Un altre tipus d’exàmens practicats molt sovint són les proves de funció renal, que consisteixen en una sèrie de determinacions efectuades en el plasma i l’orina, que indiquen l’eficàcia de les diverses funcions que realitzen els ronyons.
Les proves de funció renal més senzilles són les determinacions dels nivells plasmàtics d’urea i creatinina, que normalment s’inclouen en les anàlisis de sang rutinàries. La urea i la creatinina són dues substàncies de rebuig que es produeixen en el metabolisme de les proteïnes i que el ronyó elimina constantment per tal de mantenir l’equilibri de la sang i els altres líquids corporals. Gairebé la totalitat d’aquestes substàncies és filtrada als glomèruls, i gairebé no es reabsorbeixen als túbuls, de manera que un increment dels seus nivells en la sang pot indicar una alteració de la funció renal de filtració de substàncies de rebuig. En condicions normals, es troben en el plasma entre 0,10 i 0,40 g/l d’urea, i aproximadament 1 mg/100 ml de creatinina. La utilitat d’aquesta determinació és deguda especialment al fet que és senzilla de realitzar, per bé que no és gaire sensible ni específica. Així, els nivells en la sang d’urea i creatinina no sobrepassen els límits normals fins que s’ha afectat més del 50% de la funció renal. A més, la urea pot augmentar quan la dieta conté una quantitat important de proteïnes, i la creatinina pot incrementar-se quan es produeix una destrucció de musculatura, sense que la funció renal es trobi alterada. Així per tal de determinar amb precisió el funcionament renal cal efectuar d’altres proves.
Per valorar amb exactitud les funcions renals, hom recorre generalment a les proves d’aclariment renal, que consisteixen a valorar la capacitat dels ronyons d’eliminar del plasma unes substàncies determinades. Es realitzen mesurant el volum de plasma del qual s’elimina completament una substància determinada en un període de temps concret. Aquestes proves es basen en el fet que, per a eliminar una determinada quantitat de la substància, ha de passar pel ronyó un determinat volum de plasma, la quantitat del qual depèn de la forma en què intervenen els processos de filtració, secreció i reabsorció en l’excreció d’aquesta substància. Mentre aquestes funcions renals s’efectuïn normalment, el volum de plasma que és aclarit cada minut és constant en cada substància, però, si alguna d’aquestes funcions s’altera, el volum de plasma que és aclarit disminueix. A més, com que experimentalment es coneix la manera en què són excretades determinades substàncies, la determinació del seu aclariment és un indicador útil per a valorar les diverses funcions renals. Així, doncs, per a determinar l’aclariment d’una substància concreta (Cx) es fixa la proporció entre la quantitat eliminada, que equival al producte de la seva concentració en l’orina (Ox) pel volum d’orina evacuat (V), i la seva concentració plasmàtica (Px). En resum, s’utilitza la fórmula: Cx = Ox · V/Px.
Experimentalment, es pot determinar l’aclariment d’algunes substàncies que es filtren completament sense ésser reabsorbides als túbuls, de manera que representa un índex exacte de la filtració glomerular. Tanmateix, però, aquestes proves requereixen un dispositiu tècnic complex, i en la pràctica s’empren d’altres proves, no tan exactes però que presenten un marge d’error escàs. La prova més emprada és l’aclariment de creatinina, per a la realització de la qual només cal determinar les concentracions de creatinina en l’orina i el plasma, i el volum d’orina eliminat per minut. En condicions normals, l’aclariment de creatinina és de 100 a 120 ml/min, i els valors inferiors es consideren un indicador d’insuficiència renal. També és possible de determinar l’aclariment d’urea, però presenta l’inconvenient que aquesta substància és reabsorbida als túbuls en un grau molt variable segons el volum d’orina emès.
En casos molt concrets es poden efectuar encara d’altres proves per tal de determinar funcions específiques, com per exemple la capacitat de concentrar i diluir l’orina, o bé la capacitat de regular l’acidesa de l’orina.