Castellet de la Terreta (Tremp)

Aquest castell es pot confondre amb altres nuclis homònims del Pallars Jussà, especialment amb els castellets de Llimiana (Sant Miquel de la Vall). Així, per exemple, el comdor Arnau Mir de Tost hi tenia certs drets que traspassà en testament a l’església de Santa Maria d’Urgell (any 1071). El Castelleto de la Terreta, petita força romànica, també fou objecte de convenis en el repartiment del comtat pallarès, Artau donà i definí a Ramon V del Jussà Castellet amb els seus termes i les seves pertinences (1073), i amb els seus drets (cap al 1080). En aquest sentit, el Llibre dels Feus conserva un instrument de l’any 1077 pel qual Ramon Arnal i Ramon Mir reconegueren la senyoria del comte Ramon per tal d’entrar, sortir i de fer la guerra, i per la seva batllia li donaren el servei que acostumaven a pagar a Artau (en realitat, per menys quantitat).

Tanmateix aquest domini no reeixí, ja que sembla tractar-se del mateix Castellet que en l’acord definitiu del 1094 lliuraren i canviaren els comtes de Pallars Jussà a Artau II de Sobirà, la seva dona Eslonça i el seu germà Ot. Si tenim en compte que la comtessa Eslonça deixà a Gerri un home que tenia en domini íntegre Castellet (vers 1112), podem concloure, malgrat tot i l’igual de l’Espluga de Serra, que l’alt domini de Castellet restà vinculat als comtes de Pallars Sobirà.

En principi la senyoria de Castellet va estar relacionada amb els senyors de la Sarga d’Orrit, dels quals sorgiren els Sapeira. La senyora Ava de Sapeira, amb els seus fills, donà l’església de Sant Feliu de Castellet a Santa Maria de la Seu d’Urgell (1085). Cap al 1090 Arnau Ramon, cavaller de illo Castelleto, encomanà el seu cos al monestir d’Alaó, amb un home i heretats, i un llit òptim que valia deu sous. Poc després una branca dels senyors de Sapeira agafà el cognom castellà, de manera que Arnau Bernat fou el primer del llinatge dels Castellet.

La tradició oral recorda que l’antic poble era emplaçat a l’altra banda del barranc, a l’obac i prop de la quadra “del Mag”, al peu d’un mall de formes fantàstiques anomenat “la roca del castell”. En efecte, allí, entre les alzines, hom pot veure in situ els vestigis d’un primitiu poblat. No costa gaire d’esbrinar les plantes de les cases, els carrers i patis, i fins i tot el clos.