Sant Climent de Torogó (Tremp)

Situació

Antiga església prioral conformada per un edifici que, a causa de la represa d’obres, té actualment una estructura allargassada i desproporcionada.

ECSA - J. A. Adell

L’església de Sant Climent és al centre del petit poble de Torogó.

Mapa: 33-11(252). Situació: 31TCG198843.

S’arriba a Torogó per una pista que surt del poble de la Torre de Tamúrcia. (JAA)

Història

Es tracta d’un antic priorat benedictí del segle X, filial del monestir d’Alaó i situat al llogaret de Torogó (tres focs al final segle XIV); malgrat que algun autor confon Torochone amb la casa de Tragó de Noguera. La vil·la rural o vilar de Torogó era emplaçada vora la serra de Croces (838), al pagus d’Orrit, o bé “infra valle Urritense castello”, però a l’apèndix del districte. Constava de casals, prats, pasturatges, boscos (863). Dintre el terme es distingeixen dues zones clarament especificades: les millors terres i vinyes aprofitaven la petita conca arrecerada i drenada pel torrent homònim que en la seva confluència amb el barranc del Solà tenia un petit sector de ribera (886); fins i tot les aigües podien ser aprofitades pels molins (994); a ponent, vers el torrent i coll de Singuifred (855) es trobava la Paül verge (847), lloc per a fer artiga i aprisions atesa la reiterada fam de terra. Això explica a mig termini també la creació de nous nuclis d’habitatge com el de la Vileta a la solana de Vilanova (975). Finalment, les comunicacions tenien com a eix principal l’estrada pública (858) que venia d’Orrit.

Les adquisicions d’Alaó des d’un bon principi seguiren un pla predeterminat. La primera notícia consigna una compra important: Espanefreda ven a l’abat Cèntul i germans del monestir d’Alaó la quarta part de la vila de Torogó amb els seus casals, límits i hisendes, que tenia per herència; per vint sous (juliol del 838). Un cop els monjos aconseguiren d’introduir-se en la comunitat, continuaren amb una ferma política d’expansió i de racionalització administrativa. En aquest sentit, les distàncies eren un factor important, per la qual cosa calia compactar els predis. Les adquisicions menors són sempre heretats adjacents al domini, apèndix que hem de creure que eren fruit de rompudes recents practicades a la serra. Així, per les terres contigües d’Adica i d’Oter esmercen un sou per mojada (855); per la de Levila, dues eugues (858).

Al mes de setembre de l’any 863 tenim documentada una segona adquisició destacada. Es llegeix a l’instrument que els venedors de Torogó anomenats Barbald, Sisigern i Aguarn cedeixen a l’abat Frugell i als monjos del monestir d’Alaó llurs porcions del vilar susdit, tot el que els pertanyia del seu progenitor Egald, a canvi d’un cavall negre. Es curiós de remarcar com a partir d’aquesta data Torogó perd la categoria de vilar, i apareix per sempre més sota la denominació de lloc. Signe inequívoc que el patrimoni del monestir ja era majoritari a la contrada.

Després, al canvi de segle, els monjos d’Alaó adquiriren altres petites terres i heretats, generalment allunyades del nucli o als afores del terme, que en bona part provenien de l’aprisió al coll de Singuifred o d’altres zones fiscals (902). Això es feu mitjançant canvi (cas d’Ermefreda, 882), compres en les quals esmerçaren un total de 23 sous (883, 898, 901), però també a partir de la cura d’ànimes que nodria sentiments de caritat envers el patrimoni monàstic: la meitat i la quarta part d’una terra vers el 884; una terra d’Odequer el 902; Banzo i Crescong el terç d’un camp 902; Fríscul i Tedila una terra el 915.

Des del temps de l’abat Cèntul, a la primera meitat del segle IX, que el monestir d’Alaó havia anat interessant-se en la propietat de la vila de Torogó. Un cop consolidats els dominis pel monestir, en una quarta etapa, el lloc de Torogó augmentà en importància fins al punt de fer-se recomanable la fundació d’una església en aquell indret. Quan fou això, ho ignorem; el buit documental respecte a Torogó dura més de mig segle i no ens permet de veure amb més detall. Tal vegada l’actuació personal del mercader Pipí en el canvi suara esmentat de l’any 882 provaria la residència estable d’alguns monjos. Amb el temps els drets monàstics degueren esdevenir predominants i prou importants per a establir allí una cel·la. En aquest sentit, cal adduir, malgrat que no esmenten Torogó, d’altres documents referents al coll de Singuifred: vers l’any 936 Redempt hi va donar la seva part que confrontava pel sol ixent amb ipsos confratres (de Torogó?); semblantment un tal Guarati en lliurà la seva part (954). A més, subratllem la introducció de la regla de sant Benet a Alaó, amb el consegüent procés d’adequació i de reorganització patrimonial mitjançant la creació de priorats. L’any 975 constatem per primera vegada una donació directa a la “casa” de Sant Climent; la fa Endiscle, a través dels marmessors Guifré i Ximeno, i consisteix en la meitat d’una vinya a la solana de Vilanova, a la Vileta, que limitava per dalt amb el camí del santuari de Sant Climent.

