En la diagnosi de les malalties càrdio-vasculars és imprescindible d’efectuar un interrogatori detallat dels símptomes que refereix la persona afectada, que sovint són tan característics que orienten sobre l’alteració causal. Igualment, és fonamental un examen físic, que en aquest cas requereix l’execució d’unes exploracions específiques que es realitzen amb instruments senzills, com és el cas de l’auscultació cardíaca, la determinació del pols i la pressió arterial. De vegades, però, cal recórrer a altres proves més complexes o menys, com l’esfigmografia, la fonocardiografia, la radiologia, l’electrocardiografia, el Doppler, el cateterisme cardíac, els estudis angiogràfics, la flebografia, la limfografia o la gammagrafia isotòpica. Aquestes tècniques es duen a terme amb una freqüència molt desigual segons el cas. N’hi ha que són d’ús molt estès i en canvi d’altres que tenen una aplicació molt limitada. Igualment, en alguns casos la pràctica que se’n fa depèn dels resultats obtinguts en les que es realitzen en primer lloc, i que poden diferir segons les circumstàncies concretes que es presentin. Així, la diagnosi d’una mateixa alteració requereix proves diferents segons el malalt.