Les catinariàcies
La família de les catinariàcies comprèn Catinaria, crustaci, amb apotecis sèssils, de color bru clar o fosc, biatorins (amb marge propi aviat no visible). El tolus apical té una cambra ocular molt oberta, i un cos axial cònic i poc visible. Les paràfisis no són gairebé gens capitades. Les espores són bicel·lulars i hi ha un halo prim, compacte, de superfície irregular. Les dues espècies conegudes a casa nostra són corticícoles, de llocs humits. C. laureri té el marge més clar que l’epiteci, i C. atropurpurea té el marge prominent, del color de l’epiteci.
Les ramalinàcies
En llocs d’aire sovint boirós i humit, sobre faigs, roures i altres arbres, veiem sovint la bella Ramalina fraxinea, de grans apotecis laterals i lacínies, a vegades canaliculades (com en la fotografia), a vegades molt amples i irregulars.
Josep M. Barres.
Aquesta família comprèn unes 200 espècies de líquens fruticulosos, agafats al substrat per un disc de fixació. Tots pertanyen al gènere Ramalina. Les branques o lacínies del tal·lus són poc o molt ramificades i rígides i, típicament, són aplanades. Hi ha també algunes espècies de lacínies molt estretes, de secció gairebé cilíndrica i, unes poques, amb el tal·lus buit per dins (fistulós). El color és típicament groc pàl·lid o d’ivori, amb un to més o menys verdós. Segurament totes les espècies contenen àcid úsnic, en bona part responsable de llur color i de llur aroma. Una secció transversal de les lacínies ens permet de constatar que són envoltades per un còrtex extern, que sol ésser prim, format per hifes entreteixides. A sota, i gairebé sempre (exceptuant, per exemple, R. Lacera), hi trobem una massa d’hifes de paret gruixuda, ben soldades entre elles, que corren en el sentit de la longitud; constitueixen l’anomenat teixit condroide o mecànic, que pot formar un cilindre continu o, més sovint, una colla de cordons longitudinals. L’espai restant és ocupat per la medul·la, que conté, vora el còrtex, grups o rengles de cèl·lules algals. En una part de les espècies, la reproducció es realitza per apotecis en forma de disc, pla o còncau, del mateix color que el tal·lus. S’assemblen als de les parmeliàcies per la presència d’una capa algal que, en aquest cas, està situada directament sota l’hipoteci. Les espores són hialines i típicament bicel·lulars, no rarament corbades.
Força espècies de ramalina es reprodueixen vegetativament, per soredis, rarament per isidis granulosos, i apareixen gairebé sempre sense apotecis.
Entre les moltes ramalines de distribució més estrictament mediterrània, mostrem aquí Ramalina mediterranea, una espècie gairebé sempre amb apotecis presents, que creix a les nostres costes silícies i, especialment, al cap de Creus i a Menorca.
Néstor Hladun.
El gènere Ramalina conté representants epifítics i saxícoles, que prefereixen els llocs on la humitat atmosfèrica, en forma de boires o de rosada, és freqüent. Si la rosada hi cau prou sovint, moltes espècies poden viure en llocs àrids i càlids, encara que no hi plogui.
