Santa Maria de Gerri de la Sal

Situació

Singular campanar d’espadanya de tres pisos que s’aixeca sobre la façana de ponent del monestir.

ECSA - J. Pahissa

El conjunt de l’antic monestir de Gerri és situat a la riba esquerra del riu Noguera Pallaresa, prop de l’aiguabarreig amb el torrent d’Enseu, davant de la població de Gerri de la Sal, que se situa totalment a la riba dreta del nu. Per a accedir al monestir cal passar un pont medieval d’un sol ull, parcialment reconstruït. (JAA)

Mapa: 33-11(252). Situació: 31TCG409876

Història

Els orígens del monestir

La fundació del monestir de Santa Maria de Gerri té origen en una església que, probablement, fou fundada en temps dels visigots i, posteriorment, derruida pels sarraïns.

En aquesta església, posada en principi sota l’advocació de sant Vicenç i amb posterioritat —probablement quan el monestir va adoptar la regla de sant Benet—, sota la de Santa Maria, el prevere Espanell reuní cinc companys per tal d’iniciar una comunitat monàstica.

Segons la carta fundacional de 20 de juny de l’any 807 —que és el més antic dels documents conservats a Catalunya, tot i no ser original— es tracta d’una típica fundació de caràcter particular. En aquest tipus de documents, el fundador, prevere o no simple possessor o edificador de l’església, la dota amb els seus béns i hi reuneix uns quants companys, els quals el solen acceptar com a abat. Això és el que faria el prevere Espanell, propietari de l’església de Sant Vicenç de Gerri, que la va dotar amb possessions seves a Seguís i Cartanís.

Tot i que la carta fundacional no ens ho deixa gaire clar, sembla que la regla adoptada de bell antuvi fou la de sant Fruitós, que té com a fonament el pacte entre l’abat i els monjos. No obstant això, l’any 839 el monestir adoptà la regla benedictina, que mantindria fins als darrers dies.

El monestir de Gerri nasqué sota la jurisdicció del bisbe de la Seu d’Urgell i sembla que contribuí molt eficaçment a la funció evangelitzadora i reorganitzadora del territori del Pallars, un cop aquest va ser alliberat del domini àrab pels comtes de Tolosa.

Els segles d’expansió

Mapa de les possessions del monestir al segle XI.

I.M. Puig

Durant el segle X la casa comtal pallaresa substituí, com a senyors de Pallars, la de Tolosa i també com a benefactora del monestir. Els Pallars van afavorir molt el monestir econòmicament mitjançant donacions que foren abundants i el mateix van fer altres particulars sobretot a partir de la segona meitat del segle XI.

Malauradament, l’estreta vinculació del cenobi a la casa comtal pallaresa també va tenir la seva part negativa. En força ocasions els comtes de Pallars van voler intervenir en l’organització interna del cenobi, i per dues vegades provaren d’alienar antigues donacions fetes a Gerri. Això, tot i haver obtingut el monestir del comte i marquès de Tolosa la immunitat en l’any 849. Per tal de protegir i afermar aquesta situació, els monjos de Gerri van aconseguir l’any 966, gràcies a un privilegi donat pel papa Joan XII, que el monestir se subjectés directament a la Santa Seu, i quedà així eximit de la dependència episcopal urgellesa. D’aquesta manera, Gerri esdevenia el que s’anomena un monestir nullius, cosa que teòricament el preservava de les intromissions de l’autoritat eclesiàstica.

No obstant el privilegi, i atès que la immunitat civil obtinguda al segle IX, al contrari de l’eclesiàstica, no fou mai més confirmada pel poder senyorial legal (el comte de Pallars) es creà una situació ambigua que comportaria força problemes al cenobi fins al final del segle XIII.

La més clara intervenció de la casa comtal pallaresa en els afers gerrencs data del 1096. En aquest any, el comte de Pallars promogué i aconseguí la subjecció d’aquest monestir al de Sant Víctor de Marsella, a fi de dur a terme a Gerri una reforma espiritual i cultural.

Si bé d’antuvi l’abat de dit monestir només confirmava els càrrecs triats o designats a Gerri, aquest arribà a nomenar els abats del monestir, si més no fins a l’any 1164. A partir d’aquesta data els documents conservats ens confirmen que, tal i com havia estat abans, el monestir tornava a triar el seu propi abat i que el de Sant Víctor es limitava a reconèixer-lo, com a mostra de l’obediència deguda. Al segle XIV els abats de Gerri reconeixien com un pur formulisme el domini de Sant Víctor de Marsella dins l’església de Santa Maria de Tremp, davant del bisbe d’Urgell.

Mostra de la sanejada economia i del moment favorable que vivia el monestir és la consagració d’una nova església, l’any 1149, amb la presència de l’arquebisbe de Tarragona i els bisbes d’Urgell, Barcelona, Vic, Girona, Lleida i Saragossa, com també els comtes de Pallars.

Pocs anys més tard, el cenobi gerrenc comença a tenir contactes directes amb els monarques catalano-aragonesos, que integraren el comtat de Pallars Jussà als seus dominis poc abans del 1190. En aquesta data Alfons I concedí al monestir i a tots els seus béns i possessions la salvaguarda reial, i el posà sota la seva directa protecció.

Tal com ja hem esmentat anteriorment, tot i que Gerri era un monestir immune des del vessant civil i eclesiàstic, els seus drets jurisdiccionals van quedar en una situació ambigua que, en el decurs del segle XIII, s’agreujà a causa dels enfrontaments bèl·lics haguts en la zona i els problemes per tal d’aconseguir una successió directa al comtat de Pallars Sobirà. Entre altres calamitats que patí el monestir destaca la del 1274, any en què el comte de Foix s’apoderà de la vila de Gerri i ocupà militarment durant divuit mesos el monestir. Tot això arran dels preparatius per a la revolta nobiliària contra el rei Jaume I, capitanejada pels comtes de Pallars i Foix.

El 1298, el Pallars fou envaïrt per quarta vegada, aquest cop pels representants de les cases comtals de Comenge i Foix. En l’apaivagament del conflicte hi va intervenir Jaume II, qui delegà la negociació en el vescomte de Cardona. L’any abans Jaume II havia aconseguit el domini directe del comtat de Pallars, venut per la comtessa Sibil·la I al dit rei. Des d’aquest moment l’intervencionisme reial en el monestir de Gerri serà molt important.

L’inici de la decadència

El segle XIV fou ben difícil per al monestir a causa dels problemes econòmics i les disputes provocades per l’ambigüitat amb què van ser concedits els seus drets jurisdiccionals.

Pel que fa a l’economia del monestir durant aquest segle, cal remarcar que en la primera meitat les donacions senyorials i fins les comtals —tot i que no foren certament abundoses— es van mantenir, però que aquestes es van estagnar amb l’arribada del canvi de conjuntura, vers la segona meitat d’aquesta centúria.

Quant als conflictes jurisdiccionals, aquests es produïren pels atemptats que es van dur a terme en perjudici de la jurisdicció del cenobi pallarès des de la casa comtal de Pallars, que actuava com si en detingués el domini directe.

El comte Hug I de Mataplana (1297-1328) va actuar com un autèntic depredador del patrimoni i dels drets del monestir. L’any 1304 el va ocupar i pretenia que l’abat de Gerri nomenés un procurador irrevocable que governés la senyoria monacal. Per sort, la intervenció reial frenà, de moment, les pretensions del comte Hug i l’obligà a restituir tot allò que havia pres. Tanmateix, l’any següent i aprofitant una absència de l’abat, el comte tornà a escometre contra els interessos del monestir, al qual també imposà contribucions, al mateix temps que va obstaculitzar la celebració del mercat que periòdicament tenia lloc a Gerri de la Sal.

Les coses no van millorar per al cenobi quan, l’any 1328, va morir Hug I. La tranquil·litat i la pau de les relacions amb la nova casa comtal només va durar una dècada. Arnau Roger II (1328-43), en el marc dels enfrontaments amb l’abat de Gerri a causa de la jurisdicció criminal sobre la vila de Gerri de la Sal, va fer canviar de lloc les salines de Morreres en perjudici del monestir.

