Aquesta església depengué del monestir de Santa Maria d Alaó. El cartoral d’Alaó ja reporta Tamureces en un instrument datat l’any 837. No s’hi troba cap altra menció sota aquest topònim, malgrat que el domini d’Alaó a la contrada és evident Tal vegada la primera notícia referent a aquesta esglesia alaonesa és la que es consigna en un instrument de vers el 983 en què Miró ordena als seus marmessors Adica i Caran At que, per al remei de la seva ànima, donin a la casa de Sant Pere, Santa Maria i Sant Climent una terra que tenia a l’apèndix del castell d’Orrit. D’altra banda, sembla que els Masos pertanyien al districte del castell de Corbins, on el monestir d’Alaó feu diverses adquisicions al segle X. En aquest sentit un instrument que cal datar vers el 1018 esmenta la donació del prevere Borrell a favor del cenobi d’Alaó i de l’abat anomenat Arnau, fill de Dacó d’una vinya que tenia al lloc Sosiatos, al castell de Corbins, la qual confrontava per dalt amb l’estrada, a sota amb el monestir i al ponent amb la vinya de Sanctum Petrum, que identifiquem amb l’església dels Masos.
Temps després, versemblantment a partir de la decadència del priorat de Torogó, potser massa apartat d’Alaó, els monjos hi crearen una mena de priorat sota l’advocació de la Mare de Déu de les Neus i sant Pere màrtir. L’abat Romà escriví en les seves Memòries (1753) que l’església pertanyia d’antic a Alaó; llavors era regida per un vicari. L’obituari del monestir cita com a priors de les Neus a fr. Benet Grau, mort el 9 d’abril de 1700, i fr. Xeroni Buil, traspassat el 2 de maig de 1703. Així mateix, els annals del segle XIX consignen que la capella era sufragània d’Alaó, amb residència d’un monjo que tenia el títol de prior Després de la desamortització romangué com a annexa a la parròquia de Sopeira.