Situació
L'edifici de Sant Esteve d’Enseu, d’estructura simple, presideix un petit nucli ara deshabitat.
ECSA - A. Roig
L’església de Sant Esteve es troba a l’entrada mateix del poble d’Enseu. Tot i que encara les cases es mantenen en peu i en alguna d’elles s’han fet obres recentment, ja no hi ha cap habitant permanent en el lloc.
Mapa: 33-11(252). Situació: 31TCG422879.
Aquest petit poblet es troba assentat en el vessant dret del barranc que baixa de la muntanya de Baén i que neix en el collet de Sant Sebastià, i passa per Baén i pel lloc d’Enseu i desguassa a la Noguera al costat mateix del monestir de Gerri. Darrere mateix de l’abadia surt una pista de terra que després d’uns dos quilòmetres de recorregut ens deixarà enfront de l’absis de l’església parroquial a l’entrada del poble. (ARD)
Història
L’any 923 es documenta la venda al monestir de Gerri de diversos béns, entre els quals figura el terç de la vila Enferorum, que Ramon d’Abadal identificà amb Enseu.
L’any 1227 Guillem de Puigcerver, amb la seva muller i fills, venia al seu germà Bernat de Puigcerver la vila d’Enseu, amb totes les seves pertinences, per 300 sous; posteriorment, l’any 1240, aquest donà la vila al monestir de Gerri, donació que ratificava i ampliava l’any 1245. Tanmateix, la possessió de la vila per part del monestir no es feu del tot efectiva fins al 1261, en què Ramon de Puigcerver, nebot de Bernat de Puigcerver, va absoldre el monestir de totes les querelles que hi havia sobre la vila d’Enseu, en canvi, de 160 sous melgoresos.
Mentrestant, el monestir havia anat adquirint altres béns al terme d’Enseu; així el 1237 comprà a Arnau de Queralt i als seus tot el que tenia a la vila d’Enseu.
Pel pariatge del 1368 entre l’abat de Gerri i el comte de Pallars, l’administració de justícia i les rendes que se’n derivaven restaren dividides pro indivisso entre ambdues senyories.
En el “Spill...” del vescomtat de Castellbò, el lloc d’Enseu figura com a lloc de l’abadia de Gerri integrat al vescomtat de Castellbò.
L’església parroquial de Sant Esteve d’Enseu fou una de les esglésies que el bisbe Ot d’Urgell restituí el 1105 al monestir de Gerri. Aquesta és, ara per ara, l’única notícia que ens n’ha pervingut. (MLlC)
Església
Planta de l’església, amb un absis molt desenvolupat.
A. Roig
Aquest edifici és una construcció simple amb planta d’una sola nau rectangular, capçada per un absis que supera el semicercle. La desproporció de les mesures de la petita esglesiola li donen una aparença volumètrica molt feixuga, amb uns 7 m d’amplada × 7, 5 m de llargada.
Tant a l’interior, que està totalment enguixat, com en els paraments exteriors, s’hi poden endevinar obres de modificacions posteriors a l’original, i que és en definitiva la causa de l’aspecte actual de l’edifici.
Aquests paraments, visibles només per l’exterior, tenen un aparell de pedra bastant irregular, amb carreus més grans als angles. Les filades dels murs són desiguals i disposades horitzontalment.
En el mur de ponent s’obre, descentrada dins el desafectat cementiri, l’única porta d’accés, amb un arc de mig punt de pedres planes disposades en plec de llibre. A sobre seu i centrada amb el carener hi ha oberta una petita finestra en forma de creu. Coronant el mur, s’alça descentrat en un vessant un campanar d’espadanya d’un sol ull.
Tot el lateral de tramuntana està semicobert pel terraplenat del camí, i és aquest sector el que creiem més modificat.
A l’interior, que com hem dit es troba totalment arrebossat, la nau està coberta amb volta de canó i reforçada amb un únic arc toral, molt proper al mur de ponent, i que delimita un cor barroc molt petit.
L’absis s’obre a la nau a través d’un arc presbiteral d’un sol plec. Entre aquest arc i el muntant de l’arc toral hi ha uns bancs de pedra aprofitant l’entrant en els murs laterals. Aquestes parets van ser regruixides en canviar la coberta antiga, segurament de fusta, per la d’obra de volta de canó, que és la que encara avui es conserva.
El paviment interior està enllosat amb pedres planes del país. Es pot considerar que aquesta església és una obra del segle XI, amb una substitució de la coberta i el consegüent regruiximent dels murs laterals que no pot anar més enllà del final del segle XII. Tot i així hi haurà petites modificacions posteriors, però ja dins una etapa barroca. (ARD)
Bibliografia
- Abadal, 1955, vol. III(II), doc. 133, pàgs. 252-253
- Puig, 1979, vol. II, pàgs. 347-377
- Buron, 1980, pàg. 258
- Gavín, 1981, vol. 9, pàg. 163
- Puig, 1991, vol. II, doc. 91, pàgs. 62-63; doc. 209, pàgs. 147-148; doc. 232, pàgs. 162-163; doc. 236, pàgs. 165-166; doc. 240, pàgs. 167-168; doc. 260, pàgs. 179-180; doc. 401, pàg. 276; doc. 403, pàgs. 284-285; doc. 459, pàgs. 322-323; doc. 469, pàgs. 332-334; doc. 511, pàgs. 384-385 i doc. 543, pàgs. 397-399.