüents. La primera, R. exigua té un tal·lus blanquinós, K+ groc pàl·lid, més o menys desenvolupat, i apotecis lecanorins, amb el marge tal·lí persistent i espores amb parets engruixides als àpexs i al nivell del septe; viu des de voramar fins al límit dels arbres, sobre tota mena de foròfits, pero prefereix les escorces llises. Les altres dues espècies tenen el tal·lus K− i la paret esporal no engruixida als àpexs. R. sophodes té un tal·lus gris fosc, granulós, envoltat per un hipotal·lus negre, i els apotecis (fins a 1 mm) amb marge persistent; viu principalment sobre escorces llises. La tercera espècie, R. pyrina, té el tal·lus blanquinós, mal desenvolupat, sense hipotal·lus, i amb apotecis petits (0,2-0,4 mm), al final sense marge tal·lí; colonitza tant les escorces llises com les rugoses. Entre les espècies calcícoles podem trobar dues espècies properes, R. bischoffii, que viu sobre superfícies poc inclinades, assolellades i a les pedretes de terra, i té apotecis lecanorins o biatorins, no enfonsats al substrat, i espores amb una banda fosca al nivell del septe, i R. immersa, amb apotecis lecideïns i immersos al substrat, que viu principalment en parets verticals o subverticals. De la Segarra, coneixem R. iodes, que viu a la part superior de blocs rocosos i té espores amb dues zones fosques, a banda i banda del septe. R. dubyana, també de cims de blocs calcaris, té apotecis lecideïns i petits (0,2-0,5 mm). Amb el tal·lus gruixut, gris brunenc o bru fosc, fissurato-areolat, i apotecis lecanorins, tenim R. castanomela, trobada a Andorra, i R. calcarea, registrada a Eivissa. Les espècies que colonitzen les roques silícies formen un grup relativament nombrós. En destacarem
Rinodinella dubyanoides, amb típiques espores de parets primes i no engruixides, incolores o de color gris brunenc, es coneix fins ara només als gresos calcaris de la Segarra.
El tal·lus lobulat és el caràcter més notable de Dimelaena oreina, freqüent sobre roques silícies dures, des de llocs baixos fins a l’alta mutanya. Els apotecis són lecanorins, negres i situats entre les arèoles del tal·lus. Les petites concavitats de la roca s’omplen de petits tal·lus negres, formats només pel component fúngic.
Xavier Llimona.
Dimelaena oreina, l’únic representant d’aquest gènere al nostre país, és freqüent des de baixa altitud fins a l’alta muntanya, sobre roques àcides, sovint dures, més o menys horitzontals i exposades a la pluja, però també en parets verticals o superverticals, protegides de les precipitacions directes. El seu tal·lus orbicular, radialment lobulat a la perifèria, de color groc verdós pàl·lid, forma medallons que arriben a confluir entre ells, fins a cobrir grans superfícies de roca.
Melaspilea, malgrat la presència d’apotecis irregulars o allargats, sovint agrupats, i d’algues Trentepohlia, és un gènere pròxim a Buellia i, com ella, té ascs amb un tolus apical i espores brunes, bicel·lulars. Sobre escorces, formant tal·lus prims, blanquinosos, tenim M. urceolata, d’apotecis arrodonits, al final tancats, i M. bagliettoana, d’apotecis allargats, reunits en grups estrellats, de llocs més càlids.
Dos exemples d’un gènere de líquens foliacis, típicament més petits que les parmèlies, que comprèn moltes espècies nitròfiles: Physcia adscendens (a dalt), que viu principalment a les escorces dels arbres propers a llocs habitats, amb lòbuls dilatats en forma de casc, que amaguen un sorali a sota; i Physcia dubia (a baix), de roques silícies per on regalima aigua quan plou, amb soralis marginals. Totes dues apareixen sense apotecis, però moltes altres espècies del seu mateix gènere en tenen, de tipus lecanorí.
