La miocarditis consisteix en la inflamació del teixit miocàrdic, o múscul cardíac. La inflamació d’aquest teixit pot ésser deguda a nombroses causes. La més freqüent és la constituïda pels processos infecciosos, sobretot per part de diversos virus com el Coxsackie, el virus ECHO, el virus de la poliomielitis, el de la grip, l’adenovirus i el virus de la rubèola. D’altres agents infecciosos habituals són el Toxoplasma gondii, agent causal de la toxoplasmosi, i el Trypanosorna cruzi, un protozou responsable d’una malaltia infecciosa molt estesa a Amèrica del Sud, la malaltia de Chagas. D’altres causes de miocarditis són les malalties autoimmunes, com l’arteritis reumatoide o el lupus eritematós sistèmic, i els processos metabòlico-infecciosos, com ara la insuficiència renal i la tirotoxicosi.
La miocarditis pot evolucionar de forma aguda, com ara en els casos infecciosos, o de forma crònica, com s’esdevé per exemple en cas de malalties autoimmunes. Però de totes maneres sol passar desapercebuda fins que les lesions impedeixen al miocardi de realitzar la contracció adequada. En aquests casos, són habituals la sensació de manca d’aire i dificultat respiratòria, debilitat muscular, palpitacions i ocasionalment dolor en la paret anterior del tòrax.
Si el procés no s’interromp espontàniament o amb el tractament de les afeccions causals, com ara en un 10% dels casos d’infeccions degudes a virus, o bé en una part important dels casos que corresponen a la malaltia de Chagas, es produeixen progressivament una miocardiopatia dilatada, és a dir, la dilatació de les cavitats cardíaques, i, més endavant, una insuficiència cardíaca en la majoria dels casos.
Hom sol establir la diagnosi de miocarditis només quan l’afecció és simptomàtica o complicada amb una miocardiopatia dilatada. S’efectua amb diverses proves complementàries com ara anàlisis de sang, ecocardiografia, radiografies de tòrax, electrocardiograma i cateterisme cardíac.
El tractament inclou les mesures específiques per a tractar les infeccions o les malalties causals, i diverses mesures generals per tal d’evitar les complicacions o bé disminuir-ne la gravetat. Aquestes mesures inclouen el repòs absolut al llit, en general durant algunes setmanes, i sovint l’administració de medicaments sedants. La inflamació és tractada amb l’administració de dosis variables de medicaments corticosteroides fins que s’hagi demostrat, a través de les plaques radiogràfiques de tòrax, la involució del trastorn.