Les micareàcies
Hom inclou en aquesta família líquens crustacis, amb algues clorococcals, amb apotecis molt simples, sense marge o amb un excípul rudimentari. Els ascs tenen un tolus apical I+ blau, amb un cos axial més clar, i estan envoltats per una gelatina ascal I+ blau. Les paràfisis són ramificades i anastomitzades. Les espores són hialines, unicel·lulars o septades transversalment, sense halo.
Micarea té els apotecis des del principi convexos i sense marge, i les paràfisis coherents. Està mal representada a la regió mediterrània, i viu preferentment sobre fusta en descomposició i altres substrats àcids. M. denigrata, trobada al Moixeró, i M. misella, de les serres tarragonines, tenen el tal·lus C+ vermell. La primera té les espores llargues (7-18 µm) i uniseptades, i la segona les té més curtes (6-10 µm), gairebé totes simples. M. peliocarpa, amb la mateixa reacció tal·lina que les anteriors, té les espores triseptades. M. prasina té el tal·lus K−, però l’epiteci pren un color violeta amb el mateix reactiu. Ambdues han estat registrades a la serra de Corbera (Ribera) i la primera, també a la Vall d’Aran.
El gènere Psilolechia presenta un excípul rudimentari als apotecis que, en general, tenen colors clars, més o menys vius. P. lucida és fàcil de passar per alt, ja que el seu tal·lus, pulverulent, de color groc llimona, creix sota petits sostres, a les concavitats de les roques àcides. Els apotecis tenen el mateix color que el tal·lus. Les espores són en general més amples d’un extrem que de l’altre. Hom l’ha trobada a la Presta (Vallespir) i a les proximitats de Coma de Vaca (Ripollès).
Les esquamarinàcies
Es tracta de líquens de tal·lus crustaci, figurat (amb lòbuls radials) o esquamulós, amb algues clorococcals i apotecis amb marge tal·lí. Els ascs presenten un tolus amiloide massís, que recorda al de les catil·lariàcies, però sovint és proveït d’una petita cambra ocular.
Sobre la crosta assolellada dels sòls calcaris o guixencs podem trobar els tal·lus gairebé blancs, amb els lòbuls còncaus i els apotecis amb un bon marge tal·li de Squamarina lentigera, una espècie xeròfila.
Xavier Llimona
La terra que omple les escletxes de roca, o el sòl més o menys endurit per una crosta són els substrats on creix Squamarina cartilaginea (S. crassa), un liquen esquamulós, amb apotecis lecanorins, de marge no gaire visible.
Xavier Llimona
Les paràfisis són poc ramificades, sense casquet apical, i les espores són unicel·lulars o bicel·lulars.
Les Squamarina són líquens esquamulosos, amb espores unicel·lulars, i viuen als sòls o a les escletxes amb una mica de terra. La més freqüent i polimorfa és S. cartilaginea (=S. crassa) d’esquames verdoses, més o menys pruïnoses, planes o convexes, sense estar disposades al marge formant lòbuls radials i, per sota, de color bru fosc o negre. Els apotecis (2-5 mm) són de color groc verdós o groc brunenc. Les espores (10-14 × 4-6µm) són el·lipsoïdals. Viu en sòls calcaris i guixosos i sobre petites quantitats de terra adherida a tota mena de roques, sobretot a la regió mediterrània. Amb espores més grosses (14-20 × 4-7 µm), fusiformes i esquàmules de color bru verdós pel damunt i negre blavós per sota, tenim una espècie propera, S. oleosa, que prefereix les escletxes de les roques calcàries. També és pròpia d’escletxes a la roca calcària la curiosa S. gypsacea, fàcil de reconèixer per les seves grans esquàmules (2-6 mm) i arrodonides, juxtaposades i còncaves, de marge prominent (gruixut, blanc, amb aspecte de guix), fàcils de confondre amb apotecis, que sovint són absents. S. lentigera és ben diferenciada pel seu tal·lus cobert de pruïna blanca amb típics lòbuls radials amples, còncaus, de marge prominent i apotecis (0,5-1 mm) de disc de color bru clar o bru vermellós, de sòls calcaris i guixosos, molt resistent a la forta insolació.
També esquamulós és el tal·lus de Solenopsora holophaea, que viu a les roques silícies mediterrànies, sobre capes primes de terra. Els apotecis, lecanorins, tenen el disc bru i les espores bicel·lulars.
Jordi Vidal
Les Solenopsora, situades en aquesta família amb un cert dubte, tenen el tal·lus crustaci lobulat o esquamulós, amb espores bicel·lulars. Tres espècies són calcícoles i mediterrànies: S. candicans, de tal·lus lobulat, blanc, de superfície farinosa, amb lòbuls poc convexos i apotecis freqüents (1-1,5 mm), negrosos, amb espores que fan 9-18 × 2-4 µm; S. olivacea, de tal·lus més prim, bru verdós o gris verdós, amb apotecis brunencs (0,3-0,6 mm) (subespècie olivacea) o amb soralis blanquinosos (subspècie olbiensis, la més nitròfila), i S. cesatii, de tal·lus verdós, a vegades pruïnós, vérrucós o papil·lós a la part central, amb apotecis bruns, que apareix amb freqüència a les illes Balears. S. holophaea té el tal·lus brunenc i esquamulós, amb apotecis (0,5-1 mm) de color bru més fosc, prominents, que al final acaben immarginats, i espores fusiformes, grans (11-24 × 4-6 µm). Viu amb preferència sobre roques silícies amb una mica de terra, en llocs protegits i poc assolellats, càlids, sovint propers a la mar.