Situació
Senzill edifici d’una nau amb absis, ampliat pel costat de ponent.
ECSA - A. Roig
Aquesta capella havia estat l’antiga església parroquial del lloc de Cortscastell, del qual avui tan sols queda una sola casa habitada. L’església s’alça una mica apartada de les cases del poble, damunt una petita elevació del terreny.
Mapa: 33-11(252). Situació: 31TCG374875.
Per a accedir-hi se segueix la carretera de Bretui a Peramea fins que, a 1 km, surt, a la dreta, una pista de terra que després d’un curt recorregut porta fins al lloc de Cortscastell. (JMaM)
Història
El topònim de Cortscastell, segons identificació d’Abadal, s’esmenta per primera vegada en un document del 834 d’una donació a Gerri d’un alou que termeneja en la via regia que va del chastro Cortes fins al riu Noguera. Una nova menció, aquesta vegada com a Curtes Castello, consta en l’acta de consagració del 949 de l’església de Sant Pere de Sestui, la qual el bisbe Guisad havia supeditat a Cortscastell amb els seus termes i altres viles que allà s’esmenten.
L’any 1338, en el capbreu de la cambreria de Gerri s’esmenta un mas de Cortscastell com a possessió del cenobi.
El primer esment de l’església és troba en el document conegut com fals IX de Gerri, datat el 969, on el comte Ramon, els seus germans Borrell i Sunyer i el bisbe Guisad d’Urgell donen al monestir de Gerri diversos béns, entre els quals es relaciona l’església de Santa Maria in Cortes Castello.
El 1122, en la donació que fa el bisbe Ot d’Urgell a Pere Ermemir i Miró Ramon de l’alou de Gavet, signà el document un Berenguer, prevere de Cortscastell.
En la butlla del papa Alexandre III del 1164 de confirmació de béns del monestir de Gerri, s’esmenta l’església de Santa Maria de Curtocastello com una de les possessions del monestir.
Aquesta possessió degué mantenir-se fins a l’extinció del domini de Gerri, ja que l’església de Cortscastell no apareix en cap de les visites pastorals del bisbat d’Urgell. L’any 1904, ja dedicada a santa Anna, era sufragània de Pujol. (MLIC-JAA)
Església
Planta de l’església, sensiblement trapezoidal, amb indicació de l’ampliació i els murs de reforçament de segles posteriors.
J.M. Masagué
La capella de Santa Anna de Cortscastell és un edifici senzill, d’una sola nau amb absis. La nau, de planta rectangular, és oberta pel costat de llevant on, mitjançant un doble reclau en degradació, s’uneix a l’absis. Aquest és un cos de planta semicircular cobert per una volta de quart d’esfera. La nau és coberta a la vegada per una volta de canó seguit de perfil semicircular. Hom va reforçar aquesta volta amb dos arcs torals, els quals tenen l’arc apuntat.
Aquest edifici va ser ampliat pel costat de ponent amb un cos de planta rectangular, el qual es va comunicar amb la nau de la capella mitjançant una gran obertura que es va practicar en el mur de tancament dels peus de la nau, i que separa aquests dos espais. També se li va afegir una sagristia al costat de migdia a tocar de l’absis.
La porta d’accés original de la capella fou tapiada quan va ser substituïda per una de nova, possiblement al costat de ponent, on avui hi ha la gran obertura que comunica la nau amb el cos afegit. Abans que l’edifici quedés en desús s’hi accedia a l’interior per un portal obert en la cara de migdia d’aquest cos.
Els paraments exteriors de la nau, com també els interiors, són llisos, sense cap ornamentació. Els murs d’aquesta construcció van ser aparellats amb pedres de mida mitjana, disposades en filades horitzontals. Les pedres presenten el treball just per deixar més o menys llis el parament de què formen part; només les pedres cantoneres presenten un treball més acurat. Tan sols a l’absis, i per l’exterior, hi ha la resta del que podia ser una faixa vertical, la qual és situada just a tocar la nau pel costat de migdia, però sense formar cap reclau amb ella sinó una continuïtat lineal deformada.
Com a resultat, segurament, d’un canvi de coberta que va fer perdre el plom als murs i va provocar la consegüent obertura de la volta, hom va afegir a les façanes de migdia i nord uns contraforts per tal de contrarestar l’empenta de la volta.
En l’angle que formen els murs de migdia i de ponent, i sobre la coberta, es va construir un petit campanar de torre, de planta circular-poligonal amb dues obertures, una al costat de migdia i l’altra en el de ponent.