El seu germà, Ramon Roger II (1343-53), en succeir-lo, ho restituí tot. Aquest acte de bona voluntat possibilità un acord ambl’abat per tal de solucionar el conflicte jurisdiccional mitjançant l’establiment d’unes contribucions fixes i inalterables en diner i espècies. Tanmateix la mort, gairebé immediata, de l’abat de Gerri, Ramon de Peramea (1307-48), a causa de la Pesta Negra, i la posterior dispersió dels monjos supervivents, feren naufragar la solució que havia proposat el comte de Pallars. Tan despoblat restà el monestir que el comte hagué de demanar a l’abat de Sant Víctor de Marsella que nomenés un nou abat per a Santa Maria de Gerri, a fi que aquest aglutinés al seu voltant els monjos que havien fugit, esfereïts, per l’epidèmia.

El nou abat triat des de Marsella fou Arnau Jaulesi (1348-64) qui, de ben segur, no era, ni de bon tros, com hauria desitjat el comte. L’abat Jaulesi arribava amb l’ordre expressa de no respectar l’acord signat. Davant de semblant actitud, Ramon Roger II va fer destruir les forques que havien fet construir conjuntament i inicià el damnatge del monestir tancant els camins que hi duien. En aquesta situació, Arnau Jaulesi hagué de recórrer a l’ajut dels abats de Bagà i de Tavèrnoles, els quals van fer de mitjancers amb el comte i sentenciaren que s’aixequessin una altra vegada les forques conjuntes que s’havien derruït. Per desgràcia, durant el trajecte del viatge cap a Avinyó a fi d’aconseguir la confirmació d’aquesta sentència, el comte va morir. Amb el seu traspàs les disputes jurisdiccionals es van atiar, i s’agreujaren quan l’abat Jaulesi va expulsar del cenobi un dels fills del comte mort, Bernat de Pallars, pel maig del 1353. El zenit d’aquests enfrontaments va arribar quan l’abat excomunicà el nou comte Hug Roger I (1353-95) a conseqüència dels insults i les agressions físiques que els membres del seguici de la casa comtal van fer contra la seva persona.

Tot i que el comte fou absolt post mortem, el malestar i les excomunions contra alguns oficials i vassalls dels comtes, a petició de l’abat gerrenc, van continuar. El cas es resolgué, momentàniament, amb la signatura del pariatge en l’any 1368.

Durant tot el curs de les negociacions, els comtes de Pallars en cap moment van discutir l’exempció eclesiàstica del monestir. De fet, no és va fer cap menció a propòsit dels drets que l’abat tenia sobre les esglésies de l’abadiat. Sí que va ser debatuda la “immunitat civil” i, amb aquest motiu, es va redactar un inventari detallat dels llocs que formaven part del seu territori nullius: Gerri, Bresca, Cuberes, Sarroca, Sant Sebastià, Baén, Useu, Enseu, Escart, Ancs, Envall, Canals i Sant Martí de Canals. Per la seva banda, el comte rebia la jurisdicció dels llocs d’Alós, Borén, Isavarre i Castellnou de Peramea. Després d’això les relacions entre la casa comtal de Pallars i l’abat de Santa Maria de Gerri van estar presidides per l’estabilitat.

Tanmateix, quan el rei Joan I (1350-95), l’any 1392, va revendre al comte el territori del Pallars —i tot i que en ambdós documents no es fa cap menció especial a Santa Maria de Gerri—, sembla talment que ambdues parts obviessin la immunitat civil del cenobi i consideressin que en els seus tractes també s’incloïa tota la jurisdicció del monestir.

En l’esdevenir del monestir, durant la Catalunya medieval tardana, és interessant aturar-nos una mica per donar notícia dels contactes del monestir amb el papat.

Certament aquests no foren gaire nombrosos, però no per això menys importants. Així el papa Benet XII (1334-42) fou el protagonista de la primera reforma reeixida del monestir (recordem que la seva vinculació a Sant Víctor de Marsella, l’any 1096, també es va fer amb aquesta finalitat), reforma que va fer possible l’arranjament del plet secular que es mantenia amb l’abadia carcassonesa de la Grassa. Benet XII també va intervenir en els conflictes que van dur a la signatura del pariatge del 1368 amb el comte de Pallars.

Pel que fa al període cismàtic (1378-1417), les relacions amb el papat foren molt escasses. Ara bé, les estretes relacions de Gerri amb el monestir de Sant Víctor de Marsella confirmen la tendència avinyonesa de la major part de l’església catalana.

Gerri en l’època moderna

Si durant el segle XIV hem parlat de plets jurisdiccionals, en parlar del segle XV haurem de continuar fent-ho. Fos perquè l’abat Pasqual de Cuberes (1423-53) temés nous enfrontaments amb el comte del Pallars o bé perquè el comte de Foix i vescomte de Castellbò, sempre a l’aguait per tal d’augmentar les seves possessions al vessant català dels Pirineus, el pressionés amb ofertes temptadores, o bé perquè aquest cregués que la millor garantia de la seva tranquil·litat era enfrontar directament el comte de Pallars al seu poderós veí i enemic, l’any 1425 l’esmentat abat vengué a Joan I, comte de Foix i de Bigorra i vescomte de Castellbò, una part dels drets que el pariatge del 1368 li reconeixia.

Davant d’això el comte pallarès, Arnau Roger IV (1424-51) considerà que la venda el perjudicava molt directament i va recórrer al cardenal Pere de Foix (germà del comte de Foix) i obtingué la revocació de la venda (el 29 d’abril de 1426).

També el rei Alfons IV hi intervingué de manera molt enèrgica. L’any 1426 va ordenar al comte de Pallars que embargués els llocs del monestir de Gerri, ja que el seu abat havia venut les jurisdiccions d’una colla de castells sense el seu consentiment i ell tenia el dret prioritari de redimir-les. Alhora, el monarca manava que els seus oficials ajudessin el comte de Pallars. Aquesta actitud del monarca no era sinó un intent de posar fre a les ambicions ultrapirinenques del rei francès Carles VII (1422-26) i de la mateixa casa comtal de Foix. La situació era tan tensa que s’arribà a desautoritzar el pariatge de l’any 1368 perquè es considerava que era perjudicial per al rei.

La resistència de l’abat Pasqual a l’embargament va fer que el rei ordenés als seus oficials i als veguers de Lleida i del Pallars que ajudessin el comte pallarès (maig del 1427). La mesura del rei provocà que l’abat gerrenc dugués a terme l’excomunicació de tots els veïns de Peramea i el pla de Corts, perquè eren els executors materials de l’embargament. La magnitud del fet va obligar el batlle de Peramea i els cònsols dels llocs de Corts a nomenar procuradors perquè els representessin davant del papa i el monarca català amb motiu de l’excomunicació.

L’any 1427, tot i que els jutges de paribus curie van declarar que l’embargament reial era correcte, l’abat Pasqual de Cuberes va recórrer al rei. D’aquesta manera s’inicià un procés llarg i definitiu sobre els drets que els comtes de Pallars pretenien tenir sobre la jurisdicció senyorial de l’abadiat i pel qual es van enfrontar el monarca català, Alfons IV, i la casa comtal francesa dels Foix.

Cinc anys després, el 1432, també va intervenir en la qüestió el papa Eugeni IV (1431-47). La raó de la seva intervenció era el fet que l’abat de Santa Maria de Gerri hagués venut dites jurisdiccions sense el permís de l’abat de Sant Víctor de Marsella, motiu de punició ja que, en la seva subjecció, li devia obediència.

