Arteritis de Takayasu

L’arteritis de Takayasu constitueix un trastorn crònic que es caracteritza per la inflamació i l’engruiximent progressiu de l’aorta i les seves branques principals. Actualment hom creu que aquesta malaltia és de tipus autoimmune, és a dir, deguda a una reacció anòmala del sistema immunitari que se suposa que reacciona contra els teixits arterials com si fossin elements estranys. L’arteritis de Takayasu no és un trastorn freqüent; la seva incidència és superior entre les dones joves que entre la resta de la població. Igualment, en alguns països orientals, com el Japó i la Xina, la incidència és diverses vegades superior que a l’Occident.

Aquest trastorn se sol produir a poc a poc, a mesura que les lesions arterials progressen, i en general evoluciona en forma de brots o períodes d’agudització simptomàtica. Els símptomes es poden classificar en generals, comuns a la majoria dels casos, i locals, quan depenen de les artèries o les porcions arterials afectades. Els símptomes generals solen precedir els locals, fins i tot de vegades uns quants anys, bé que també són freqüents durant els brots, i inclouen febre, sudació nocturna, erupcions cutànies i dolors articulars, en general difusos. Els símptomes locals inclouen insensibilitat o dolor que s’intensifiquen amb el moviment i es poden localitzar als braços, les cames o fins i tot la mandíbula. A causa de la progressiva estretor de la llum de les artèries importants, com l’aorta, és freqüent que es presenti hipertensió arterial, amb totes les conseqüències i els riscs que comporta. De vegades, igualment, també en són afectades les artèries coronàries, cosa que es manifesta en general amb episodis repetitius d’angina de pit, o fins i tot infart de miocardi. En alguns casos aquests símptomes constitueixen la primera manifestació de la malaltia. Menys sovint se’n presenten d’altres com ara vertigen o pèrdua transitòria de la visió. El pronòstic és variable, i depèn bàsicament de l’aparició d’algunes complicacions càrdio-vasculars com hipertensió arterial o insuficiència cardíaca. En aquests casos, la supervivència després d’haver-ne efectuat la diagnosi no se sol prolongar més de cinc anys.

D’altra banda, el procés de diagnosi es basa en les característiques i la localització dels símptomes, l’exploració física —que, per exemple, pot posar de manifest l’engruiximent de diverses artèries—, i en la realització de diverses proves complementàries com ara anàlisis de sang o arteriografies dels vasos afectats.

Hom basa el tractament d’aquesta malaltia en l’administració prolongada de fàrmacs corticosteroides, de vegades durant tota la vida, que aturen l’evolució del trastorn amb llur poder antiinflamatori. De vegades cal recórrer a la cirurgia per reparar un segment arterial lesionat o per tal de reemplaçar-lo amb una pròtesi de material sintètic.