La vida d’aquesta fundació sembla que fou breu però interessant. Coneixem, d’aquesta manera, que certes cel·les tenien una petita comunitat de preveres i monjos (uns sis o set màxim), eren governades per un prior, administrades per un cellerer (Ató), i que els residents sembla que es vagin rellevant en els seus sojorns entre la casa mare i la filial. Un document del 983 parla de la casa de Sant Pere, Santa Maria i Sant Climent, i deu referir-se a Torogó, però no és segur. L’any 985 trobem memòria de la donació d’una vinya a Vilba per part de Donat, i el següent la comunitat al complet rep la vinya d’Alfons a la Torre de l’Espluga (Espluga de Serra).

De data indeterminada, però dintre el període dels reis Hug i Robert, no reconeguts, trobem encara dos instruments més: diverses persones lliuren al prevere Adila i altres monjos de la casa llurs porcions per la compra d’un molí, és a dir, una mola amb el seu aqüeducte al riu (994); i la donació que fan diversos particulars d’una terra a Ciresa (la Cirera, Espluga de Serra), redactada pel prevere Apó, monjo d’Alaó d’on aviat seria abat (997). En ambdues notícies destaquem, d’una banda, que malgrat ser consignada la vigència de la casa, s’observa la decadència de la vida comunitària, de manera que Sant Climent resta ja en mans d’un prevere; de l’altra, les coincidències de personatges amb la poc documentada i veïna casa de Sant Tirs de Llastarri, que d’alguna manera estaria vinculada a Torogó.

Sembla, doncs, que l’aplicació de la regla benedictina no reeixí abans del mil·lenni. El monestir d’Alaó ja mostra els primers signes d’un dels mals que el portaran a la decadència de mitjan segle XI, la secularització. Aquesta fora la mort en principi de les comunitats més petites i aïllades com Torogó, annexades novament a la casa mare. Es dedueix d’un instrument de vers l’any 997; la donació de les porcions de terra que tenien Todered i Oriol al lloc de Torogó és feta directament a la casa de Santa Maria i Sant Pere, a l’abat Klvar i a Apó dit abat, i a altres clergues i monjos d’Alaó. Les notícies sobre Sant Climent de Torogó es perden del tot al segle següent; continuà com a simple propietat d’Alaó, abadiat exempt fins al segle XIX, i probablement formà part del nou priorat creat a Sant Pere dels Masos de Tamúrcia. (JBP)

Església

És un edifici molt transformat i de filiació dubtosa. És format per una sola nau, coberta amb una volta de canó de perfil rebaixat en la part de ponent de la nau, mentre que la meitat de llevant, més estreta, es cobreix amb una volta de canó de perfil semicircular. Aquest tram de la nau enllaça, sense solució de continuïtat, amb un absis semicircular, de la mateixa amplada i alçada, en el qual s’obren dues finestres d’una sola esqueixada. La porta, sense caràcter, es desclou en la façana nord, prop de l’angle nord-oest. A la façana oest hi ha un petit campanar d’espadanya d’un sol ull.

Una possible interpretació d’aquesta peculiar tipologia consistiria a suposar que ens trobem davant d’un edifici que en el seu estat primitiu presentava una nau molt curta, possiblement coberta amb fusta en el seu origen i que es correspondria al tram de nau coberta amb la volta rebaixada, capçada per un absis de planta semicircular allargada, seguint models arquitectònics molt arcaics.

L’interior del temple és totalment enguixat. Això impedeix de precisar fins a quin punt la hipòtesi plantejada és correcta. Si així fos, ens trobaríem amb un edifici de data reculada, de la fi del segle X o principi del segle XI. En cas contrari, hauríem de convenir que es tracta d’una església de data avançada, potser del segle XII, ampliada tardanament amb la construcció d’un tram de nau, tal com sembla indicar el reclau que s’observa en la façana nord.

Les façanes són totalment mancades d’ornamentació i la façana absidal ha estat sobrealçada, fins a unificar-la amb el carener de la coberta de la nau. L’aparell és de reble irregular, però disposat en filades uniformes. (JAA)

Bibliografia

  • Abadal, 1955, vol. III(I), pàg. 264 i vol. III(II), doc. 15, pàg. 288; doc. 35, pàg. 300; doc. 36, pàgs. 300-301; doc. 54, pàgs. 312-313; doc. 57, pàgs. 314-315; doc. 81, pàg. 328; doc. 82, pàgs. 328-329; doc. 83, pàg. 329; doc. 95, pàg. 334; doc. 96, pàg. 335; doc. 102, pàg. 337; doc. 120, pàgs. 345-346; doc. 151, pàg. 361; doc. 165, pàgs. 369-370; doc. 225, pàg. 405; doc. 266, pàgs. 424-425; doc. 268, pàgs. 425-426; doc. 302, pàgs. 443-444; doc. 307, pàg. 446 i doc. 314, pàg. 449.