Un cop sabut això és fàcil endevinar que la vida comunitària devia estar força malmesa des de feia temps. La comunitat monacal, dividida en faccions, disminuïda per les contínues lluites i maltractada per les arbitrarietats de l’abat Pasqual de Cuberes, presentava força tensions. Davant d’aquesta situació, l’any 1433, quatre dels monjos de la comunitat van fugir. Aquell mateix any, una sentència de l’abat del cenobi de Tavèrnoles, fallava a favor del monestir.

Per aquesta sentència, el comte Arnau Roger IV de Pallars hagué de renunciar als drets que tenia sobre la jurisdicció criminal dels llocs de l’abadiat gerrenc i els traspassà al comte Joan I de Foix. Alhora, va renunciar als processos que contra l’abat de Gerri seguia, com també els referents a la cort reial. El vessant legal de l’assumpte semblà haver arribat a la seva fi quan la sentència de l’abat de Tavèrnoles obtingué el vist-i-plau de la monarquia dos mesos després.

No obstant això, el rei Alfons IV no estava gaire disposat a tenir els Foix a Catalunya. Així, doncs, impedí, mitjançant els seus oficials, que l’acte material del traspàs es dugués a terme. Aquesta actitud i la mort de Joan I de Foix va fer que el comte de Pallars es fes enrere en la seva renúncia, ataqués el comtat de Foix i s’iniciés d’aquesta manera un conflicte bèl·lic amb el suport del monarca català (1438-39). La venda de les jurisdiccions mai no es va arribar a fer per manca de pàgament per part de la casa comtal de Foix.

L’any 1453 l’abat Pasqual de Cuberes fou deposat pel seu superior de Sant Víctor de Marsella, segons consta en els documents “por caviloso”, això és: enredaire. El nou abat, Arnau Roger de Pallars (1454-61), fou nomenat l’any següent pel papa Nicolau V. Amb la introducció a partir d’aquest, dels abats comendataris, es va posar fi als conflictes amb els senyors del Pallars, possiblement perquè la seva absència generalitzada es va veure acompanyada d’un allunyament de l’interès dels titulars successius pels assumptes gerrencs.

Els documents de Gerri deixen grans llacunes sobre la història del monestir, de manera que, pel que fa al segle XVI, ens haurem de centrar en l’any 1592. Aquesta és la data de la darrera intervenció pontifícia en els afers del monestir i consisteix en una butlla del papa Climent VIII per la qual s’incorporava Gerri a la Congregació Claustral Benedictina de Tarragona. Gerri, però, continuà essent tan independent de la congregació tarragonina com ho havia estat de la Seu d’Urgell, tot i que l’abat de Gerri en fou el cap en alguns moments. De tota manera, la incorporació no fou efectiva fins l’any 1631, amb el nomenament de Lluís Sanç, bisbe de Solsona, com a nou abat de Gerri.

Pel que fa al segle XVIII, malauradament, s’ignora explícitament la posició política del monestir pallarès respecte a la Guerra de Successió (1700-14), tot i que ens podria ser indicatiu el fetque l’any 1711 fou greument damnificat per tropes de l’exèrcit francès, a les ordres del comte Moret, de tal manera que la integritat de l’edifici monacal va perillar seriosament. Fou tot just arran d’aquest atac que és van extraviar molts dels documents de l’arxiu del cenobi, que tant troba a faltar l’estudiós de Gerri.

En aquell moment, la comunitat havia passat d’estar integrada, generalment, pel voltant d’una cinquantena de monjos a estarho només per cinc: el sagristà, l’almoiner, l’anomenat prior de la sal, el cambrer i l’infermer. No cal dir que, en aquestes condicions, el monestir era força vulnerable.

Segons el que era aleshores abat de Gerri, Francesc de Cordelles (1699-1739), en aquell moment el monestir conservava la major part de les seves prerrogatives i els seus privilegis, i mantenia les esglésies a ell subjectes, en la llibertat que Rodulf, bisbe d’Urgell, els concedí. És a dir, els bisbes d’Urgell reconeixien l’autoritat de l’abat de Gerri sobre aquestes esglésies sense que en poguessin reclamar cap cens. D’aquesta manera, el territori format per les parròquies propietat de l’abadia constituí una jurisdicció pròpia, immediatament subjecta a Roma i, com a tal, fou ratificada, en l’any 1764, pel bisbe d’Urgell.

Al segle XVIII el monestir va obtenir les dues últimes confirmacions reials de la seva jurisdicció. El 1765, Carles III (1716-88) confirmava la jurisdició i l’abat del territori de Gerri, i l’any 1772 és confirmava, de la mà del mateix monarca, la jurisdicció del monestir sobre el priorat de Sant Pere del Burgal.

Abaciologi del monestir de Santa Maria de Gerri

Espanell, abat fundador	807
Trasilà	839
Godemir	908-910
Levegeled	910
Garsetó	923
Ató Bonfill	947-970
Ígila I	970-981
Miró	981-985
Ígila II	1010
Arnau Baró	1012-1033
Bernat	1033-1035
Rostany	1035-1055
Ponç	1055
Ugbert	1070
Arnau II	1076-1081
Ponç II	1083
Arnau Rocolf	1085-1086
Pere Roger	1087-1089
Pere Ricolf	1089
Pere Roger	1090-1092
Teudall, prior	1092
ABATS MARSELLESOS
Ponç III	1098-1106
Ponç IV	1106-1111
Joan	1115
Berenguer	1116-1119
Guillem Barnet	1129-1137
Ponç V	1139-1176
Hug	1178-1203
Ponç VI	1204-1217
Guillem	1220-1221
Frèdol	1224-1231
Bernat II	1232-1243
Enric	1244-1246
Ponç VII, frare marsellès	1247-1252
Ramon I	1257-1261
Sanç Aner	1274-1306
Ramon de Peramea	1307-1344
Ramon de Comenge	1344-1348
Arnau Jaulesi, traslladat per l’a bat de Sant Víctor al monestir occità de Sant Anià	1348-1364
Berenguer d’Erill, monjo de Montserrat i prior de Meià, promogut al bisbat de Barcelona	1365-1369
Jaume de Sarrovira	1370-1421
Pasqual de Cuberes, deposat	1423-1453
ABATS COMENDATARIS
Arnau Roger de Pallars, bisbe d’Urgell	1454-1461
Ramon Cella, paborde major de Sant Miquel de Cuixà	1461-1465
Gabriel Miquel, paborde de Sant Pere de Galligants i prior de Santa Maria de Cervià	1466-1524
Joan Margarit	1524-1534
Joan de Pomar	1534-1541
Pere Farrera	1541-1543
Bernat Cardona	1543-1556
Mateu Gallart	1556-1558
Agustí Gallart	1558-1589
Lluís Sanç, bisbe de Solsona	1612
Joan Àlvar, bisbe de Solsona i abat de Veruela	1623
Miguel de los Santos San Pedró, bisbe de Solsona	1630
ABATS GERRENCS
Miquel Salabreña	1634
Joan Baptista de Castro	1643
Manuel Armengol	1658
Felip de Besturç	1661
Jaume Mardí, prior	1671-1679
Josep Bover	1679-1684
Miquel de Guanter	1688
Jaume Mardí, prior	1689
Benet de Sala i de Campmany	1692-1699
Josep Llegat, infermer i prior	1699
Francesc de Cordelles	1699-1739
Francesc de Vives i Ximénez, prior	1739-1740
Francesc de Miranda i de Tosta	1741-1760
Felip de Vives i Quintana	1760-1762
Josep d’Areny i de Cartellà	1762-1782
Pere de Moner, prior	1782-1784
Joan Baptista d’Olmera	1786-1788
Jaume d’Espona, prior	1788-1791
Benet Jaume de Romeu i Cerezo	1791-1793
Jaume d’Espona, prior	1793
Francesc de Puig	1793-1795
Jaume d’Espona, prior	1796-1797
Benet d’Olmeda i Desorat	1797-1816
Josep de Jordana i d’Areny, prior	1816
Alexandre de Salinas	1818-1822
Antoni de Gudell i de Pinies	1826-1835
(ELC)

La definitiva decadència i la desaparició del monestir

Tampoc no tenim gaires notícies de la història gerrenca pel que fa al segle XIX. Així, per exemple, no tenim cap notícia documental sobre la incidència que la guerra del Francès (1808-13) tingué en la vida del cenobi.