Hem reunit en un primer grup les espècies amb apotecis, mai no sorediades ni isidiades. En llocs més o menys alts i humits, tres espècies són importants, entre els epífits dels faigs (Fagus), roures (Quercus) i altres arbres de fulla plana. Amb tal·lus (10-20 cm) format per lacínies pèndules, rígides, d’1 a 10 mm d’amplada, a vegades canaliculades (varietat calicariformis) o molt amples i irregulars (varietat luxurians) i apotecis laterals abundants, tenim R. fraxinea, que té les espores gairebé sempre corbades. Força més rara és R. calicaris, d’espores típicament rectes i les lacínies estretes (2 mm), fortament canaliculades i cobertes de pseudocifel·les. La més estesa és, però, R. fastigiata, menys exigent d’humitat, raó per la qual creix també sobre les alzines (Quercus ilex). Té el tal·lus (1-5 cm) amb les lacínies rígides, disposades en feix i coronades apicalment pels apotecis. En llocs més baixos i càlids, en plena regió mediterrània, el nombre d’espècies creix, per bé que mai no són massa freqüents. Entre les epifítiques, podem citar R. pusilla, de branques curtes, inflades i buides acabades en apotecis còncaus, R. panizzei, de branques de secció angulosa (2-5 mm d’ample), amb pseudocifel·les, i R. implectens, de branques més fines (1 mm), gairebé cilíndriques, amb un cert aspecte d’Usnea. Totes viuen a poca distància de la mar, a les Illes. La primera viu també a la Costa Brava i la segona és la que s’allunya més del mar (base del Montseny i de les muntanyes de Prades). Entre les saxícoles (totes silicícoles), hi figura R. breviuscula, que forma coixinets densos, de lacínies curtes, verdoses, que, en créixer, es tornen més laxes i produeixen apotecis (fase abans anomenada R. Mediterranea). És abundant al litoral del cap de Creus i de l’Albera. R. rosacea (=R. Bourgeana) forma tal·lus rígids (1-3 cm), densament coronats d’apotecis còncaus, sobre les roques litorals de Canàries i del SE peninsular. Arriba tot just als Països Catalans, a l’illa Plana (Baix Vinalopó). També de costes tèrmiques i amb un cert aspecte de R. fraxinea que cresqués a les parets de roca no assolellades, són R. tingitana i R. inaequalis, que arriben a Menorca.
Dues de les ramalines més freqüents al nostre país sobre arbres, en ambients prou humits, són Ramalina fastigiata (a dalt), de branques que formen un feix, coronades per apotecis terminals, i R. farinacea (a baix), de lacínies estretes i molt ramificades, sense apotecis però amb nombrosos soralis marginals, que li confereixen un aspecte enfarinat.
Javier Etayo i Xavier Llimona.
El segon grup d’espècies comprèn les sorediades o isidiades, que gairebé mai no presenten apotecis. Entre les de llocs alts, destaquen R. polymorpha i R. capitata, que formen gespes a la part superior dels blocs on, a les regions muntanyoses, s’aturen els ocells. La primera presenta les lacínies llargament ligulades (planes i afuades), amb soralis sobre tota la superfície. La segona es distingeix bé pels seus soralis globosos, situats a l’àpex de les lacínies, que són cilíndriques i poc ramificades. Una varietat més delicada (varietat protecta) viu en escletxes i superfícies de roca protegides de la pluja, i una altra (varietat digitellata) és rígida i ramificada apicalment. R. pollinaria, molt menys nitròfila, de tal·lus més tou i clar, viu epifítica als Pirineus, pel damunt de 1500 m, però també la podem trobar sobre roques verticals (Montseny, Andorra). En llocs més baixos, sobretot als alzinars i a les rouredes, hi viu l’espècie més abundant d’aquest gènere, R. farinacea, de tal·lus pènduls, formats per lacínies estretes, ramificades, amb molts soralis. Les altres dues espècies sorediades i epifítiques són de llocs més tèrmics, sovint no allunyats de la costa. R. lacera (=R. durieui) té tal·lus (2-10 cm) tous, plans i retallats, amb un reticle de soralis. Abunda sobretot a les Balears i a la Costa Brava. R. canariensis, de tal·lus més petit (1-5 cm) i rígid, amb soralis en forma de trau, és més estesa, sobre tota mena d’arbres i arbusts. Sobre roca silícia, a poca altitud, apareix R. subfarinacea, rèplica més delicada i fràgil de R. farinacea, però amb la medul·la K+ vermell i R. requienii, de tal·lus (1-3 cm) amb isidis granulosos, sobretot al marge apical.