Situació
Queden notables restes de murs de la fortificació i la torre de planta quadrada, molt espoliats per la construcció de bordes veïnes.
ECSA - R. Larrègula
Les restes del castell d’Enrens es troben enlairades a la riba esquerra de la Noguera, arrecerades a la solana d’un dels primers esglaons de la Faiada de Malpàs, prop del Pont de Suert. El seu territori, poc extens, és drenat per barrancs i rierols, amb bancals pronunciats i estrets. Per la collada de Sant Roc es comunica amb l’antiga Vilba i la zona de la Llevata, i per la de Cabossi, amb Celles i la vall principal. Des d’aquesta talaia hom pot divisar bona part de la clotada d’Aulet.
Mapa: 33-10(213). Situació: 31TCG178925.
L’itinerari a seguir parteix de la carretera C-144, el Pont de Suert-la Pobla de Segur. Al cap del port de Viu, vora d’aquesta població, s’agafa el camí de la Faiada de Malpàs fins al coll de Sant Roc, indicat per un pilaret i algunes ruïnes. A partir d’ací el trajecte és a peu, direcció SW; cal baixar la costa pel vell camí que mena a la borda de Farré, capçalera del barranc de Trepadús, i finalment arriba al despoblat d’Enrens. (JBP)
Història
Les primeres notícies que tenim d’Enrrense estan relacionades amb les adquisicions del monestir de Lavaix al castell de Viu, del qual era termenal. Un instrument de l’any 980 esmenta la serra d’Enrens com a fita de l’alou d’Ezo; vers l’any 1025 el comte Guillem II lliura l’alou d’Andalec que confronta amb Enrens. Així mateix, ho consigna un diploma del 1043 respecte al castell de Vilba, coll d’Enrens.
Sembla que el petit vilar d’Enrens assolí la categoria de castro a la segona meitat del segle XI amb motiu de les disputes i transaccions feudals entre els comtes, potser com a conseqüència de la proximitat al monestir de Lavaix. Així ho veiem reflectit en les convinences dels anys 1064, 1067, 1072, 1076 i 1080; en totes elles el castell d’Enrens, amb els seus termes i les seves pertinences, era assignat al comtat de Pallars Jussà. Malgrat això, en la relació de greuges llegim que en temps d’Artau I de Pallars Sobirà, els seus homes trencaren la Treva del Senyor i les sagreres d’Enrens (hi havia, doncs, església). En l’arranjament definitiu de la qüestió, fet el 9 d’agost de 1094, Artau II, la seva dona Eslonça i el germà Ot venen i commuten el castell d’Enrens a favor de Ramon V i Valença de Pallars Jussà, i alhora defineixen les reclamacions.
No sabem com ni de quina manera, però és clar que el castell d’Enrens anà a mans dels Erill, i d’aquesta família, en bona part, a Lavaix. L’any 1167 Valença d’Erill testà a favor del monestir de Lavaix un home propi a Enrens dit Bernat Pere, amb fills, filles i posteritat. Després Ponç d’Erill va lliurar a la mensa de Lavaix un tal Galindo (1181). Els fogatjaments de vers el final del segle XIV esmenten encara el loch de Enrens i els seus nou focs (amb els agregats) dins la baronia del noble Arnau d’Erill; el 1553 només tenia ja dues cases. Tanmateix, Enrens fou un dels darrers dominis en poder de Lavaix. Al final del segle XVIII Enrens i Palomera produïen 125 lliures, i Trepadús 40 lliures (en total, gairebé un 5% de les rendes de Lavaix). L’inventari desamortitzador dels béns monàstics (1821) consigna la quadra rural d’Enrens amb la serra i el bosc homònim, els quals eren comunals també dels pobles veïns (Aulet, Suert, Adons, Viu, Montiberri i el Pont de Suert). Poc després, Enrens i el veí mas de Trepadús formaren municipi propi. (JBP)
Castell
El castell actualment és gairebé totalment ensorrat i les seves restes han estat espoliades i aprofitades per a construir les properes bordes de Ferrer i d’Enselles. Això no obstant, encara, al cim de la carena hi ha restes de murs, alguns dels quals pensem que pertanyien a la torre de planta quadrada que tenia aquest castell. També veiem fragments del recinte exterior, però molt deteriorats. Entremig d’aquestes parets velles hi ha altres murs que sembla que són d’època més moderna.
Veiem diversos tipus de carreus dispersos per aquesta zona. Alguns poden correspondre a la part inferior de la torre i ser més antics. D’altres, més ben treballats, escairats, poden pertànyer a ampliacions més tardanes, fetes cap al segle XII. (RLB)
Bibliografia
- ACA. Pergamins Ramon Berenguer I, car. 19, núm. 34
- Barraquer, 1906, vol. I, pàgs. 301-305
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 46, pàgs. 60-161; doc. 48, pàg. 62; doc. 49, pàgs. 63-64 i doc. 50, pàgs. 64-66
- Puig, 1984, doc. 10, pàgs. 66-67 i doc. 22, pàgs. 74-75.