De fet, a causa de les característiques orogràfiques de la zona, podria ser ben bé que la guerra no s’hagués deixat sentir amb gaire intensitat, tot i que tenim notícies d’una espoliació gràcies al testimoni documental d’una visita episcopal de l’any 1815. De tota manera, no fou res de semblant a la damnificació de l’any 1711. Això és confirmat per certes dades del monestir, les quals demostren que durant el conflicte bèl·lic la comunitat gerrenca va romandre, pràcticament tota, al cenobi. Fins i tot hi podem incloure el mateix abat, quan el més normal aleshores és que residís a Barcelona obligat per les seves tasques de cap de la congregació.

La història del monestir de Santa Maria de Gerri s’exhaureix amb l’exclaustració de l’any 1835. A aquesta seguí la lògica dispersió de la comunitat i, ben malauradament, la dels tresors (inventariats en la ja esmentada visita del 1815 i en una altra datada l’any 1833), llibres, arxius i béns.

Aquests van ser posats a subhasta per l’estat l’any 1821. Devien ser quantiosos, ja que testimonis de l’època qualifiquen el monestir de ric, perquè encara posseïa finques fora de Gerri i al mateix Gerri, boscos, algunes salines, i cobrava delmes de les restants que tenia al seu territori.

Encara que amb l’exclaustració es va donar per acabada la vida del monestir, el qui fins aleshores havia estat el seu abat, Antoni de Gudell i de Pinies (1826-35), gaudí de totes les consideracions del càrrec durant la resta de la seva vida transcorreguda a Peramea, on va oficiar fins al moment del seu traspàs.

El patrimoni monàstic

Santa Maria de Gerri fou un dels monestirs més rics del bisbat d’Urgell. El seu ampli patrimoni era compost per terres, condomines, molins, castells, esglésies, parròquies i salines al mateix Gerri, a Morreres i a Lleràs. Tot aquest patrimoni es troba ben detallat en el mapa adjunt, on consten també els monestirs antics de la comarca que és van fusionar amb Gerri, i algun d’ells passà a ser-ne priorat. Aquests són: el de Sant Esteve de Servàs, proper a Gerri, fundat cap al 833 pel prevere Salomó, amb un pacte semblant al de Gerri, que li era ja unit el 966. Al voltant de la mateixa època se li havien unit també Sant Esteve de Perabella i Sant Fruitós de Balestui, monestir aquest que abans havia estat unit a Senterada. Sant Pere del Burgal, fundat abans del 859 al terme d’Escaló, fou cedit a Gerri vers el 908, però el 948 es va fer una nova donació a la Grassa. Durant molt de temps fou discutit entre les dues cases fins que el 1337 passà a la Grassa, sense una bona part de les seves propietats, que restaren en poder de Gerri. També se li uniren al final del segle XI Sant Pere de les Maleses i Sant Vicenç d’Oveix. Ambdós es fundaren dintre del segle IX i s’havien fusionat ja el 868. La possessió de les salines era clau per al monestir ja que la sal, obtinguda per l’evaporació de l’aigua, era en època medieval primordial per a la conservació de la carn i del peix, com també per a l’alimentació del bestiar agro-pecuari. No en va, hom troba sempre la sal del Pallars en possessió dels poders públics i, molt probablement, fou la causa determinant de la fundació del monestir de Gerri.

La formació del patrimoni monàstic es va basar en les donacions dels fidels i en les donacions fetes pels novicis en professar, l’almoina que donaven els pares en oferir un fill i les herències de béns per part dels professos.

Pel que fa al capítol de les compra-vendes i els canvis, a Gerri són tan migrats que no fan sinó menar-nos a la consideració del cenobi com a una institució passiva, sense una gestió administrativa i organitzativa.

Les donacions provenen, en gran part, de l’estament nobiliari i els seus oficials. El ritme de les cessions comtals és força uniforme des del segle XII al XIV; s’hi pot observar un estímul continuat des del segle IX, mentre que les donacions senyorials comencen continuadament a partir del segle XI i esdevenen nul·les a partir del 1350, una mica abans que les comtals. L’estudi més detallat del seu ritme ens dibuixa tres períodes diferenciats de desenvolupament econòmic.

El primer període va del segle IX (el de la seva fundació) al segle XI, i és un període de creixement progressiu amb un ritme especialment notable al darrer quart del segle XI, en què les donacions representaren el 66, 6% de les adquisicions.

El segon període, que comprèn els segles XII i XIII, és el més brillant. En la primera meitat del segle XIII, el monestir rebé el paquet de donacions més voluminós, en un moment en què, davant d’una conjuntura política d’inseguretat, el monestir era capaç d’oferir protecció.

Durant el segle XIII el monestir consumà la transformació que ja sofria des del segle XI: ens trobem davant d’una senyoria monàstica, amb drets jurisdiccionals i territorials determinats. Alhora el cenobi assolia el punt culminant de la seva expansió temporal i econòmica. Sabem que era la comunitat monacal més rica del bisbat d’Urgell i el cinquè establiment religiós del bisbat pel volum de rendes.

El tercer període té un marcat inici al final del segle XIII. En aquesta època el tipus de documentació trobada ens fa palès un posicionament defensiu del cenobi, que comença a veure perillar els límits de la seva jurisdicció. De fet, la majoria d’establiments benedictins inicien la seva decadència a partir del segle XII, però en el nostre cas això no es posa de manifest fins al segle XIV. L’exhauriment de les tasques com a centres evangelitzadors i docents a favor d’altres institucions de nou encuny fa que el monestir benedictí se centri en la salvaguarda del patrimoni. D’altra banda, la desaparició de la casa comtal de Pallars deixà Gerri sense una important font d’ingressos i en un estancament endèmic.

La manca de documentació fa potser errònia la consideració que aquesta etapa es pugui prolongaar fins a l’exclaustració. Ara bé, els inventaris trobats, i que pertanyen a les visites del segle XIX, no ens donen notícia de noves adquisicions, fet pel qual l’anterior afirmació podria ser versemblant.

La rellevància cultural del cenobi

En canvi, Gerri no fou pas un monestir espiritualment i intel·lectualment fort. La seva influència en aquest àmbit no anava més enllà del seu territori jurisdiccional de Corts, i molt especialment, la zona anomenada de Sobre Gerri. De fet, és fàcil d’entendre; Gerri era independent de la Seu d’Urgell, que sí era un centre espiritual amb un pes específic en la vida cultural i espiritual del Principat. Alhora, va estar molt de temps vinculat al monestir provençal de Sant Víctor de Marsella i, posteriorment, a la Congregació Claustral Tarraconense. Més tard la comanda fou causa de l’absentisme abacial i de la consegüent descurança.

A tot això, cal afegir la seva situació geogràfica, en un comtat perifèric del Principat de Catalunya. És ben fàcil d’imaginar, doncs, perquè la influència cultural i espiritual del monestir s’acompanyava a l’activitat intel·lectual, més aviat reduïda, que s’hi duia a terme.

Això fa suposar que les matèries impartides als novicis que s’hi acollien serien les purament imprescindibles per a la seva formació (lectura, cant i estudi de les escriptures). Els pocs signes d’erudició trobats entre els documents que s’han pogut conservar són una sèrie de transcripcions de textos jurídics, com la “lei Iulia”, que prohibia l’alienació dels béns de les dones i que castigava la violència pública amb la pena màxima, com també una epístola d’Adrià i una menció del senatus consultum.

Nogensmenys, cal tenir en compte que les espoliacions del monestir poden haver produït importants pèrdues en l’arxiu del cenobi, el qual segons sembla era complet i acurat.

