En la diagnosi de les malalties de l’aparell urinari s’utilitzen també sovint els exàmens radiològics que consisteixen bàsicament en la irradiació de la part del cos que es vol examinar amb radiacions Ròentgen, o raigs X, posant-hi al darrere una pel·lícula fotogràfica o una pantalla d’un material sensible a aquestes radiacions. Com que els raigs X són absorbits en una proporció diferent pels teixits que travessen segons llur densitat, en la placa o la pantalla s’en registren amb diversa intensitat les radiacions que han travessat cada un dels teixits que formen la zona examinada. En la diagnosi de les malalties de l’aparell urinari s’utilitza molt poc l’observació directa de les imatges elaborades a partir dels raigs X sobre una pantalla, o radioscòpia. En general hom efectua radiografies, que consisteixen en l’enregistrament en una placa fotogràfica de les imatges produïdes pels raigs X perquè presenten els avantatges que es realitzen en fraccions de segon, de manera que s’irradien molt poc tant la persona examinada com l’examinador, i a més es pot observar amb molta cura els detalls de la imatge obtinguda. Per a examinar l’aparell urinari es poden realitzar diversos tipus de radiografies.
Sempre que s’efectua una exploració radiològica de l’aparell urinari es fa almenys una radiografia simple d’abdomen, que consisteix en una radiografia de la regió abdominal efectuada sense administrar cap medi de contrast als raigs X. Com que una gran part dels teixits de l’aparell urinari són de baixa densitat i gairebé no absorbeixen els raigs X, no s’observen en la radiografia simple. L’única estructura urinària que s’observa en condicions normals és el ronyó, que es veu com una ombra al costat de la columna vertebral, i per això aquest tipus de radiografies és molt útil per a determinar-ne la situació, la forma i la grandària. La radiografia simple és igualment útil per a determinar si en les estructures urinàries hi ha algun càlcul format per substàncies que absorbeixin les radiacions, o bé si hi ha dipòsits de calci, que podrien indicar la presència d’un tumor o d’altres alteracions.
La urografia intravenosa o urografia excretora és una exploració radiològica que consisteix en l’enregistrament de successives radiografies efectuades després d’administrar per injecció intravenosa una substància de contrast que s’elimina pels ronyons i és opaca als raigs X. Aquest examen és fonamental en la diagnosi de les malalties de l’aparell urinari, ja que informa sobre el funcionament dels ronyons i de les vies urinàries. Efectivament, en les successives radiografies que s’efectuen s’observa el contorn de les diverses estructures urinàries per on va passant el contrast, des del ronyó fins a l’exterior. Així, si els ronyons funcionen adequadament, als cinc minuts la substància ja ha estat filtrada, es troba als túbuls i possibilita la imatge corresponent als ronyons, o nefrograma. Posteriorment, hom realitza noves radiografies cada 5 minuts o 10, on s’observa successivament la imatge de les pelvis renals, els urèters i la bufeta. En general, als 30 o 40 minuts tot el contrast es troba ja a la bufeta i s’efectua una darrera radiografia després d’una micció. Aquesta sèrie de radiografies permet d’observar si hi ha cap anomalia en alguna de les estructures urinàries. Així, donat cas que algun dels ronyons no funcioni adequadament, s’observa una deficiència en la formació del seu nefrograma i en la repleció de les vies urinàries corresponents. Igualment, si hi ha una obstrucció en les vies urinàries, s’observa com la davallada del contrast s’interromp en el punt de l’obstrucció. I, si hi ha cap anomalia en la forma d’una estructura determinada, s’observa una alteració en la imatge corresponent. En la majoria dels casos aquesta exploració no ocasiona cap complicació. Tanmateix, però, en un 5% dels casos es presenten reaccions secundàries al contrast, que sol contenir productes iodats; en general, les reaccions són lleus i consisteixen en nàusees, vòmits o urticàries, però en un 0.5% dels casos constitueixen reaccions al·lèrgiques greus, com ara edema de laringe o xoc anafilàctic. De totes maneres, com que se sap la possibilitat que es presentin, aquestes complicacions es poden solucionar amb l’aplicació immediata del tractament adequat en les reaccions al·lèrgiques.
