Situació
Església estratègicament situada en un repeu de la cinglera, sobre el barranc de l’Infern.
J. Tous
El poblet de Solduga, avui ja totalment abandonat, s’alça al peu d’una cinglera, en el vessant de migdia de la serra de Cuberes, i a uns 400 m per sobre del barranc de l’Infern. L’església de Sant Martí és en un replà, 6 m per sobre del peu de la cinglera.
Mapa: 33-11(252). Situació: 31TCG411832.
Per a arribar-hi es pot agafar la pista de terra que s’enfila pel bosc de la Pentina, fins a arribar al santuari d’Esplà, situat a 1534 m d’alçada. Des d’aquí hem de seguir un antic camí, que en direcció cap a ponent baixa amb rapidesa fins a trobar les primeres cases del poble que s’alcen arrecerades al peu de la cinglera. (ARD)
Història
El lloc de Solduga apareix vinculat a l’òrbita dels interessos del monestir de Gerri el 1245, quan es produeix la donació al monestir d’un capmàs a Solduga per part de Bernat de Solduga. L’any següent, el 1246, hi ha una nova donació al monestir, en aquest cas d’una terra a Solduga per part de Ramona de Rocafort. El 1293 el comte Ramon Roger I donà al monestir de Gerri un cens de 8 lliures de cera l’any en els llocs d’Espluga i Solduga, per als llums de Santa Maria.
La jurisdicció de Solduga devia correspondre en aquest moment al comte de Pallars, ja que l’any 1391 el comte Hug Roger II i el seu fill vengueren a l’abat de Gerri el feu, la jurisdicció i altres drets de Solduga i l’Espluga, dins de la política d’acostament entre el comte i l’abat, segons I. Puig, encetada amb el pariatge del 1368.
És molt probable que en aquest any 1391, amb el conjunt dels llocs de Solduga i l’Espluga, l’església de Sant Martí passés a la jurisdicció de Gerri. (MLIC-JAA)
Església
Planta indicativa del que fou originàriament aquesta petita església.
A. Roig i J. Roig
La construcció d’aquesta església es va fer després d’haver condicionat un estret replà que hi havia a uns 6 m per sobre del peu del cingle. S’ha dit que és una església troglodítica, però nosaltres creiem que més aviat se’n podria dir “església de paret” o església roquera, ja que no es troba dins de cap cova o balma, sinó que tan sols n’aprofita la paret. Els motius de l’elecció d’aquest indret per a bastir-hi l’església parroquial és un d’aquells fets de la història local que surten de qualsevol raonament actual.
L’església presenta una planta rectangular molt irregular i estreta a causa del condicionament del petit replà i de les irregularitats de la paret de roca que s’aprofita per a alçar-hi parcialment el mur del costat nord de l’edifici. L’eix longitudinal de la nau i l’absis està girat 148° en relació amb l’eix nord-sud, i, per tant, defuig les orientacions clàssiques de l’absis cap a llevant. En aquest cas, es veu clarament que les característiques del medi són les que han forçat aquesta disposició.
La nau és capçada amb un absis semicircular també irregular i estret, que s’hi uneix amb un sol plec de l’arc presbiteral i que presenta els muntants totalment descentrats.
Tot i la simplicitat de l’edifici, la coberta va ser modificada en diverses ocasions. Actualment, encara es conserva mitja nau amb volta de pedra tosca amb arc de mig punt deformat, mentre que a l’absis és amb volta de quart d’esfera; el teulat devia ser d’un sol vessant, tot a un mateix nivell i cobert amb lloses de pedra. En el moment en què es va adoptar aquesta solució, la coberta de la resta de la nau era encara com l’original, amb embigat de fusta.
Vista des de ponent del sector de la nau i la capçalera que en resta.
ECSA - A. Roig
De principi, la coberta de la nau devia ser unitària amb bigues en un sol pendent recolzades a la paret de roca. A l’absis la volta era obrada amb pedra i coberta amb lloses del país. És en aquest espai de l’absis on encara es pot identificar el sobrealçament dels murs perimetrals per igualar-los amb la nau, tot a un mateix nivell, que és com s’ha conservat fins ara.
Els paraments interiors de l’edifici estaven totalment arrebossats i encara se’n conserven una bona part. A l’exterior, que també devia estar arrebossat, se’n conserven tan sols a la part de l’absis.
La porta s’obria als peus de la nau, que és l’únic espai possible d’accés, i en el mur lateral d’obra hi havia dues finestres: una, pràcticament destruïda, s’obria al costat de l’arc del presbiteri, i podria ser de l’obra original, igual que la que s’obria centrada a l’absis i que era de doble esqueixada; l’altra, petita i rectangular, és molt més tardana.
L’aparell és irregular amb pedres sense treballar o poc desbastades, i tot col·locat sense ordre però ben travat, sense deixar espais buits. Cal destacar la presència, en el mur sud, d’un arc de descàrrega que salva les irregularitats de la roca. El morter és de calç i sorra.
Tota l’obra de construcció inicial, com també les rehabilitacions successives, creiem que no poden anar més enllà del segle XI. Tot i que s’ha d’admetre que en aquestes regions de muntanya tan extremes els marges cronològics de les formes arquitectòniques no són mai tan precisos com en altres regions molt més dinàmiques. (ARD)
Bibliografia
- Puig, 1979, vol. II, pàg. 355
- Buron, 1980, pàg. 261
- Gavín, 1981b, pàg. 163
- Puig, 1991, vol. II, doc. 198, pàg. 141; doc. 241, pàgs. 168-169; doc. 242, pàgs. 169-170 i doc. 425, pàgs. 298-299