Situació
Conjunt de murs situats estratègicament damunt d’un esperó allargassat.
ECSA - A. Roig
El conjunt de Recallers és emplaçat estratègicament damunt un esperó rocallós amb unes característiques defensives i visuals extraordinàries, dominant l’àmplia vall del Riu Major i controlant el pas de l’antic camí que comunica les zones altes del Pallars amb l’Alt Urgell.
Mapa: 33-11(252). Situació: 31TCG454854.
Seguint la pista de Baén, havent passat aquest poble, s’arriba al despoblat recent de Buseu, i avançant uns 500 m més, just a tocar de la pista, hi ha les restes d’una antiga caseria rehabilitada com a borda, des d’on surt a mà dreta un petit corriol que en pocs minuts arriba al coll de Recallers. En aquest lloc s’alça, en el costat sud, un imposant i allargat esperó rocós on es localitzen les restes d’aquest despoblat.
Despoblat
Planta, a escala 1:400, de les restes del despoblat i de la desapareguda església.
A. Roig
L’esperó on hi ha el poble abandonat és estret i allargat, i d’unes dimensions d’uns 150 m de llarg per uns 14 m d’ample; presenta tan sols en la seva cara de migdia un pendent d’inclinació més suau, contràriament a la cara nord, on s’alça un espadat de més de 25 m d’alçada, a l’igual que als estrets costats de llevant i ponent.
S’han identificat com a part de tot aquest nucli d’hàbitat quatre espais clarament diferenciats per les seves característiques i la seva funcionalitat: un petit camí i fossat d’accés a l’assentament, un recinte defensiu, una petita esglesiola i les nombroses cases i espais d’habitatge.
Just a l’extrem oest de l’esperó, i en el punt més alt, es localitza una gran edificació de característiques defensives, delimitada pels murs perimetrals, i que ressegueix a la perfecció la morfologia rocosa del terreny; arriba fins i tot a retocar la pedra per tal d’assentar-hi els murs. Es conserven tan sols uns 90 cm d’alçat de murs que delimiten un recinte d’uns 11 m de llarg per 9 m d’ample, i amb un gruix de parets de 70 cm, fetes amb carreus de mida mitjana sense treballar però lleugerament retocats i disposats en filades força regulars, lligat tot amb un morter de calç i sorra. S’ha identificat com a espai fortificat i defensiu de tipus de castell presidint tot el conjunt.
Just a sota d’aquesta edificació és on s’identifica el petit fossat retallat a la roca, d’uns 150 cm d’ample, i únic accés possible al despoblat.
A l’extrem oposat del recinte del castell, a uns 50 m de distància, s’alcen les restes d’una petita esglesiola edificada directament damunt l’extrem rocós de llevant de l’esperó.
Es tracta d’un petit recinte rectangular, d’uns 8 m de llargada total junt amb absis semicircular orientat correctament a llevant (90°), i enllaçat directament als murs de la nau sense presentar reclau de carregament.
La nau és de reduïdes dimensions, d’uns 6, 20 m de llargada per 2, 85 m d’amplada, i s’eixampla a la zona d’arrencada del petit absis amb 3, 40 m d’amplada.
D’aquesta esglesiola es conserven tan sols unes poques filades de murs, d’un gruix d’uns 70 cm i construïts amb petits carreus allargats lleugerament desbastats i lligats amb morter de calç i sorra, i disposats en filades regulars horitzontals.
Al llarg de tot el vessant de migdia, de desnivell no tan abrupte, es localitzen moltes parets i petites estances de cases, aprofitant tota la cara solella de l’esperó, des d’un extrem a l’altre i al llarg d’uns 80 m aproximadament.
Els habitacles estan disposats de manera esglaonada formant diferents nivells de terrasses adaptant-se a l’orografia del pendent rocós, i a voltes retocant-la i terraplenant-la.
Es tracta de petits recintes rectangulars dels quals tan sols es conserven parts dels panys de parets d’1 m d’alçada, obrats amb murs de pedra sense treballar i disposada irregularment, d’uns 70 cm de gruix, i lligat tot amb fang i sorra. Segurament tenien una coberta de tipus vegetal, amb brancatge i fang, ja que no s’observen en tota la superfície restes de teula ni lloses de cobertora.
Al peu d’aquest vessant solell de l’esperó, i just on s’acaba el límit dels murs de les cases i l’enderroc de pedres, sembla que s’hi poden identificar les restes d’un mur de tancament a manera de muralla, que arrenca de l’extrem de ponent del penyal, just on es localitza el petit fossat, i que va a tancar a l’extrem de llevant, encerclant així i protegint tot el conjunt de l’assentament. Malauradament, a causa de l’arrasament i el munt de blocs de pedra de l’enderroc i l’espès bardissar, no es poden apreciar més les característiques d’aquest mur protector, si es tractava d’una muralla pròpiament dita i de tipus exempt, o eren les mateixes parets de les cases que conformaven aquest encerclament protector del conjunt.
Veiem, doncs, per les característiques constructives, una homogeneïtat entre el recinte del castell i la petita esglesiola, que es podrien situar entre el final del segle XI i el començament del XII. D’altra banda, el conjunt d’hàbitat respon a una altra tècnica constructiva, però que pot tenir una explicació en la seva escassa importància funcional com a edifici. I segurament era coetani a les altres dues edificacions, tot i que no es descarta una major antiguitat tenint en compte el tipus de material ceràmic recollit a la superfície, i alhora a les extraordinàries característiques d’ocupació que ofereix l’indret, que potser fan recular l’inici de l’assentament cap als segles VIII-IX, amb una continuïtat fins als segles XIII o XIV, moment del seu abandonament total.