Després de l’exclaustració del segle XIX, testimonis coetanis van donar notícia de la damnificació que va patir el cenobi. Tot i el zel del rector de Gerri per a recuperar el major nombre possible de documents i llibres del monestir, molts d’aquests van anar a raure a mans de particulars, de manera que són irrecuperables. Malgrat tot això, les notícies que en tenim ens menen a pensar que la biblioteca tampoc no fou gaire important.

L’activitat intel·lectual més ben documentada de totes les dutes a terme dins del monestir és la feta en el scriptorium. Aquest, des dels primers temps era integrat per monjos del mateix monestir. A partir del segle XII els monjos foren substituïts per clergues o laics que, durant el curs del segle següent començaven a figurar com a notaris, cosa que segons alguns autors podia ser un indici de la davallada general pel que fa a la cultura i a la formació dels monjos de l’època.

Una curiosa secció dels documents conservats de l’arxiu del monestir gerrenc és la constituïda pels anomenats “falsos” de Gerri. Els “falsos” han de ser, per força, obra d’algun escrivà amb un profund coneixement de l’arxiu documental de Gerri. Només algú amb aquestes característiques podia haver redactat, tan acuradament, uns documents fets per tal de proporcionar al monestir un suport legal, basant-se en documents existents i autèntics, prenent-ne els personatges, la datació i moltes de les locucions usades.

La redacció d’aquests documents falsos responien a la reivindicació, o l’afermament, d’una propietat. Així, hi ha un grup de “falsos” confeccionats amb l’ànim d’invocar un títol de propietat, de titulació ambigua, o falsa, i mancada de “suport legal”.

Pel que fa a la seva data de producció, aquesta és ben difícil d’assegurar, tot i que la repetició de les mateixes possessions i el fet que s’hi esmentin, com a presumptes lliuradors o donadors, personatges com Carlemany i Ramon de Tolosa i Pallars, entre d’altres, fa pensar que foren fets per tal de ser confirmats per la butlla, dictada pel papa Alexandre III (1159-81), en l’any 1164. Segons l’estudi que en va fer Ignasi Puig, podrien ser datats cap al darrer quart del segle XI.

El problema que plantegen els “falsos” de Gerri a l’historiador és, lògicament, el de la seva identificació. Sense un acurat reconeixement són elements distorsionadors de l’estudi històric del monestir, de ja prou difícil reconstrucció a causa de les abans esmentades espoliacions documentals i materials que hagué de patir. D’altra banda, però, són interessants com a indicadors d’una problemàtica que, sense la seva existència, possiblement seria difícil de copsar. (ELC)

Cronologia del monestir de Santa Maria de Gerri

807	El 20 de juny el prevere Espanell, propietari de l’església de Sant Vicenç de Gerri, fundà la comunitat monàstica probablement sota la regla de sant Fruitós. Dotà el monestir amb les seves possessions a Seguís i Cartanís
839	El monestir adoptà la regla de sant Benet i l’església fou posada sota l’advocació de santa Maria
849	Frèdol, comte i marquès de Tolosa, senyor del Pallars, concedí la immunitat civil als territoris de Santa Maria de Gerri
966	El papa Joan XII eximí Gerri de la dependència episcopal de la Seu d’Urgell i ratificà la immunitat civil, que fou concedida per Frèdol de Tolosa
1096	El comte de Pallars promogué, i aconseguí, la subjecció de Gerri al monestir francès de Sant Víctor de Marsella, a fi que aquest hi ende gués un procés de reforma espiritual i financera
1149	Es consagrà la nova església del monestir amb la presència de l’arquebisbe de Tarragona, i els bisbes d’Urgell, Vic, Barcelona, Girona i Saragossa, com també la dels comtes de Pallars Sobirà
1190	Alfons I, el Cast concedí al monestir de Gerri i a tots els seus béns la salvaguarda reial i l’honor de posseir el penons reials
1231	El comtat de Pallars Sobirà passà a les mans de la casa dels Co menge, a través del matrimoni entre Roger I de Comenge i Guillema II de Pallars
1274	El comte de Foix s’apoderà de la vila de Gerri i ocupà el monestir durant divuit mesos
1304	El comte Hug I de Mataplana ocupà el monestir amb la pretensió que l’abat de Gerri nomenés un procurador irrevocable que governés la senyoria monacal
1305	El comte Hug I damnificà alguns dels béns del monestir i li imposà contribucions, aprofitant l’absència de l’abat
1338	Arnau Roger II de Pallars, com a represàlia pels antics enfrontaments, féu canviar de lloc unes salines que el monestir tenia a la zona de Morreres
1349	Ramon Roger II s’enfrontà a l’abat de Gerri, Arnau Jaulesi, i féu destruir les forques construïdes conjuntament i inicià el damnatge del monestir tancant els camins que hi conduïen
1351	L’abat Arnau Jaulesi obtingué un document de protecció per al monestir, però en el viatge a Avinyó per rebre la confirmació papal, el com te morí
1368	Les tensions se solucionaren, momentàniament, amb la signatura d’un pariatge pel qual s’arbitraren quines possessions corresponien als comtes de Pallars i quines al monestir de Santa Maria de Gerri
1392	El rei Joan I revengué el territori pallarès al comte de Pallars
1425	L’abat Pasqual de Cuberes vengué a Joan I, comte de Foix i vescomte de Castellbò, una part dels drets que posseïa pel pariatge del 1368
1426	El 29 d’abril, el cardenal Pere de Foix revocà la venda. El rei Alfons IV, el Magnànim, ordenà al comte de Pallars que embargués els llocs de Santa Maria de Gerri
1427	Al maig, el rei confirmà l’embargament i ordenà als veguers de Lleida i del Pallars i als oficials reials que ajudessin el comte. L’abat de Gerri excomunicà els veïns de Gerri i Peramea. S’inicià des de Gerri un llarg procés legal contra la cort
1432	El papa Eugeni IV intervingué en l’afer en contra del monestir, ja que la venda s’havia negociat sense el consentiment de l’abat de Sant Víctor de Marsella, al qual l’abat de Gerri devia obediència
1433	Una sentència de l’abat del monestir de Tavèrnoles fallà a favor del monestir gerrenc. Dos mesos després, el monarca donà el seu vist-i-plau a la sentència i el comte de Pallars cedí en les seves pretensions
1453	L’abat Pasqual de Cuberes fou deposat pel seu superior, l’abat de Sant Víctor de Marsella
1592	Gerri fou incorporat a la Congregació Claustral de Tarragona per una butlla papal signada per Climent VIII
1631	Es féu efectiva la incorporació de Gerri a la Congregació Claustral Tarraconense amb el nomenament d’un nou abat. Lluís Sanç, també bisbe de Solsona
1711	El monestir patí l’atac de l’exèrcit francès comandat pel comte Moret, durant la Guerra de Successió. Com a conseqüència, és produí el primer damnatge seriós a l’arxiu de Santa Maria de Gerri
1764	El bisbe d’Urgell ratificà que la jurisdicció del monestir de Gerri liera pròpia i directament subjecte a la Santa Seu i, per tant, immune eclesiàsticament i civil
1765	Carles III ratificà la jurisdicció del monestir de Santa Maria de Gerri
1772	Carles III ratificà la jurisdicció de Gerri sobre el priorat de Sant Pere de Burgal
1821	L’Estat posà a subhasta els béns del monestir dins del programa de les desamortitzacions promogudes durant el Trienni Liberal
1835	Es féu efectiva l’exclaustració de Santa Maria de Gerri, que deixà d’existir a partir d’aleshores

Església

Planta de l’església monàstica que conserva íntegra l’estructura de l’edifici aixecat a mitjan segle XII, precedit d’un atri i amb la capçalera emmarcada a llevant per un cambril i la sagristia. Els números corresponen als capitells estudiats en el text.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - P. Robert, R.M. Puig i C. Sáez

El monestir de Gerri es disposa segons l’esquema tipològic més comú en els edificis monàstics alt-medievals, amb el clos monàstic, de forma quadrada, adossat al costat nord de l’església, avui reduït a un clos tancat ple de ruïnes i vegetació. La ruïna total del clos monàstic de Gerri i la manca d’exploracions arqueològiques impedeixen de conèixer-ne les característiques tipològiques i formals, però tot sembla indicar que devia seguir les formes tipològiques habituals del seu temps, disposant les dependències entorn d’un pati claustral.