La urografia retrògada o pielografia ascendent és un tipus d’examen radiològic similar a l’anterior. En aquest cas, però, el medi de contrast és administrat directament en les vies urinàries superiors mitjançant un catèter introduït per la uretra. Aquesta tècnica és més complexa, ja que requereix la pràctica d’una endoscòpia a través de la qual hom ateny la desembocadura de l’urèter a la bufeta, on s’injecta la substància de contrast. Aquest mètode proporciona unes imatges més intenses de les vies urinàries, i pot ésser útil quan l’urograma excretor no és prou clar, quan es vol observar la porció inferior a una obstrucció, o quan la persona examinada és al·lèrgica als contrastos administrats per via intravenosa.
La pielografia anterògrada percutània és un mètode d’examen similar als anteriors, en què la substància de contrast s’administra directament a la pelvis renal, a través d’una punció efectuada a la zona lumbar. Per efectuar aquesta tècnica s’aplica prèviament anestèsia local en la zona, i s’introdueix una agulla fina fins que s’ateny la pelvis renal. Aquest procediment és controlat per radioscòpia o ecografia, s’utilitza en els mateixos casos que la urografia ascendent i presenta l’avantatge que fa innecessària la introducció d’instruments a través de les vies urinàries.
Les imatges de la bufeta i la uretra obtingudes amb els mètodes anteriors no solen ésser prou clares, a causa de la dilució del contrast en les vies urinàries baixes. Per estudiar específicament aquesta part de les vies urinàries es pot efectuar una cisto-uretrografia miccional, un examen radiològic de la bufeta i la uretra practicat en efectuar una micció. Per realitzar aquesta prova hom introdueix un catèter a través de la uretra i s’hi injecta la substància de contrast. A continuació es retira el catèter i es realitzen successives radiografies, mentre la persona examinada efectua una micció. Aquest mètode és molt útil per a diagnosticar malalties que ocasionen trastorns de la micció, com també en el reflux vesico-ureteral. Per a examinar específicament la uretra es pot practicar una uretrografïa retrògada, que és un examen radiològic de la uretra realitzat després d’introduir la substància de contrast directament en la uretra, des del meat uretral cap amunt.
L’examen radiològic del ronyó es pot completar amb l’arteriografia renal, que és una exploració radiològica del ronyó efectuada després d’administrar una substància de contrast en les artèries renals. Per a practicar-la, hom realitza una punció a nivell de l’engonal per atènyer l’artèria femoral, i a través seu s’introdueix un catèter que arriba a l’artèria aorta. Aquest catèter es condueix fins a la bifurcació de les artèries renals i, una vegada a l’interior, hom hi injecta el medi de contrast, que es distribueix per les ramificacions de les artèries. D’aquesta manera s’obté una imatge de les artèries que irriguen els ronyons, i es poden observar anomalies, com ara estenosi de les artèries o la presència de masses anòmales que desplacen els vasos.
Un altre mètode d’exploració radiològica, molt més sofisticat i precís que els anteriors, és la tomografia axial computada (TAC), anomenada també escànner. Consisteix en l’obtenció d’una imatge mitjançant el processament informàtic del resultat d’irradiar una zona del cos des de diversos angles. Per a efectuar aquesta exploració, la zona del cos que es vol explorar és irradiada amb un feix estret de raigs X que és disparat nombroses vegades a mesura que el tub emissor n’efectua una rotació al voltant. Uns dispositius detectors de radiació col·locats per darrere de la zona irradiada capten la intensitat de raigs X que la travessen en cada un dels trets i remeten aquesta informació a un ordinador al qual es troben connectats. L’ordinador analitza aquesta informació, la digitalitza i elabora en una pantalla una imatge constituïda per nombroses àrees petites de tonalitat diversa, cadascuna de les quals representa una de les zones travessades, amb una tonalitat proporcional al grau de radiació absorbida. Així, es representa en la pantalla una imatge nítida que correspon a un tall transversal de la zona irradiada, com es podria observar tallant el cos en llesques primes. Realitzant projeccions a diversos nivells, s’obtenen diverses imatges, cadascuna de les quals representa un tall transversal de la zona en punts diferents. La TAC és una de les proves més emprades en l’actualitat i ha substituït en molts casos mètodes menys precisos. És emprada sobretot per a detectar les masses renals i permet de diferenciar clarament els quists dels tumors. Quan es detecten masses renals se sol administrar un medi de contrast per via intravenosa per tal d’obtenir una imatge més contrastada.