L’escorça suprarenal elabora hormones esteroides de tipus i activitat diferents. La síntesi d’aquestes hormones es produeix a partir d’una mateixa substància, el colesterol, la major part del qual arriba a la glàndula a través de la circulació sanguínia, pro vinent de la dieta o de la síntesi hepàtica, alhora que una petita fracció és elaborada a la mateixa glàndula suprarenal, a partir de l’acetat. El colesterol experimenta diverses modificacions, gràcies a l’acció de diversos enzims, que donen pas a diferents hormones, íntimament relacionades entre si pel que fa a l’estructura, però amb funcions també diferents. Hi ha, doncs, diverses vies metabòliques, que es desenvolupen fonamentalment en cadascuna de les tres capes de l’escorça suprarenal: la capa glomerular elabora mineralocorticoides; la capa fasciculada, glucocorticoides, i la capa reticular, andrògens.
Els mineralocorticoides són hormones que intervenen fonamentalment en la regulació del volum del líquid extracel·lular i en el metabolisme del sodi i del potassi. El principal mineralocorticoide és l’aldosterona. Actua sobre el ronyó, sobre el túbul contornejat distal en concret, on provoca la reabsorció del sodi, que s’intercanvia amb el potassi, i així s’elimina amb l’orina. La reabsorció del sodi és seguida passivament per la reabsorció de l’aigua, amb la qual cosa augmenta el volum del líquid orgànic, en especial la volèmia, o volum de sang, amb efecte hipertensor.
Els glucocorticoides són hormones que intervenen activament en la major part de les funcions metabòliques de l’organisme, en especial la regulació del metabolisme de les proteïnes, els glúcids i els lípids. La principal hormona d’aquest grup és el cortisol, o hidrocortisona.
Pel que fa al metabolisme de les proteïnes, el cortisol exerceix una acció catabòlica, o destructora, ja que tendeix a la degradació de les proteïnes intracel·lulars, especialment en la pell, l’os, el múscul i el teixit conjuntiu en general. D’aquesta manera, en inhibir la síntesi de proteïnes intracel·lulars i en estimular la degradació de les existents, mobilitza els productes residuals, els aminoàcids, cap a la sang, per tal d’aprofitar-los en funcions energètiques, per comptes de servir de suport estructural dels teixits. Respecte al metabolisme dels glúcids, el cortisol exerceix una acció hiperglucemiant, és a dir que eleva la concentració de glucosa en la sang. Ho aconsegueix mitjançant diferents accions: afavoreix la glucogènesi, o formació de glucosa a les cèl·lules dels diferents teixits; afavoreix la neoglucogènesi hepàtica, és a dir, l’elaboració de glucosa al fetge a partir d’aminoàcids, i exerceix una acció antagònica de la insulina, perquè impedeix la funció de transport de glucosa a l’interior de les cèl·lules. Respecte al metabolisme dels lípids, afavoreix la formació de greix i, a grans dosis, provoca una mobilització dels dipòsits de lípids i els acumula en determinades regions de l’organisme. Un altre aspecte important del cortisol és l’acció antiinflamatòria, ja que, en un focus inflamatori, redueix la permeabilitat capil·lar i el pas dels leucòcits a través de les membranes, inhibeix la immunitat cel·lular i, a grans dosis també, inhibeix la producció d’anticossos; aquest efecte s’aprofita en la pràctica mèdica, especialment mitjançant l’administració de productes sintètics derivats del cortisol en el tractament d’inflamacions i alteracions al·lèrgiques. Aquesta hormona també intervé en la regulació de l’aigua corporal, tant en la distribució com en l’excreció: contribueix a incrementar el volum del líquid extracel·lular, retardant l’entrada d’aigua a les cèl·lules, augmenta la velocitat de filtració sanguínia renal, incrementa l’eliminació d’aigua lliure de soluts per l’orina, augmenta la reabsorció renal de sodi i incrementa l’excreció urinària de potassi. A més, entre d’altres funcions, el cortisol produeix un increment de la pressió arterial, redueix l’absorció intestinal de calci, augmenta les secrecions gàstriques i provoca una hiperexcitabilitat del sistema nerviós central, la qual cosa estimula les funcions intel·lectuals.
Els andrògens són hormones que estimulen el desenvolupament de les característiques sexuals secundàries masculines, alhora que tenen un marcat efecte anabòlic en augmentar la massa i la força musculars. El principal producte amb aquestes funcions elaborat per les glàndules suprarenals és la síntesi de deshidroepiandrosterona, o DHEA. En l’home, aquest tipus d’hormones també s’elabora als testicles; en la dona, únicament se sintetitzen a les glàndules suprarenals.