Els tallarols i les tallaretes són ocells del grup dels sílvlds, petits (de 12 a 15 cm) i bellugadissos, molt cantadors, que no es deixen veure fàcilment a les vores dels boscos, als parcs i als jardins. Els caracteritza el bec fi, la silueta esvelta, amb el cap ben definit, i els colors suaus i poc contrastats del cos, especialment en les femelles, que són difícils de distingir. La tallareta vulgar (Sylvia communis, a dalt, a l’esquerra) i el tallarol trencamates (S. conspicillata, a dalt, a la dreta) s’assemblen pels colors, però aquest darrer és més petit i es limita a les comarques més seques. El tallarol de garriga (S. cantillans, a sota, a l’esquerra) es caracteritza per la fina ratlla blanca que corre per sota l’ull. La tallareta sarda (S. sarda, a sota, a l’esquerra) només es troba com a sedentària a les Balears. La tallareta cuallarga (S. undata, a la seva dreta) té el plomatge del pit de color vermell fosc, però també és característic pel fet de tenir la cua llarga i enlairada i pel seu costum de mourela constantment i a batzegades. El tallarol emmascarat (S. hortensis, a baix, a l’esquerra) i el capnegre (S. melanocephala, a baix, a la dreta) es diferencien clarament pel color dels ulls i per la mida.
Marisa Bendala.
La tallareta cuallarga, als Països Catalans, a més de ser un ocell sedentari, realitza moviments hivernals; abandona una part de les seves àrees de cria, massa fredes a l’hivern, i es desplaça cap a terres més baixes, cosa que esdevé força notòria al litoral. Arriben també hivernants europeus, tal com succeeix a determinades zones on no cria, com ara les Balears, i segurament també a les terres continentals, si bé una bona part d’aquests hivernants poden procedir dels mateixos Països Catalans.
La tallareta cuallarga nidifica en una gran part de la Catalunya Nord, on ateny els 900 m d’altitud. A la resta del Principat, la trobem també molt estesa i als vessants de solell ultrapassa l’altitud abans esmentada, encara que no ocupa les parts més altes dels Pirineus ni determinades localitats, tant de l’interior com de la costa, sense que hom conegui les causes d’aquesta distribució irregular. A Andorra és sedentària a les valls. Al País Valencià no es deu trobar tan estesa com ho mostra el mapa de distribució i caldria més informació per a afirmar-ho; el que sí que se sap és que no viu als tarongerars, tan abundosos a tota la franja litoral. Fins fa ben poc temps, l’espècie solament era hivernant força comuna a totes les Balears, més escassa i localitzada a Formentera; recentment, però, a mitjan dècada dels 70, colonitzà amb èxit l’illa de Menorca, on actualment és sedentària i comuna, sense que de moment aquest fet s’hagi estès a les illes veïnes.
Aquesta és una tallareta típica de les terres planes i dels vessants assolellats i secs propis del clima mediterrani; en aquests ambients acostuma a ser abundant a tota mena de brolles, àdhuc en terrenys esteparis, landes, antigues zones forestades malmeses pel foc i que es troben en fase de regeneració, i matolls amb arbres esparsos o baixos; hom la pot trobar també en conreus abandonats envaïts per mates i bardisses i, si bé els colonitza, esdevé molt més rara en indrets ombrívols i frescos. A Menorca penetra a pinedes força denses amb sotabosc abundant. Fora de l’època de cria, es presenta en altres medis més variats com ara arenals, dunes i salobrars, i aleshores esdevé prou abundosa als aiguamolls. Els primers moviments hivernals es detecten durant la primera quinzena d’octubre i desapareix de les àrees d’hivernada, si no hi cria el març, la qual cosa coincideix amb l’inici de la reproducció; aquest fet ha estat observat a Catalunya i a les Balears, tot i que és possible que variï segons les localitats, ja que han estat controlades postes fetes a Catalunya en el decurs de la primera quinzena d’abril, o fins i tot més tard. Possiblement realitzen 2 postes, normalment de 4 ous.