Les lecidomatàcies
Comprenen un sol liquen, Lecidoma demissum, dels sòls àcids dels Pirineus (Costabona), caracteritzat per les esquàmules grisoses, convexes, contigües, els apotecis (0,5-2 mm) situats entre les esquàmules, sense antraquinones i, sobretot, els ascs, amb el tolus molt pàl·lid i amb un anell més densament amiloide al mig.
Les porpidiàcies
Amb tal·lus poc diferenciat i apotecis ben visibles, amb aspecte de lecidea (però amb caràcters de l’asc ben diferents), les Porpidia comprenen moltes espècies silicícoles, més o menys nitròfiles. En la fotografia, P. macrocarpa, d’apotecis grossos i prominents i tal·lus poc visible, que viu preferentment sobre pedres silícies, en els prats de muntanya.
Javier Etayo.
Comprenen líquens crustacis amb apotecis lecideïns, de color bru fosc o negre, sèssils o enfonsats, amb el marge propi ben desenvolupat i un excípul poc diferenciat i sense algues. Els ascs són octosporats, amb un tolus laminat, molt amiloide a la zona central, però formant un tub axial. Les paràfisis (en realitat, parafisoides) són ramificades i anastomitzades. Les espores, hialines, unicel·lulars o amb septes transversals es presenten envoltades per un halo quan són joves.
Amygdalaria athroocarpa està caracteritzada pel seu tal·lus epilític fissurato-areolat, bru, d’aspecte lluent menys a les vores, que solen ésser blanquinoses, com gastades. La medul·la és I+ blau violaci. Els apotecis, negres, estan més o menys enfonsats al tal·lus i recorden els del gènere Aspicilia, pel seu marge prominent i el disc primer còncau i després pla. És una espècie silicícola, de les muntanyes (Montseny, Núria).
Les Bellemerea comprenen alguna espècie de muntanya abans inclosa als gèneres Aspicilia o Lecanora, caracteritzades per la medul·la I+ blau, apotecis criptolecanorins, inclosos al tal·lus, paràfisis anastomitzades i ramificades i espores simples, amb la paret a vegades amiloide. B. alpina té el tal·lus gris, en general delimitat per una línia negra, fissurato-areolat o lleugerament verrucós, amb apotecis enfonsats, de color bru vermellós fosc, amb marge no prominent i disc lleument còncau o pla. És una espècie calcífuga de muntanya, que hom ha trobat a Andorra i la Vall d’Aran. B. diamarta té el tal·lus vermell ferruginós, amb apotecis de color negre, enfonsats. Viu a les regions muntanyoses silícies, sobre roques riques en ferro (vall de Mulleres). B. subcandida, amb el seu tal·lus de color blanc grisós o cendrós blavenc i els apotecis enfonsats al tal·lus, recorda Aspicilia calcarea. És una espècie calcícola d’alta muntanya (Andorra).
Clauzadea és un gènere format per espècies d’apotecis negres, abans incloses als gèneres Protoblastenia i Lecidea. Es poden diferenciar de les Porpidia pel seu hàbitat preferentment calcícola, el seu tal·lus, en general endolític, i els apotecis enfonsats a la roca, amb l’excepció de C. monticola, que pot aparèixer també en roques guixoses. També els conidiòfors són diferents. C. chondrodes, citada a Menorca i Eivissa, de color blanc de guix o farinós, amb puntets negres, té apotecis de marge prim o aviat invisible, que es tornen més vermells en hidratarlos. L’espècie més coneguda és C. immersa, de tal·lus endolític, blanquinós i apotecis negres, profundament immersos al tal·lus, amb el disc pla i marge prim. En conjunt, té un cert aspecte de Verrucaria endolítica, molt robusta. Viu sobre roques calcàries molt compactes i no assolellades. C. metzleri se’n diferencia pel seu tal·lus ne grós i els seus apotecis menys enfonsats a la roca, que en ésser hidratats prenen una tonalitat porpra negrosa, i al final del desenvolupament són convexos i prominents. Viu també sobre roques calcàries no assolellades.
Porpidia comprèn espècies prèviament incloses al gènere Lecidea. Pel que fa al gènere, presenten un aspecte homogeni, reconeixedor, però les espècies acostumen a ésser difícils de separar entre elles. El tal·lus és prim, limitat per una línia hipotal·lina negra, i els apotecis són lecideïns, negres, pruïnosos o no. El parateci està ben desenvolupat i envoltat externament per un excípul sense algues. Les espores són incolores i simples. En general, són espècies colonitzadores de roques silícies, més o menys nitrificades, si bé P. speirea pot viure sobre roques amb un lleuger contingut en carbonats. Algunes espècies tenen el tal·lus sorediat, com P. tuberculosa, de color gris més o menys blavós o verdós, amb soralis circulars, blanquinosos. La medul·la és I+ blau. Prefereix roques humides i viu a l’Albera i al Montseny. P. glaucophaea té els soralis irregulars, de color grisós, i la medul·la I−. Ha estat registrada al Montseny, sobre granit. Les espècies no sorediades acostumen a ésser pioneres, principalment als talussos pedregosos. Per a una identificació d’aquests líquens cal observar al microscopi una bona secció de l’apoteci, per veure els caràcters de l’excípul. P. albocaerulescens, és un liquen molt registrat del nostre país, probablement per confusió amb P. cinereoatra i P. crustulata. Es diferencia de la resta de les espècies no sorediades del nostre país per la presència de pigment a la paret de les hifes de l’excípul. Els apotecis, situats al nivell del tal·lus, són freqüentment pruïnosos. L’excípul té la medul·la clara i el còrtex bru fosc, al microscopi. P. cinereoatra i P. crustulata són les espècies més freqüents al nostre país. Presenten una línia hipotal·lina negra que fa que els tal·lus, sobretot joves, dibuixin com un mapa sobre la roca. La segona té el tal·lus poc visible o poc desenvolupat mentre que la primera l’hi té més, fins a fissurato-areolat. Però existeixen individus de difícil atribució si només ens fixem en el tal·lus. Els apotecis de P. cinereoatra poden ésser més grossos (fins a 2 mm) que els de P. crustulata (fins a 1 mm). Les característiques microscòpiques són semblants. Totes dues viuen sobre talussos rocosos no assolellats o sobre roques alterades, com els granits del Maresme o de Collserola. A les zones baixes és més freqüent P. cinereoatra. Sobretot a les zones de muntanya, sobre roques poc inclinades, més o menys riques en nitrats, a tot el país, és freqüent P. macrocarpa, de tal·lus prim, poc visible, de color blanquinós, sense línia hipotal·lina, amb apotecis grossos (fins a 3 mm) i prominents, que aviat es tornen convexos i immarginats. Sobre les roques riques en ferro, el tal·lus es torna ferruginós (vermellós).