Javier Etayo i Jordi Vidal
El gènere Physcia, amb unes 150 espècies, té una àmplia dispersió per tot el món. El tal·lus és foliaci, de color grisós més o menys intens, a vegades cobert per una lleugera pruïna blanquinosa. En secció, hi observem un còrtex superior paraplectenquimàtic (de cèl·lules anguloses i no allargades), K+ groc, per la presència d’atranorina. El còrtex inferior és prosoplectenquimàtic (format per hifes paral·leles fortament soldades entre elles) o, com a molt, rarament paraplectenquimàtic (P. tribacia). Es fixen al substrat mitjançant rizines blanquinoses o de color bru fosc. Els apotecis són lecanorins, sèssils, amb ascs octosporats, i les espores són brunes, bicel·lulars, amb les parets engruixides als àpexs i al nivell del septe o completament engruixides, amb el lumen cel·lular estret i vagament arrodonit. La majoria de les espècies són nitròfiles, fotòfiles i més o menys heliòfïles. Una de les espècies més freqüents als Països Catalans és P. adscendens, que es reconeix pel color blanquinós de la cara inferior del tal·lus, que porta rizines del mateix color i, sobretot, pels lòbuls sorediats en forma de caputxa i la presència de fibril·les a la part marginal dels lòbuls; viu sobre arbres isolats, vora camins i carreteres, en alzinars oberts i en zones freqüentades pel bestiar, fins i tot sobre pedres, on sovint conviu amb P. semipinnata (=P. leptalea), mancada de soralis, i amb P. tendia, amb soralis labriformes. També poden colonitzar roques poc inclinades, en llocs eutrofïtzats i poc assolellats. P. aipolia, comuna sobre tota mena d’arbres i arbusts, amb una certa preferència pels planifolis, també pot viure sobre roques molt nitrificades. Es caracteritza pel seu tal·lus no sorediat, que forma rosetes (fins a 7 cm) amb lòbuls plans i amples, coberts de taquetes blanques característiques, i medul·la K+ groga. Semblant, però amb soralis superficials o terminals, P. caesia creix sobretot damunt roques àcides, però també es pot comportar a vegades com a muscícola, corticícola o lignícola. Amb el tal·lus sense taquetes blanques i medul·la K− coneixem P. stellaris, de tal·lus no pruïnós; P. biziana, de tal·lus i apotecis coberts per una densa pruïna blanquinosa, i P. clementei, que té la cara superior del tal·lus coberta de pseudoisidis granulosos; totes tres espècies són predominantment corticícoles. P. dubia forma els seus tal·lus gris perla, retallats i sorediats al marge, sobre les superfícies d’escorrentia; P. vitii, amb lòbuls ascendents i soralis labriformes (en forma de llavi), és corticícola.
Hyperphyscia adglutinata, que es caracteritza sobretot pels seus conidis llargs i filiformes (10-20 × 1 µm), posseeix un tal·lus foliaci, petit (1-2 cm), fortament aplicat al substrat, de cara superior grisa o gris verdosa, amb molts soralis granulosos, que poden confluir i envair tot el tal·lus. El còrtex superior no conté atranorina. Viu sobre tota mena de foròfits, i en qualsevol exposició, en general per sota de 1300 m.
El gènere Phaeophyscia es diferencia de Physcia pel color més fosc de la cara superior, l’absència d’atranorina al còrtex superior, i el còrtex inferior paraplectenquimàtic (algun cop, com a P. cloantha, prosoplactenquimàtic). Els apotecis, lecanorins, presenten una corona de rizines més o menys nombroses a la cara inferior. Els conidis són rectes i petits. P. hirsuta és fàcil de reconèixer pel tal·lus estretament aplicat al substrat, amb soralis labriformes pulverulents, i cara superior coberta de cilis vitris (fins, curts, hialins i fràgils com si fossin de vidre). Viu a les escletxes de les escorces i, en ocasions, és saxícola. Especialment corticícola i molt nitròfila és P. orbicularis, amb soralis maculiformes i alguns capitiformes, que poden arribar a cobrir gran part del tal·lus. Sobre pissarres i granits podem trobar-hi P. sciastra, un liquen gris cendra fosc, en ocasions gairebé negre, amb lòbuls estrets i isidis o pseudoisidis marginals.