El desconeixement que tenim d’aquestes estructures impedeix precisar-ne, entre altres coses, la datació, i si existien ja amb anterioritat a la construcció de l’església actual, o bé si aprofitaren estructures dels primers temps del monestir, de les quals no tenim coneixença.

Tampoc no tenim dades de l’església construïda al segle XI, que coneixem per un document del 20 de maig de 1089 (Puig, 1991, doc. 45), on es dóna a conèixer el nom d’un dels seus artífexs, mestre Ramon, possiblement el mestre d’obres, o almenys un personatge important en l’obra, car rep del comte Artau II, la seva muller Eslonça i l’abat Pere Ricolf un alou, per l’obra feta a l’església de Gerri “…ad francho alode per ipsa opera de ipsa ecclesia que facta est…”, probablement acabada de feia ben poc. Aquest document té el valor afegit de donar a conèixer el nom d’un possible artífex de l’arquitectura alt-medieval catalana, del qual tenim molt escasses referències documentals. El nom d’un mestre Ramon s’hauria d’afegir als de Fedanci de Sant Cugat i Ramon Llombard de la Seu d’Urgell.

L’església actual de Santa Maria de Gerri correspon en la seva forma essencial a l’edifici consagrat el 25 de setembre de 1149, moment en què hem de situar-ne la construcció, sense que l’acta de consagració hagi d’implicar que l’obra estigués acabada, bé que el seu caràcter unitari, i la seguretat amb què és resolta la seva arquitectura palesen un projecte unitari perfectament concebut, que si no era acabat, almenys seria ja molt avançat.

Nau lateral de la part dreta, amb volta de quart de circumferència, acabada amb una absidiola ornamentada en època tardana.

ECSA - J.A. Adell

Nau central de l’església, coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals, i l’absis al fons, ornat interiorment per set arcuacions suportades per semicolumnes.

ECSA - J.A. Adell

La seva estructura és de planta basilical de tres naus, amb tres trams sense transsepte, cobertes amb voltes de canó, de perfil semicircular a la nau central, i de quart de circumferència a les naus laterals, totes reforçades per arcs torals. Els pilars d’on arrenquen els arcs torals i els formers són de tipus compost, formats per un nucli central, cruciforme, al qual s’adossen sengles semicolumnes, amb base i capitell. Dels capitells arrenquen els arcs, que segueixen les arestes del pilar i defineixen un perfil esglaonat, llevat de la nau central, on els arcs torals són llisos i els capitells no reben cap arc. Aquest és l’únic punt de dubte o indecisió que s’observa en tot el projecte.

Les naus són coronades a llevant per tres absis semicirculars, dels quals els laterals s’obren directament a la nau, mentre que el central, de proporcions més grans, és precedit d’un ampli espai presbiteral, més baix que la nau, que fa destacar poderosament el cos de l’absis central i allarga visualment la nau.

Les absidioles són llises i l’absis central és ornat interiorment amb set arcuacions situades just a l’arrencada de la volta, suportades per sis semicolumnes, seguint un esquema de decoració absidal que es troba en altres obres del segle XII català com la catedral de la Seu d’Urgell o l’església del monestir de Sant Pere de Galligants, entre altres. En els massissos d’obra situats entre les absidioles i l’espai presbiteral hi ha una escala de cargol, que actualment porta a la sotacoberta de l’església.

La porta s’obre en la façana de ponent, emfasitzada per una arquivolta en degradació, i aixoplugada per un porxo o atri de tres naus, que es corresponen amb les de l’interior, cobertes amb voltes per aresta, i obertes a la part de migdia per arcs de mig punt.

El cos de l’atri, recentment restaurat, és molt més baix que l’església, i permet l’obertura d’un gran finestral que il·lumina la nau central, per sobre del qual es desenvolupa un alteros campanar d’espadanya de tres pisos, amb dues obertures en l’inferior, i una única, més petita, en el superior, totes formades per arcs amb motllures trilobades.

Si l’interior de l’església de Gerri conserva gairebé intactes les seves característiques constructives originals, l’exterior ha estat tan profundament modificat que, llevat del campanar i la façana oest, pràcticament és irreconeixible el volum de l’edifici alt-medieval. Pel cantó de llevant, els cossos absidals han quedat incorporats al cos barroc dels edificis de la sagristia i el cambril, que deixen visibles només l’absidiola nord i part de l’absis central, on es desenvolupa una ornamentació sota el ràfec formada per un fris en dent de serra, i un fris d’arcuacions que arrenquen d’impostes esculpides, dividides en sèries de tres, per semicolumnes amb capitells.

L’element, però, que més contribueix a amagar l’estructura original de l’església i alhora li dóna un aspecte molt característic és el sobrealçament de les seves cobertes, resolt a base d’una galeria d’arcs que creen unes golfes ventilades per sobre de les cobertes originals, més alta la de la nau central que les laterals.

Secció longitudinal del temple, on s’aprecia el sobrealçament de la coberta original.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - P. Robert, R.M. Puig i C. Sáez

Les finestres, una d’una sola esqueixada a les absidioles, tres a l’absis central, i tres a cada lateral, són molt alterades en el seu conjunt. En la façana sud hi ha la porta, molt alterada, que comunica amb el cementiri, i simètrica a ella, en la façana nord, hi ha la porta que comunicava amb el desaparegut claustre i les dependències monacals.

Les façanes, pel que es conserva, eren nues d’ornamentació, llevat d’una senzilla motllura bisellada al ràfec, i presenten una articulació plàstica formada per sengles contraforts rectangulars que es corresponen amb la situació dels arcs interiors. Resulta molt singular aquest ús dels contraforts en l’estructura i la composició de l’església de Gerri, car és un element emprat en molt poques ocasions en els edificis alt-medievals catalans.

L’aparell, molt uniforme en tot l’edifici, és de cÀrreus irregulars, ben tallats i polits, disposats molt uniformement en els murs, i lloses irregulars col·locades a plec de llibre a les voltes, seguint fórmules característiques de l’arquitectura catalana del segle XII.

En el seu context, l’església de Santa Maria de Gerri és un exemple poc valorat per la historiografia de la maduresa de l’estil, en el qual s’han assimilat perfectament les innovacions introduïdes en la concepció espacial i estructural de l’edifici i en la seva ornamentació, on trobem un perfecte exemple d’adaptació de les formes llombardes a les noves condicions tècniques i estètiques de la construcció. (JAA)

Intervenció arqueològica

Al setembre del 1997 la Generalitat de Catalunya inicià una nova campanya de restauració de l’antic monestir, que ha consistit en la reconstrucció de les cobertes de les naus central i laterals entre l’espadanya i els murs que limiten els absis; la recuperació dels absis que actualment es troben amagats; i la substitució dels elements que recolzen l’espadanya. (CPO)

Portada

Porta principal del monestir, protegida per l’atri que precedeix la façana de ponent.

ECSA - M. Anglada

Planta, alçat i secció de la portalada de l’església.

M. Anglada

L’església de Santa Maria de Gerri presenta decoració escultòrica en diverses zones, com ara la porta d’entrada, el porxo o atri, l’interior —nau i conca absidal— i l’exterior de l’absis, on diverses mènsules encara conserven els relleus que les ornaven.

A la porta, formada per un arc de mig punt circumscrit per tres arquivoltes i una mena de motllura guardapols, la decoració escultòrica resta centrada en les dovelles de la tercera arquivolta —amb una ornamentació a base de mitges esferes—, en els dos capitells sustentats per columnes de la primera arquivolta i en les impostes.