Per les seves característiques es pot inscriure aquesta capella dins el grup de capelles rurals, sense ornamentació, que foren bastides al llarg del segle XII en aquesta comarca, tot i que és possible que substituís o modifiqués un edifici anterior que estaria cobert per una estructura de fusta. També presenta modificacions i ampliacions de datació posterior; així, el reforç amb arcs torals podria ser datat dels segles XV o XVI, el cos de ponent i la sagristia dels segles XVIII o XIX. Per al campanar es podria donar una datació aproximada entre els segles XVII i XVIII.
Últimament, durant l’any 1992, s’han encetat uns treballs de restauració i rehabilitació de tot el conjunt. El projecte pretén restablir la volumetria primitiva de l’església, tot i que es conservaran altres elements posteriors prou significatius, com el campanar i la petita porxada de ponent. (JMaM)
Talla
Marededeu actualment conservada al Museu Diocesà d’Urgell, amb el núm. 304 de l’inventari.
G. Llop
El Museu Diocesà d’Urgell conserva, amb el núm. 304 de l’inventari, una marededeu de fusta policromada procedent de Santa Anna de Cortscastell (vegeu el vol. XXIII, pàgs. 216-218, de la present obra). La imatge, que fa 65 cm d’alçària, presenta una composició desproporcionada on domina la verticalitat de les figures. L’alçada de la Mare de Déu és gairebé el doble de la seva amplada. El Nen, assegut a la falda de la Mare, és col·locat gairebé al centre de la imatge, accentuant encara la frontalitat total del conjunt. Tot ell respira un aire predominantment hieràtic, marcat alhora per les expressions dels rostres i les actituds d’ambdues figures. La Verge s’asseu en una cadira curul, amb dues columnetes adossades acabades en dues boles.
La Mare, d’expressió serena, es cobreix el cap amb un vel que cau per les espatlles fent unes ondulacions, per la part davantera, molt gruixudes i escalades. De sota el vel apareix el cabell, que cau sobre l’ample front en gruixudes trenes a banda i banda del coll. Vesteix túnica i sobretúnica que li arriba fins a sota dels genolls, tot fent unes ondulacions que permeten veure la túnica. Aquesta dibuixa una sèrie de plecs, tan sols insinuats, que deixen veure com els peus de la figura recolzen en una mena d’esglaó. Segons Noguera i Massa (1977), la sobretúnica seria pròpia d’aquelles peces més arcaiques, amb una datació de voltants del segle XII. Amb la mà dreta sosté una bola del món; la mà esquerra, actualment col·locada de forma arbitrària, segurament feia el gest de subjectar el cos del Fill.
El Nen, col·locat gairebé al mig de la figura de la Mare, vesteix una túnica acabada en plecs amb forma de “V” que deixen veure els peus, actualment fragmentats. Amb la mà esquerra sosté el llibre en posició vertical, i amb la dreta, avui desapareguda, segurament devia beneir.
La policromia que cobria la imatge ha desaparegut pràcticament del tot; tan sols en queden algunes restes, que van aparèixer en treure-li la decoració del segle XVI, en el mantell del Nen de color vermell i blau i en els cabells de color negre. De la marededeu tan sols s’han conservat unes petites mostres localitzades a les zones dels genolls i del setial. S’ha perdut, tanmateix, gairebé tota la capa d’estuc que recobria el conjunt, i amb ella, doncs, qualsevol rastre de pintura. Això ha permès, d’altra banda, apreciar de manera més directa el treball de l’escultor. és tracta d’un treball força barroer on els volums s’han definit mitjançant un relleu incís, fet que dona a la peça l’aspecte d’un bloc de fusta poc treballat.
La tipologia iconogràfica del conjunt, si homes guia pel fort caràcter frontal de la composició, estaria en la línia de les marededeus que responen al concepte de Sedes Sapientiae, d’origen bizantí, molt comunes en el món del romànic. Malgrat això, hi ha certs indicis que fan pensar en una datació més tardana per a la peça. Segons A. Noguera i Massa és a partir del segle XIII que la Mare sosté una bola amb la mà dreta, però encara hi ha un altre detall que podria fer retardar la datació de la peça fins al segle XIII: es tracta de l’actitud de la Mare, en la qual el fet de voler agafar el Fill amb la mà esquerra és mostra d’una certa humanització del conjunt. (TGV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 245
- Abadal, 1955, vol. III(II), doc. 10, pàg. 285 i doc. 160, pàgs. 366-367
- Buron, 1980, pàg. 258
- Puig, 1991, vol. I, pàg. 175, i vol. II, doc. 338, pàgs. 229-232 i FG-1X, pàgs. 409-410.
Bibliografia sobre la talla
- Vives, 1979, pàg. 467, núm. 2
- Pal, Vives, Tarragó, 1987, pàgs. 56-57.