El reietó i el bruel (Regulus regulus i R. ignicapillus) són els més petits de tots els ocells de les nostres terres (menys de 10 cm de llargada). Comparteixen el color verd groguenc del cos, la forma arrodonida i la forma del bec, llarg i prim, i sobretot, el plomall de color taronja que tant els caracteritza, i que és més groguenc en les femelles i quasi inexistent en els joves. El bruel (a dalt) es distingeix clarament per la ratlla blanca de sobre l’ull, i és sedentari i comú, conegut dels boscos montans i de la terra baixa, fins i tot dels jardins; fa el niu suspès a les branques d’arbres i arbusts. El reietó (a baix) és més propi de terres nòrdiques i dels boscos de més altitud.
Marisa Bendala.
El reietó és un ocell nidificant i hivernant als Països Catalans. Com a nidificant només el trobem a les comarques pirinenques, a més de la zona del Montseny. Durant l’hivern, però, el podem trobar pràcticament arreu dels Països Catalans; només a Eivissa i Formentera sembla un ocell de pas, i no n’hi ha observacions durant l’hivern.
Els exemplars hivernants comencen a arribar a partir dels mesos de setembre-octubre i el seu període principal d’hivernada és des del desembre fins al febrer. Durant el març es produeix ja la marxa de tota la població i el maig els reietons es troben ja en llurs àrees de reproducció. Els nius els construeixen des del final de maig i durant quasi tot el juny, segons quina sigui la latitud de la zona. Ocell típicament forestal, el reietó ocupa durant aquesta època els boscos dels estatges subalpí i altimontà, entre els 900 i els 2200 m d’altitud. Així, el trobem a les avetoses (Abieti-Piceion) i a les pinedes de pi negre (Rhododendro-Vaccinion) i de pi roig (Deschampsio-Pinion); un fet remarcable en aquest punt és la presència d’aquest ocell en el domini de les fagedes (Fagion sylvaticae) i de la roureda de roure martinenc (Quercion pubescentis) a la zona del Montseny. Durant l’hivern forma petits grups, que poden barrejar-se amb els pàrids i que volten pels boscos de les zones més baixes, per les arbredes i els jardins.
Àrea de nidificació del reietó (Regulus regulus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Els nius, que instal·la generalment a les branques més altes dels arbres, tenen una forma globosa amb una obertura per la part superior i solen ésser fets amb molses i líquens. Cal remarcar també els nius trobats en els ginebres (Juniperus communis) de les clarianes de les fagedes del Montseny. Hom creia que la distribució del reietó es limitava només als Pirineus. Cal remarcar-ne doncs, la nidificació descoberta aquests darrers anys al Montseny, que ens mostra que la seva àrea reproductora coincideix amb la Catalunya humida. Dins d’aquesta, i a excepció del cas del Montseny, la seva distribució segueix la dels boscos de coníferes de muntanya. A causa de les característiques del seu hàbitat durant el període estival, és poc probable que es trobi en algun altre indret dels Països Catalans. Malgrat tot, a França, el reietó ha sofert una expansió resultant de les repoblacions realitzades amb coníferes. Hom desconeix quina n’ha estat l’evolució en els Països Catalans, però podria realitzar també en anys vinents una expansió, ja que s’han repoblat els darrers anys moltes zones idònies per a l’espècie. Potser també podria colonitzar la serra de Prades, els ports de Beseit i de Morella i Penyagolosa, perquè tenen ambients que li són apropiats, encara que cal tenir en compte la situació força meridional d’aquests indrets.
La població indígena de reietons baixa l’hivern cap a zones més càlides; el seu nombre es veu força incrementat, ja que durant aquesta època també ve a casa nostra un gran nombre d’ocells provinents del N d’Europa. Malgrat tot, no existeix una població constant d’hiver nants d’un any per l’altre, car el nombre d’aquests és en funció de la rigorositat del clima.