Capitells que flanquegen la porta d’entrada a l’església, amb decoració figurativa i vegetal.

ECSA - T. González

El capitell de l’esquerra (des de l’espectador) deriva estructuralment del capitell corinti, amb daus a l’àbac i collarí. El motiu que el decora és de tipus vegetal, consistent en unes gran fulles que ocupen les dues cares del capitell. Neixen en el centre de cada cara i obrint-se en forma de ventall cargolen les seves puntes vers les arestes. Un segon registre de fulles se situa sota el dau central de l’àbac i, a banda i banda d’aquest, novament dues fulles és corben formant una mena de volutes, situades sota els daus corresponents a les arestes del capitell.

La tècnica emprada, molt acurada, és la de bisell que marca unes arestes molt profundes tant en les fulles com en els daus de l’àbac. Aquest tipus de treball pot relacionar-se amb algun capitell de Sant Pere de Galligants i amb certs capitells del claustre d’Elna, amb aquests últims, sobretot, en allò que fa referència a la seva estructura interna.

El capitell de la banda dreta presenta la mateixa estructura que l’anterior, però difereix quant al tema representat: es tracta d’un tema antropomòrfic-animalístic. L’ornamentació es distribueix de forma simètrica a partir de l’aresta central del capitell, que és ocupada per una figura humana. Aquesta, dempeus, descansa les mans damunt el llom de dos animals que semblen lleons, ja que presenten una llarga cabellera i les potes amb urpes. Tots dos giren el coll vers el cap del personatge, al qual sembla com si mosseguessin els cabells recollits a manera de trenes. Una de les potes davanteres d’ambdós quadrúpedes s’alça amb el moviment propi de les feres en el moment de donar una urpada. L’animal corresponent a la cara més interior del capitell —la que dóna a la porta d’entrada a l’església— té al seu davant la figura d’una au de potes molt fines i altes —potser un camallarg—, de la qual subjecta una de les potes amb les seves urpes. Aquesta escena no és troba en l’altra cara del capitell. Per sota dels daus cantoners de l’àbac es desenvolupen les característiques volutes.

El motiu de l’home entre dues feres és comú en els teixits i els voris de tipus oriental i d’allí passaren a ser representats escultòricament. La seva significació iconogràfica segurament deriva del tema de la lluita de Gilgameš o Samsó amb les feres, o lluita contra les forces del mal encarnades per la figura del lleó. El que és curiós d’aquest capitell és la figura de l’au que, situada en l’angle de la cara interior del capitell, trenca amb la simetria que tradicionalment caracteritza l’escena principal. Potser es deu, per un interès de l’escultor d’omplir els buits, a un mal càlcul en la distribució dels elements decoratius. (TGV)

Atri

Capitell de l’atri situat al pilar esquerre del mur de tancament de l’església, molt malmès, que encara mostra la figura d’un músic.

ECSA - T. González

A l’atri, format per tres trams en correspondència amb les tres naus de l’església, la decoració escultòrica resta distribuïda a l’alçada de les impostes de la portada, per un fris corregut que mostra el tradicional motiu d’escacs, i en els capitells dels quatre pilars del tram central. El capitell del pilar de l’esquerra, corresponent al mur de tancament de l’església, presenta un estat de conservació molt deficient a causa de l’avançat estat d’erosió de la pedra; aquest fet ha dificultat enormement la lectura i la interpretació del que hi havia representat. Del poc que resta tan sols podem veure, amb una certa claredat, la figura d’un personatge que toca un instrument musical, semblant a aquells que apareixen en les escenes de joglars. La cara frontal del capitell sembla que és ocupada per un personatge que toca un corn i, potser, munta a cavall; l’altre personatge és del tot inidentificable. La tercera cara del capitell ha perdut gairebé tot el seu relleu i amb prou feines podem veure la figura d’un ocell subjectat per un personatge. Tot plegat és mou dins un context d’iconografia profana i concretament al voltant de dos temes: la cacera i el món de la joglaria.

El capitell de la dreta del mateix mur ha patit també un procés d’erosió força acusat i presenta un treball menys elaborat. Es tracta d’un motiu vegetal consistent en unes grans fulles d’acant situades per sota dels daus de l’àbac. La fulla central es corba vers l’exterior formant una mena de fruit a la seva punta. El registre inferior del capitell es desenvolupa en una mena de corona de fulles molt amples i punxegudes.

Del mur de tancament exterior de l’atri, el capitell de la banda dreta presenta igual que l’anterior decoració vegetal. El seu estat de conservació també és molt deficient i fins i tot presenta traces d’haver patit els efectes del foc.

Les tres cares esculpides del capitell situat al pilar esquerre del mur de tancament de l’atri.

ECSA - T. González

Per acabar, el capitell situat a mà esquerra torna a mostrar decoració de tipus historiat. Malgrat el seu estat de conservació la peça no ha perdut el relleu, la qual cosa ens ha permès d’apreciar-hi els temes representats. En una de les cares laterals trobem la representació de dues figures, dempeus, situades a banda i banda d’un arbre. Seguint la tradició iconogràfica, podem dir que estem davant de la representació del tema d’Adam i Eva en el moment del pecat. L’arbre de la ciència ha estat representat a manera de palmera i difícilment podem apreciar la serp que habitualment es troba enroscada en el seu tronc. Les dues figures, molt erosionades, presenten un dels braços alçats. Aquest gest podria indicar l’acte simultani d’agafar el fruit del pecat, ofert per la serp a Eva, i de l’acceptació d’aquest per part d’Adam.

És difícil d’apreciar si l’escultor també ha volgut representar el moment del reconeixement del pecat per part d’Adam i Eva, significat, a nivell iconogràfic, en el descobriment de la seva nuesa.

A l’altra cara lateral del capitell veiem representats dos personatges enfrontats, un dels quals amb la mà dreta agafa el coll de l’altre i amb l’esquerra branda una arma que intenta clavar en el seu adversari. L’altre personatge sembla subjectar el braç del seu contrincant, que intenta agafar-lo pel coll. Tota l’escena mostra un gran moviment reflectit en la posició de les cames dels dos personatges.

Finalment a la cara frontal tornem a trobar dos personatges disposats frontalment i amb els braços aixecats; no hi podem apreciar cap indici de lluita, malgrat que sembli que estiguin en posició de disputa per alguna cosa. Cal recordar, en aquest sentit, un relleu conservat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (vegeu l’estudi fet per J. Camps dins el vol. XXII, pàg. 329, de la present obra), el qual mostra una escena de cacera on dos personatges és barallen per la possessió d’una llebre.

Si volem fer una lectura iconogràfica d’aquest capitell hem de començar per la representació del primer pecat que portà com a conseqüència, a part la condemna al treball, la instauració de la discòrdia entre els homes, tema que sol ser culminat per l’assassinat d’Abel en mans de Caín.

Aquest és un tema recurrent que trobem representat sovint en l’escultura i en la miniatura. És en aquest camp on trobem un paral·lel important al nostre tema; és tracta de la miniatura del foli 12v de la Bíblia de la Bibloteca Provincial de Burgos, on també veiem, a la vinyeta inferior, dos personatges barallant-se i com un d’ells clava una daga en el tors de l’altre. La vinyeta superior de la mateixa miniatura representa el tema del primer pecat (Yarza, 1969, pàg. 198). També trobem representat aquest tema a la portada de Santa Maria de Covet (vegeu l’estudi en aquest mateix volum) i en una mètopa del portal oest de l’església de San Quirce de Burgos (Rodríguez-Lojendio, 1966, I, fig. 129, pàgs. 300-310), entre altres exemples.

Veiem, doncs, com l’escultor ha representat uns temes iconogràfics que ja havien estat molt assajats al llarg del període romànic i com, en aquest cas, han estat emprats sense voluntat d’establir una lectura globalitzada de tot el conjunt.

