Les himeneliàcies

Les aspicílies són espècies del gènere Aspicilia, comunes al nostre país, si bé sovint d’identificació delicada. A. intermutans és una de les espècies silicícoles mediterrànies més abundants. Fixem-nos en el tal·lus fissurat i areolat, de color gris ocraci i, sobretot, en els seus apotecis, inclosos en les arèoles del tal·lus, i amb el disc poc o molt angulós.

Néstor Hladun

Aquesta família comprèn líquens de tal·lus crustaci, a vegades lobulat i, rarament, fruticulós, en general poc pigmentat, sovint paraplectenquimàtic, sobretot al còrtex. Els apotecis són més o menys immersos, amb el marge tal·lí poc diferenciat (criptolecanorins), sovint angulosos. Les paràfisis acostumen a ésser moniliformes (amb constriccions als septes), ramificades sobretot a la part alta, flàccides. Els ascs, amples i de paret prima, són poc susceptibles d’ésser tenyits amb I o només en un color pàl·lid i homogeni. Les espores són grosses, unicel·lulars, en nombre de 8, o menys, per asc, amb parets flexibles. Les pienidiòspores són curtament o llargament filamentoses. Les algues són clorococcoides, o trentepolioides (en Ionaspis). Són líquens predominantment saxícoles, ben representats a la regió mediterrània.

El gènere Hymenelia comprèn líquens crustacis, no lobulats, amb l’epiteci blau i N+ porpra (al microscopi), o groguenc i N−. Les dues espècies trobades al nostre país són calcíoles, amb el tal·lus gris blanquinós més o menys endolític i apotecis (0,3-1,2 mm) més o menys enfonsats a la roca. H. prevostii prefereix la roca dura i té els apotecis rosats, sempre endolítics, amb un marge tal·lí que se separa del disc i resta unit al tal·lus. H. similis prefereix les roques margoses o dolomítiques de parets poc assolellades que es mantenen mullades un temps després de les pluges. El tal·lus és més visible que a l’espècie anterior, i pulverulent, i els apotecis, blanquinosos o rosats, són primer immersos i després prominents.

El gènere Aspicilia, molt diversificat i encara mal conegut, reuneix líquens amb el tal·lus fissurato-areolat, amb apotecis de disc sovint poligonal, còncau, rodejat per un marge tal·lí prominent soldat al tal·lus. És típic que presenti un pigment verd o verd brunenc a l’epiteci, i a vegades també al còrtex, que es torna molt més intens (maragda) en presència de N.

Un primer grup (subgènere Aspicilia) comprèn espècies predominantment silicícoles, entre 6 i 8 espores per asc, disposades en un o dos rengles. Una de sola, Aspicilia mastrucata, del Montseny, presenta un tal·lus amb papil·les curtes. Amb el tal·lus K−, tenim una espècie molt polimorfa, A. caesiocinerea, freqüent sobre roques silícies poc inclinades, més o menys nitrificades, des de la costa als Pirineus (a 2600 m sobre el mar); el tal·lus, gris, amb tonalitats verdoses, blavoses o brunenques, és fissuratoareolat o verrucoso-areolat, i els apotecis, sovint immersos al cim d’una arèola convexa, tenen aspecte d’un petit volcà; les pienidiòspores fan entre 6-12 × 1 μm. Amb el tal·lus K+ groc (a vegades brunenc amb el temps) tenim A. brieconensis, del Montseny, amb el tal·lus gris clar i picnidiòspores molt més llargues (10-17 × 1 μm) que les d’A. caesiocinerea. Un grup d’espècies més o menys mediterrànies es caracteritza pel tal·lus K+ groc i després vermell sang (per la presència d’àcid norstíctic). La més freqüent és A. intermutans que, sobre les roques silícies poc inclinades, forma grans tal·lus de color gris clar, lleument ocraci, amb apotecis molt angulosos. Les espores són grosses (20-30 × 10-15 μm); la trobem des de la costa fins al cim del Montseny i la base dels Pirineus, amb preferència pels llocs baixos i càlids. En canvi, A. cinerea, molt semblant i també nitròfila, té espores més petites (12-22 × 6-13 μm) i prefereix les muntanyes. A. epiglypta viu sobre superfícies poc inclinades, nitrificades, i té el tal·lus més gruixut i els apotecis més grossos. A. cupreogrisea només presenta àcid nostíctic al còrtex. A. cupreoglauca forma grans tal·lus amb les arèoles còncaves, de marge prominent.

