Situació
Penya que corona el poblat de Bresca, en el qual és troben les escasses restes del seu castell, en bona part cobertes de vegetació.
ECSA - J. Bolòs
Castell situat al cim d’una penya que s’alça damunt del poble de Bresca. Des del castell hi ha una bona panoràmic sobre la rodalia i damunt la vall de la Noguera Ribagorçana, al sud de Gerri.
Mapa: 33-11(252). Situació: 31TCG408865.
Si seguim la pista que porta a Baén i que surt una mica abans d’arribar a Gerri, Bresca és el primer poble que trobarem; s’hi arriba per un camí carreter que surt a mà esquerra. Podem grimpar fins al castell des de les cases del poble. (JBM-JJBR)
Història
La primera referència del castell de Bresca es troba en el fals VII de Gerri, on consta que l’any 940 el comte Isarn i el seu germà Guillem donaren al monestir de Gerri el lloc de Bresca. Entre el 1060 i el 1075 tingué lloc una convinença entre Roger Bernat i l’arxilevita Bernat Guillem sobre concessions de terres i drets relatius als castells de Bresca, Baén i Peramea. El 28 de maig de 1076 el comte Artau I restituí a l’abat Arnau de Gerri tots els castells, esglésies i feus que hi havia des del riu Noguera fins la coma d'Arts, entre ells el castell de Bresca, tal com l’abat Bernat ho havia posseït en vida de la seva mare, la comtessa Guillema. Igualment, va disposar que la castlania de Bresca fos tinguda en nom dels abats de Gerri. Al segle XII els Cuberes detenien hereditàriament la castlania de Bresca: l’any 1139 l’abat Ponç l’establí a Arnau Guillem en les mateixes condicions que l’havia tingut el seu pare. L’església de Sant Miquel de Bresca amb el seu castell figura en la butlla de confirmació de les possessions del monestir de Gerri atorgada pel papa Alexandre III l’any 1164.
Al llarg dels conflictes jurisdiccionals que a partir de 1338 enfrontaren l’abat de Gerri i el comte de Pallars, el lloc de Bresca conegué la mateixa sort que la vila veïna de Gerri. Abans del 1356 el castell de Bresca fou assaltat pel procurador i els batlles del comte, els quals s’empararen dels presos que l’abat hi tenia tancats i s’hi feren forts. L’any 1357 els oficials reials intentaren infructuosament alliberar el castell assetjat. Pacificada la situació, després del pariatge del 1368 i de l’arbitratge del 1378 que delimitava els termes de Gerri i Bresca, l’any 1387 l’abat Jaume Sarrovira feu emmurallar el lloc de Bresca de manera que totes les cases quedessin protegides.
L’any 1425 l’abat Pasqual de Cuberes vengué a Joan I, comte de Foix i vescomte de Castellbò, tot el mer imperi i la meitat del mixt imperi i de la jurisdicció civil i criminal dels llocs de Gerri i Bresca. El comte de Pallars, per la seva banda, cedí al de Foix els seus drets sobre l’altra meitat de la jurisdicció. L’incompliment de les condicions del traspàs del 1425 —l’any 1427 els homes d’Arnau Roger IV incendiaren el castell de Bresca— i l’annexió per Ferran II del vescomtat de Castellbò feren que a partir del 1512 i en endavant la jurisdicció de Gerri i Bresca fos compartida entre la corona i l’abadiat.
Segons el Spill... de Pere Tragó de l’any 1519, el castell de Bresca era una bona fortalesa i el lloc tenia únicament dos caps de casa. (PBM)
Castell
Planta d’aquest castell d’angles arrodonits, adaptada a la topografia del turó on és bastit.
J. Bolòs
Al cim del turó hi ha un petit planell amb una planta arrodonida i amb diverses pedres grosses al bell mig, algunes de les quals treballades i retallades. La longitud d’aquest espai cimer, d’est a oest, és de 12 m i, de nord a sud, de 8, 5 m. A tota la part septentrional, el marge de la penya és resseguit per un mur amb un gruix de 120 cm, desgraciadament ara quasi inexistent. Al costat est també trobem algun fragment de paret. Així mateix, com hem dit, tant la gran pedra que hi ha al mig, a la part meridional, com una pedra més petita que hi ha al costat nord han estat retallades perquè tinguin uns costats més rectes. L’aparell constructiu d’aquests petits fragments de mur, que a tot estirar fan 2 m d’alt, és molt irregular, fins i tot hi és arrenglerat.
La datació d’aquest edifici és impossible si no ho relacionem amb el context històric, que ens fa pensar que es pogué construir cap al segle XI, al mateix moment en què es desenvolupà la petita noblesa local. A sota el castell, a la banda del poble, hi ha una petita cova. (JBM-JJBR)
Bibliografia
- Miret, 1900, pàgs. 308-309
- Coy, 1906, pàgs. 119 i 125
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 484 i 1 506
- Puig, 1979, vol. II, pàgs. 347-377
- Tragó, 1982, pàgs. XIV, 101-103
- Puig, 1991, vol. II, doc. 18, pàg. 12; doc. 127, pàg. 90; doc. 279, pàgs. 189-190; doc. 343, pàgs. 233-234; doc. 363, pàgs. 246-247; doc. 368, pàg. 251; doc. 370, pàg. 253; doc. 387, pàgs. 266-267; doc. 400, pàgs. 274-276; doc. 419, pàgs. 294-297; doc. 433, pàg. 302; doc. 456, pàg. 314; doc. 480, pàgs. 354-357; i FG VII, pàgs. 408-409.