El tal·lus brunenc, els lòbuls més o menys pruïnosos, i els apotecis, amb marge tal·lí i disc glauc, són alguns dels caràcters de Physconia distorta (=P. Pulverulenta), un liquen epífit bastant freqüent.
Javier Etayo.
El gènere Physconia es caracteritza pels seus tal·lus foliacis, fixats al substrat per rizines esquamoses (ramificades irregularment) o, més rarament, simples (P. grisea). La cara superior és gris brunenca i més o menys pruïnosa. El còrtex superior és típicament paraplectenquimàtic i l’inferior és rosoplectenquimàtic. El apotecis, lecanorins, presenten amb freqüència, sobre el marge, uns lòbuls més o menys fàcils de veure. Les espores tenen la paret engruixida al nivell del septe i verrucosa al final de llur desenvolupament. Els conidis són subcilíndrics i petits. La majoria de les espècies són corticícoles, però P. detersa és principalment saxícola i P. muscicola es comporta en general com a muscícola o humícola. P. enteroxantha i P. muscigena es caracteritzen totes dues pel seu còrtex superior paraplectenquimàtic; la primera té la medul·la i els soralis de color groc. La resta de les espècies conegudes als Països Catalans tenen el còrtex superior escleroplectenquimàtic. P. distorta (=P. pulverulenta) té el còrtex inferior negre o negrós. En canvi, P. venusta el té de color blanquinós. Ambdues espècies no tenen isidis ni soralis, però emeten proliferacions foliàcies a partir del marge dels apotecis. Aquestes esquames són més freqüents i abundants en la segona espècie. P. perisidiosa té lòbuls ascendents, soralis labriformes i còrtex inferior blanquinós.
El tal·lus més o menys fruticulós, amb cilis marginals, i els apotecis lecanorins, grossos, amb grans espores bicel·lulars i brunes, caracteritzen Anaptychia ciliaris, un liquen preferentment corticícola, que necessita bastant humitat atmosfèrica.
Jorge G. Rowe.
Amb espores semblants a les de Physconia, sovint grosses i ornamentades, tenim el gènere Anaptychia, que comprèn líquens de tal·lus foliaci o fruticulós, amb el còrtex superior prosoplectenquimàtic, i l’inferior poc diferenciat o absent. Els apotecis són lecanorins, sèssils. A. ciliaris és una espècie corticícola, que podem trobar també sobre roques i altres substrats diversos; té un tal·lus fruticulós, sense rizines, amb lòbuls aplanats, marginalment guarnits amb llargues fibril·les, enfosquides a l’extrem. Amb preferència per les roques àcides del litoral, podem trobar una altra espècie, A. runcinata (= A. fusca), de tal·lus foliaci, sense fibril·les però amb moltes rizines brunes o negres, que forma medallons brunencs, sovint amb un anell marginal pruïnós, i confluents, molt freqüent a la serra de Verdera (Alt Empordà). Amb el tal·lus també foliaci, coneixem A. bryorum, un liquen oròfil que es comporta com a muscícola o humícola.
Heterodermia obscuratula i H. speciosa són dues espècies corticícoles o saxícoles, sorediades, que se separen d’Anaptychia per la presència d’atranorina al còrtex superior (K+ groc) i per les espores, de parets molt gruixudes. La primera es caracteritza per l’absència de còrtex inferior i per tenir rizines negres, mentre que la segona té la cara inferior corticada i les rizines blanquinoses, sovint amb l’extrem enfosquit. Prefereixen ambients de tipus atlàntic, els més propers al clima subtropical, on el gènere viu millor.