D'entre les aspicílies, Aspicilia radiosa, que podem trobar sobre roques tant silícies com calcàries, ben adobades, presenta lòbuls radials i apotecis lecanorins, només lleument angulosos; sovint envaeix tal·lus d’altres líquens: en la fotografia, envaeix, per exemple, un tal·lus d’una altra espècie d’aspicília (a la part superior de la fotografia).

Javier Etayo

AUn altre grup d’espècies (subgènere Pachyospora, considerat per alguns com a gènere independent) es caracteritza per les espores sovint en nombre de 4 (més rarament 3 o 6) globoses o amplament el·lipsoïdals, formant un sol rengle a cada asc, que és cilíndric. L’espècie més freqüent és Aspicilia calcarea, de tal·lus blanc, fissuratoareolat, K−, amb apotecis immersos i angulosos. Viu principalment sobre roca calcària dura, en superfícies poc inclinades i poc assolellades, amb preferència per les altituds baixes o mitjanes, a tot el país. Semblant, però amb el tal·lus ocraci i els apotecis més prominents és A. hoffmannii, una espècie de roques calcàries, guixoses i fins i tot silícies, poc inclinades i més o menys assolellades, ben proveïdes de sals nutritives. Quan viu sobre les roques silícies, prefereix les superfícies d’escorrentia. A. contorta forma berrugues prominents, de color gris brunenc o verdós, típicament disperses, coronades per un apoteci més o menys pruïnós, sobre les pedres disperses al sòl i les codines calcàries. A. coronata té el tal·lus endolític, verdós grisenc, N+ verd maragda, amb apotecis petits i immersos. Amb el tal·lus gruixut, sublobulat, formador de rosetes ben delimitades (subgènere Pachyothallia) tenim un grup d’espècies calcícoles, de tal·lus més o menys blanc, continu i farinós en el cas d’Aspicilia farinosa i fissurato-areolat en el d’A cheresina, que apareix sobre gresos calcaris i guix compacte. Amb el tal·lus papil·lós i fissurat, esmentarem la bella A. černohoskyana, blanca, mediterrània, d’apotecis amb marge tal·lí ben visible, K+ vermell, i A. chadefaudiana, trobada a Andorra, de marge tal·lí K-. Amb el tal·lus robust i netament lobulat al marge (subgènere Lobothallia) tenim dues espècies fortament nitròfiles: Aspicilia radiosa, de tal·lus grisós, sovint K+ vermell, amb apotecis de color bru fosc, que viu en roques calcàries i silícies poc inclinades, properes al sòl, en llocs preferentment baixos i assolellats, i A. alphoplaca, de les roques silíciques de muntanya, amb el tal·lus groc pàl·lid, dotat de lòbuls llargs i convexos, ornitocopròfila.

Les Megaspora se separen d’Aspicilia per llurs grans espores (30-60 μm de llarg) de paret gruixuda, en nombre de 6 a 8 per asc. Els apotecis són enfonsats en berrugues del tal·lus, còncaus, amb el marge gruixut. Tant M. verrucosa, que viu sobre restes vegetals i molses, com M. mutabilis, epifítica, viuen en llocs freds i muntanyosos.

El gènere Ionaspis recorda les Hymenelia, però presenta sempre algues Trentepohlia (ratlla groga en rascar el tal·lus) i viu en llocs humits i ombrívols. El tal·lus és llis, sovint endolític, sense còrtex, i en fresc té un color més o menys rosat o gris vermellós. Els apotecis són més o menys enfonsats, aspicilioïdes. Però l’única espècie documentada al nostre país és I. epulotica, d’apotecis (0,3-0,7 mm), de disc rosat i espores de 7-20 × 5-12 mm, trobada al Montseny.

Tremolecia atrata, amb algues clorococcoides, té el tal·lus de color rovellat, prim, localment fissurat, amb apotecis lecideïns, negres, més o menys immersos, amb l’epiteci verdós. Les paràfisis són ramificades, anastomitzades, molt coherents. Viu a les roques silícies més o menys riques en ferro (Sant Pere de Rodes).