Era en origen una església pròpia dels senyors d’Orrit. El 23 de març de l’any 1044 Miró Dac, en presència del bisbe Arnulf de Ribagorça, de l’abat Martí de Taverna i d’altres prohoms, lliurà al cenobi de Santa Maria d’Alaó i al seu abat Isnard l’església de Santa Maria que tenia a la vall d’Orrit, al lloc dit ad Ivone, amb la terra on era edificada i la resta de l’alou que posseïa a Orrit. Amb relació a aquests béns, el cartulari d’Alaó recull adquisicions de l’esmentat Miró Dac que poden concretar més la localització d’aquest ivó o llacuna: vers el 1035, mitja vinya a l’Ivó vora terres sense conrear; l’any 1049 comprà al comte Ramon un trull amb la seva terra adjacent a l’apèndix d’Orrit, vora els seus molins, entre unes vinyes i la Noguera, i a més acaptà una terra a l’Ivó que confrontava per dalt amb l’estrada i per les altres dues bandes amb el riu i la roca. Deduïm, doncs, que Santa Maria de l’Ivó era situada prop de la confluència entre el barranc del Solà i la Noguera. Justament allí hi ha un petit estany i un vell casal.