Situació
Petita ara d’altar d’època romànica procedent d’aquesta església, l’única d’aquest tipus existent a la comarca.
ECSA - A. Roig
L’església de Sant Sebastià s’alça a l’extrem sud-oest del poble del mateix nom, el qual es troba situat al mig del coll de Sant Sebastià, dominant vers migdia la vall del Riu Major i encapçalant la forta barrancada d’Enseu.
Mapa: 33-11(252). Situació: 31TCG465877.
Per a accedir-hi hem de seguir la pista de terra que des de Gerri de la Sal porta fins al coll de Castells, després de passar pels llocs de Baén, Buseu i el mas de Sarroca. A uns 600 m abans d’arribar a aquest mas, hi ha un trencall a l’esquerra que, amb una forta pujada, deixa en poc temps al lloc de Sant Sebastià, avui totalment abandonat. (ARD)
Història
En el document conegut com a fals III de Gerri de donació de diferents béns pel comte Frèdol al monestir de Gerri, s’inclou l’església de Sant Sebastià, sense cap especificació, encara que sembla factible que es tractés de Sant Sebastià de la vila de Sant Sebastià. El mateix succeeix amb l’esment de l’església de Sant Sebastià inclosa en la llista de béns suposadament donats pel comte, en la interpolació de l’auctoritas del document de donació del comte Frèdol al monestir de l’any 849.
Es pot considerar la vila de Sant Sebastià que s’esmenta per primera vegada l’any 1049, en les afrontacions del castell d’Arcalís, venut pel comte Artau I a Brocard, fill del vescomte Guillem de Pallars, on es fa constar que el terme del castell limita, per llevant, “in ipsa via qui pergit ad Sanctum Sebastianum”. L’ambigüitat del topònim no permet aclarir si aquest esment fa referència a la vila o a l’església.
L’any 1164, en la butlla del papa Alexandre III de confirmació dels béns del monestir de Gerri, s’esmenta la “villam Sancti Sebastiani” com una de les possessions del monestir. El 1179 Pere de Sant Sebastià i la seva muller Constança donaren al monestir de Gerri la meitat d’una terra prop de l’església i vila de Sant Sebastià, que l’any següent era establerta per l’abat Hug de Gerri.
L’any 1300 la família Sant Sebastià donà al monestir un cens anual assegurat sobre un alberg de la vila i el castell de Sant Sebastià.
El 1368 Sant Sebastià fou un dels llocs que intervingueren en el pariatge entre l’abat Berenguer d’Erill i el comte de Pallars, Hug Roger II, on s’establí que la jurisdicció del lloc restava communiter et pro indiviso entre ambdós senyors. Després d’aquesta data, en el fogatge dels llocs de l’abat de Gerri, Sant Sebastià figura amb 3 focs. El 1425 la quarta part del mer i mixt imperi del lloc de Sant Sebastià era venuda per l’abat al comte Joan I de Foix, vescomte de Castellbò, i per tant fou un dels llocs inclosos en el pariatge del 1425 i en els posteriors conflictes esdevinguts entre l’abat de Gerri i el comte de Pallars, amb la intervenció reial. El 1519 en el Spill... del vescomtat de Castellbò, Sant Sebastià consta com a lloc de l’abadia de Gerri.
El 1904 Sant Sebastià era inclosa a la parròquia de Baén. Actualment depèn de la parròquia de Gerri de la Sal. (MLIC-JAA)
Altar
Dibuix i perfil de l’ara, i calc d’algunes de les inscripcions.
A. Roig
Detall de l’ara on s’aprecien els antics grafits.
ECSA - A. Roig
Procedent d’aquesta església es va poder recuperar, ja fa uns anys, una petita mesa d’altar avui dipositada provisionalment en una casa particular de la comarca.
La localització d’una peça d’aquestes característiques en aquesta regió és un fet estrany, i possiblement l’únic de què es té notícia de moment.
És una peça de marbre gris, quasi amb tota seguretat importada segons una primera anàlisi que va fer el geòleg A. Álvarez de la Universitat Autònoma de Barcelona; el seu lloc originari d’extracció és la zona de les pedreres de Sant Beat en el vessant francès de la conca alta de la Garona. En aquest indret ja s’han documentat extraccions de material en època romana, a partir del segle I.
L’ara és un bloc rectangular que fa 70 × 52 × 7, 5 cm; la peça es conserva sencera, a excepció de dos dels angles oposats que estan escantellats.
La decoració consisteix en unes motllures que emmarquen tota la peça per la superfície d’ús. El tema és un primer replà de 2 cm d’amplada seguit per dos cordons llisos i separats per uns solcs aplanats de 3 cm. Tant en el límit del replà com en el vèrtex dels cordons hi ha una incisió molt prima que delimita tot el perímetre de les motllures. En la primera incisió que emmarca la peça es poden veure, en els angles, uns petits foradets fets amb el trepant, d’on també surt en diagonal un altre cordonet llis que uneix els altres dos angles.
Tant les petites perforacions angulars com els requadres incisos creiem que són l’esbós que l’artesà picapedrer devia marcar abans de començar el seu treball.
A la superfície plana de l’ara hi ha diverses inscripcions, gravades totes elles a la vora de la motllura. Per la poca duresa de la pedra, molts d’aquests noms són del tot il·legibles. Tot i així, es poden identificar diferents anagrames de presbiters, que segueixen un nom; així, doncs, aquí es repeteix el mateix costum que ja coneixem a d’altres meses d’altar, si bé localitzades en indrets més llunyans de la plana.
D’aquesta zona del Pirineu es coneixen dos exemplars a Andorra, un de Santa Coloma i un altre d’Encamp. Però insistim que segurament hi ha més peces semblants aquí, a l’alta muntanya, tot i que, d'altra banda, no deixa de ser un fet prou significatiu aquesta mancança.
Amb una peça molt llunyana és on es pot veure un cert paral·lelisme amb la seva motllura, i en les seves proporcions, que són quasi idèntiques. Ens referim a l’ara de Santa Maria l’Antiga de Santa Perpètua de Mogoda, al Vallès Occidental. Aquesta és una mesa que s’ha identificat com una peça paleocristiana que és reaprofita o se’n manté l’ús fins a l’època medieval.
Però en l’ara de Sant Sebastià veiem, possiblement amb més força, un origen romà tardà. Aquesta ara no arribaria fins aquest indret del Pallars fins ben entrat el segle X, moment en què es podrien començar a gravar els noms que avui es veuen en la seva superfície. (ARD)
Bibliografia
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 241
- Abadal, 1955, vol. III(II), doc. 41, pàgs. 303-304
- Puig, 1979, vol. II, pàgs. 347-377
- Puig, 1991, vol. II, doc. 153, pàgs. 109-111; doc. 166, pàgs. 121-122; doc. 168, pàgs. 122-123; doc. 284, pàgs. 192-193; doc. 400, pàgs. 274-276; doc. 401, pàgs. 276-284; doc. 403, pàgs. 284-285; doc. 456, pàg. 314; doc. 457, pàgs. 314-320; doc. 458, pàgs. 321-322; doc. 459, pàgs. 322-323; doc. 469, pàgs. 332-334; doc. 470, pàgs. 334-336; doc. 543, pàgs. 397-399; FG-III, pàgs. 402-404 i interpolació de l’auctoritas, pàg. 414.