La seva datació s’ha de relacionar amb la de la construcció d’aquesta part de l’edifici, la qual cosa ens porta a la segona meitat del segle XII. (TGV)

Capitells

Vista general de la decoració escultòrica de l’absis central, amb ornaments de tipus geomètric a la línia d’arrencament de la coberta i als capitells adossats al mur.

ECSA - F. Tur

A l’interior de l’església la presència de l’escultura se centra tan sols en un fris escacat i alguns motius geomètrics que ornen la línia d’arrencament de la coberta, i en els capitells. Aquests es troben sobre les mitges columnes alçades a cada un dels costats dels quatre pilars cruciformes de la nau, en els murs perimetrals, tot coincidint amb l’acord dels arcs torals, com també sota l’acord dde les arcades divisòries de les naus, tant en el mur de ponent com en els pilars que separen l’absis central de les absidioles. Hi ha també sis capitells més distribuïts a l’interior de l’absis principal.

En total són 30 els capitells de l’interior de l’església, 24 disposats a la nau i 6 a l’absis. La decoració és en 20 dels capitells de tipus ornamental o vegetal, mentre que en els 10 restants trobem representades figures humanes o animals, en combinació amb repertoris vegetals.

Dins el grup de la representació figurada, els capitells núms. 17, 20 i 29 mostren figures d’animals fantàstics o monstres, mentre que en el núm. 5, molt malmès, s’hi representa una parella d’àngels amb les ales obertes. En els cinc restants (núms. 1, 6, 12, 15 i 19) les representacions inclouen la figura humana junt amb la d’animals en actitud d’atac o d’hostilitat.

Dins d’aquesta manca de figuració veiem també com no hi ha cap capitell de tema historiat, per la qual cosa el repertori es mou entre l’ornamentació de l’element vegetal, que és el motiu dominant, i el tema simbòlic, sense cap mena de solució intermèdia.

Del grup dels capitells de temàtica vegetal, la majoria presenten un motiu central de grans fulles llises i carnoses, vinclades lleugerament cap enfora; a vegades apareix com a registre únic (núms. 3, 4, 10, 11, 13, 22, 23 i 24) i d’altres amplien la composició amb una poncella central, de la qual s’alcen uns caulicles acabats en espiral (núms. 16 i 21).

Tanquen el conjunt el grup de capitells amb grans fulles d’acant recorbades, alguns amb un sol registre i altres amb capes sobreposades. Aquest motiu és el que domina entre els capitells de la capçalera (núms. 25, 26, 27, 28 i 30). També el trobem en altres tres capitells de la nau central (núms. 2, 7 i 8), tot i que difereixen respecte dels primers tant per la tècnica com per la proporció i responen a una solució formal molt més simplificada.

Detall dels capitells núms. 1, 6 i 26, amb una decoració figurada —humana i animalística— i vegetal.

ECSA - F. Tur

Capitells núms. 12 i 20 situats als pilars cruciformes de la nau, amb una decoració de tipus figuratiu.

ECSA - J. A. Adell

Com havíem dit al començament, la representació d’animals fantàstics apareix com a tema exclusiu en tres capitells. En el núm. 20 es representen uns grius que s’alcen d’una base de fulles i que amb un mateix cap comparteixen dos cossos; cal destacar aquest capitell per la seva qualitat, tant en l’elaboració tècnica com en la composició formal. En els altres dos capitells (núms. 17 i 29) és representen sirenes que estiren els braços per tal de subjectar la doble cua, allargada i elevada fins al cap. Cal assenyalar que el capitell núm. 29 és l’únic figurat d’entre tots els que és troben a l’absis.

D’altra banda, en el capitell núm. 6 trobem l’únic exemple d’atac directe de la fera sobre l’home, quan dues figures humanes que apareixen d’esquena són engolides per un lleó, del qual només és representa el cap amb una abundant cabellera. Aquestes figures ocupen els dos angles del capitell. En el capitell núm. 15 també es dóna la presència simultània de dos caps de lleó i un personatge que centra la composició; tots plegats apareixen al darrere d’un registre vegetal.

Els tres últims capitells que comentem són els que presenten unes composicions més carregades, però sempre amb el tema de l’atac de les feres que turmenten constantment l’home com a mostra de càstig diví. El capitell núm. l és la representació més completa i variada, on en primer lloc es pot veure una au rapaç de plomatge molt marcat que agafa amb les urpes una gran serp a punt de mossegar-la. Al darrere de l’au hi ha una figura amb cos humà i cap d’animal que pretén atacar-la. Segueix centrant el capitell el cap d’un personatge que sembla que subjecti una gran flor. A l’altra aresta del capitell torna a aparèixer la figura del gran cap de lleó que engoleix parcialment un home. La imposta de sobre aquest capitell és l’única que presenta un curt registre esculturat, amb la representació alternada de petits rostres humans i figures d’animals fantàstics, bàsicament serps i grius.

En el capitell núm. 12 apareix, centrant la composició, un personatge nu, ajupit i amb els braços alçats: sembla que mostra clarament el seu sexe i amb les mans s’agafa a una cinta que decora l’àbac. Aquest tipus de representació és troba també en el claustre de la Seu d’Urgell i en diferents conjunts rossellonesos, peró sempreel personatge té un caràcter simiesc molt clar. En el nostrecas la figura representada és totalment humana. Flanquejantaquest tema apareixen novament els lleons que devoren les seves víctimes.

En darrer lloc cal destacar el capitell núm. 19, on l’enfrontament de la bèstia sobre l’home ja no és tan contundent com en els anteriors, però sl que tenen un caràcter, encara, amenaçador. En cada una de les arestes hi ha un personatge representat de mig cos, dels quals el de la dreta és amb tota seguretat un religiós, identificat pel capell que porta. Aquest és amenaçat per una serp, mentre que l’altre ho és per un felí. Entremig de les bestioles apareixcentrant la composició una petita figura humana.

Tots els temes representats en l’escultura de l’interior de l’esglesia, tant els ornamentals com els figurats, són extrets de models ja prou coneguts, sense que es puguin identificar solucions originals, llevat de la gran diferència d’execució que hi ha entre els capitells de la nau i els de la capçalera. Cal relacionar l’escultura de l’absis amb la dels capitells de la galeria romànica del claustre de Ripoll, mentre que l’obra de la nau és més propera als tallers de la Seu d’Urgell i tot el seu ampli cercle d’influències, com Sant Serni de Tavèrnoles, Covet i fins i tot al Ripollès. Amb totes aquestes dependències es pot establir un marge chronologic dins la segona meitat del segle XII pel que fa a aquesta escultura de Santa Maria de Gerri. (ARD)

Escultura

A l’exterior encara resten algunes mènsules esculpides que sustenten les arcuacions cegues que decoren els murs absidals. Els relleus és troben força malmesos, però encara es pot distingir algun rostre humà. La seva datació, dificíl d’establir estilísticament, cal relacionar-la amb lafactura de l’edifici, sempre dins el segle XII. (CLlU-LCV)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Villanueva, 1850, vol. XII, pàgs. 58-67
• Pasqual, 1880, vol. I, pàgs. 54 i segs.
• Carreras i Candi, 1897, pàg. 128
• Barraquer, 1906, vol. I, pàgs. 94-103
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III, pàgs. 168-170
• Abadal, 1955, vol. III (II), pàgs. 232-237
• Riu, 1960
• Pladevall, 1968, pàgs. 68 i 288-289
• Puig, 1991, pàssim
• Adell, 1991.

Bibliografia sobre l’atri

• Rocafort, s.d., pàg. 698
• Carbonell, 1974-75. I, pàg. 70
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, [1909-18] 1983, III. 1, pàgs. 169-171, i III. 2, pàgs. 696 i 702 i fig. 974
• Vidal-Vilaseca, pàgs. 275-276 i figs. pàgs. 190 i 230-231.

Bibliografia sobre els capitells

• Rocafort, s.d., pàg. 699
• Buron, [1977]1980, pàg. 260.

Bibliografia sobre l’escultura

• Rocafort, s.d., pàg. 698.