Els tallarols i les tallaretes són ocells del grup dels sílvlds, petits (de 12 a 15 cm) i bellugadissos, molt cantadors, que no es deixen veure fàcilment a les vores dels boscos, als parcs i als jardins. Els caracteritza el bec fi, la silueta esvelta, amb el cap ben definit, i els colors suaus i poc contrastats del cos, especialment en les femelles, que són difícils de distingir. La tallareta vulgar (Sylvia communis, a dalt, a l’esquerra) i el tallarol trencamates (S. conspicillata, a dalt, a la dreta) s’assemblen pels colors, però aquest darrer és més petit i es limita a les comarques més seques. El tallarol de garriga (S. cantillans, a sota, a l’esquerra) es caracteritza per la fina ratlla blanca que corre per sota l’ull. La tallareta sarda (S. sarda, a sota, a l’esquerra) només es troba com a sedentària a les Balears. La tallareta cuallarga (S. undata, a la seva dreta) té el plomatge del pit de color vermell fosc, però també és característic pel fet de tenir la cua llarga i enlairada i pel seu costum de mourela constantment i a batzegades. El tallarol emmascarat (S. hortensis, a baix, a l’esquerra) i el capnegre (S. melanocephala, a baix, a la dreta) es diferencien clarament pel color dels ulls i per la mida.
Marisa Bendala.
Espècie estival distribuida pel domini de la muntanya mitjana i els sectors mediterranis forestals. Els buits de la seva distribució als Països Catalans corresponen a l’alta muntanya pirinenca, la terra baixa litoral i les comarques desforestades de l’interior. A les Illes, només hi ha algunes dades referides a nidificacions quelcom esporàdiques a Mallorca, i és catalogat dins l’avifauna balear com a migrador escàs. És d’interès el fet que les dades de la Catalunya Nord són de les més septentrionals de la distribució europea d’aquesta espècie.
El tallarol de garriga arriba als territoris de cria generalment a partir de la segona quinzena d’abril, i les tasques reproductores es desenvolupen especialment en el decurs del maig. Les dades de niada el juny i el juliol, corresponents a segones postes, ens indiquen que l’activitat reproductora pot ocupar una bona part de l’estiu.
El fenomen migratori permet de veure aquest moixó en comarques litorals on no cria. El pas primaveral es fa evident a partir de la tercera setmana de març i, especialment, en el decurs de l’abril, i s’allarga fins a la darreria de maig. El pas tardoral s’inicia al començament d’agost i finalitza, generalment, a mitjan octubre. És d’interès la dada d’un tallarol de garriga anellat al Maresme en una data tan extrema com és l’11.12.77.
Àrea de nidificació del tallarol de garriga (Sylvia cantillans) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
En el decurs de l’estada a casa nostra, el petit tallarol de garriga desenvolupa les activitats lligades a la nidificació a les formacions arbustives característiques de la muntanya mediterrània i la muntanya mitjana. Així doncs, explota tant les brolles, i òbviament les garrigues, com el dens sotabosc arbustiu dels alzinars, les suredes i les pinedes. Presenta una marcada volença pels vessants més assolellats i eixuts, la qual cosa li permet d’enfilar-se fins a altituds superiors als 1000 m en el domini de l’alzinar muntanyenc (cas del Montseny) i encara més dels sectors pirinencs d’influència mediterrània més marcada.
És un tallarol esquerp que evita la presència humana i els ambients artificialitzats. És ben adaptat a alimentar-se dels insectes que viuen als nivells superiors de les formacions arbustives denses. Poques vegades es deixa veure amb claredat; tampoc no és gens renouer; només és possible establir-hi contacte auditiu mentre tenen lloc les tasques reproductores. Aquest fet, afegit a l’aridesa del seu hàbitat, fa que no sigui fàcil detectar-ne la presència i, encara més, avaluar-ne les poblacions.