Situació
Mur de tramuntana d’aquesta església, ara aprofitat com a tanca del cementiri.
ECSA - A. Roig
Les ruïnes de l’antiga església parroquial de Santa Cecília es troben a migdia del poble abandonat d’Ancs, just al costat de la pista que hi mena. Part dels murs del que fou el temple són aprofitats com a parets de tanca del cementiri.
Mapa: 33-10(214). Situació: 31TCG372944.
En el quilòmetre 97 de la carretera de la Pobla de Segur a Sort, i en l’indret del llogaret de Comte, surt una pista que, passant pels pobles de Balestui i Sellui, porta al poblet d’Ancs, avui totalment abandonat. (ARD)
Història
El lloc d’Ancs apareix esmentat l’any 966 com a vila del monestir de Gerri. A la segona meitat del segle XI, Ramon Bernat de Sersui, prevere, fundà un aniversari a Gerri, i entre els béns que llegà als seus familiars per al seu manteniment figuraven terres a Hancos. El 1118 la vila d’Ancs és de nou esmentada a la documentació, aquest cop com a límit de la vila de Sersui. El 1132 s’amplià el patrimoni que el monestir de Gerri hi tenia, amb la donació post mortem d’Arnau Pere, de dues terres situades a la vila d’Ancs; i l’any 1154, l’abat Ponç de Gerri cedia als homes d’Ancs dues Coromines perquè les treballessin a canvi d’un cens. En la butlla del papa Alexandre III a favor del monestir de Gerri, aquestes donacions apareixen confirmades.
El domini del monestir sobre la vila és palesa l’any 1224, quan l’abat Frèdol feu un acord amb Guillem de Miralles sobre les qüestions que tenien llurs vassalls respectius de Gramenet i Ancs, i el 1248 l’abat Ponç concedia a Pere Altemir la batllia d’Ancs, vitalíciament. Anys després, el 1292, Pere Altemir fou obligat a restituir al monestir un mas que havia comprat a Santalinya i les possessions i els honors del terme d’Ancs.
L’any 1368, en el pariatge entre l’abat Berenguer d’Erill i el comte Hug Roger II sobre l’exercici de la jurisdicció senyorial als castells, viles i llocs de l’abadia, s’acordà que l’administració de justícia i les rendes que produïssin serien repartides, meitat per meitat, entre ambdós senyors. En el fogatge dels llocs on l’abat de Gerri tenia jurisdicció senyorial, Ancs consta amb 10 focs.
El 1426 la vila d’Ancs fou un dels llocs on l’abat de Gerri vengué al comte Joan I de Foix, i vescomte de Castellbò, una part de la seva jurisdicció, i també fou un dels llocs embargats pel rei, que motivaren el 1427 la queixa de l’abat Pasqual de Cuberes contra l’actuació del comte Arnau Roger IV. En el Spill... del vescomtat de Castellbò, redactat el 1519, consten 5 habitants de la vila d’Ancs que estaven adscrits al quarter de Rialb, vall d’Àssua i Gerri d’aquest vescomtat.
L’església parroquial de Santa Cecília, que es pot identificar amb les restes d’edifici que hi ha actualment al cementiri d’Ancs, apareix esmentada en el document conegut com fals VI de Gerri, datat el 930, pel qual el comte Isarn i la seva esposa Senegunda donen diversos béns al monestir, entre els quals s’esmenten les esglésies de Santa Cecília i Sant Cristòfol, sense cap més especificació, cosa que fa difícil identificar-les com a vinculades a Ancs. El mateix succeeix amb l’esment que es fa d’una església dedicada a santa Cecília en el testament dels germans Girbert Ramon i Guillem Ramon, datat el 1082.
El primer esment concret de l’església de Santa Cecília d’Ancs data del 966, en la butlla del papa Joan XIII a favor del monestir de Gerri, on aquesta apareix entre les esglésies subjectes al cenobi “sive et Sancte Cecilie sita in villa quam Panchos, cum ipsa quidem villa sua” i amb les dècimes i els serveis pertinents. A la butlla del papa Alexandre III, del 1164, també a favor del monestir i de confirmació de béns, s’inclouen les esglésies d’Ancs, sense, però, especificar-ne l’advocació. L’any 1398, l’abat Jaume de Sarrovira, fent ús de les seves prerrogatives, emeté unes lletres dimissòries a favor del rector d’Ancs, i l’any 1452 es documenta la col·lació feta per l’abat Pasqual de Cuberes de la parròquia d’Ancs a favor de Bernat Batlle.
Ancs, que havia tingut com a sufragànies les esglésies de Sellui i Balestui, actualment és una de les esglésies que integren la parròquia de Gerri de la Sal. (MLIC-JAA)
Església
Per les restes conservades, aquest edifici es pot identificar com una església d’una sola nau de planta rectangular orientada amb absis a llevant. Té uns 12 m de llargada per 6, 80 m d’ample. S’intueix, entre un munt de runa i esbarzers, que la seva capçalera era formada per un absis semicircular. Els murs que encara es conserven són les parets laterals de la nau fins a uns 1, 2 m d’alçada per 1 m d’ample, i estan obrats amb carreus retocats en una sola cara i disposats en fileres lleugerament horitzontals, lligat tot amb un morter de calç i sorra.
Es va aprofitar el mur de tramuntana de l’esglesiola per a encerclar el tancament del cementiri, avui també totalment abandonat.
D’aquestes restes de l’església del fossat tan sols es pot assenyalar una datació aproximada de la seva construcció per l’execució de l’aparell dels paraments conservats, que es pot situar entre els segles XI-XII. (ARD)
Talla
Talla de la marededeu que avui es troba al Museu Diocesà d’Urgell, amb el núm. 302 de l’inventari.
G. Llop
Procedent de Santa Cecília d’Ancs, el Museu Diocesà d’Urgell conserva, amb el núm. 302 de l’inventari, una marededeu de fusta policromada que fa 72 × 27 × 19, 5 cm. La composició frontal del conjunt escultòric, pròpia del període romànic, tendeix a desaparèixer, mentre que el hieratisme és suavitzat pel desplaçament de la figura de l’Infant, del centre de la falda de la Mare vers el seu genoll esquerre.
Maria vesteix una túnica de color vermell amb coll rodó, daurat i ornat amb un fistó blanc fent ziga-zaga. El mantell, que cobreix la túnica des del coll fins als peus, és de color blau ribetejat tot ell amb una franja daurada i embellit amb el mateix motiu ornamental que la túnica. El mantell passa per sota del braç dret de la Mare, que està enlairat subjectant una bola del món, i cau en uns plecs molt amples per entre les cames. Amb la mà esquerra el recull de manera delicada i al mateix temps acull el Nen en un gest d’amor maternal. Malgrat la rigidesa, el conjunt presenta una certa ampul·lositat de moviments, destacada fonamentalment per la manera com cauen els plecs per damunt dels peus de la Mare. Maria duu cobert el cap amb una toca —cenyida per una corona daurada— de color blanc, que deixa veure els cabells negres tot emmarcant un rostre ample, gairebé quadrat, de faccions suaus, molt repintat a les zones de les celles i els ulls. Segons Núria Peiris (vegeu l’estudi que en fa dins el vol. XXIII, pàgs. 218-219, de la present obra) aquesta peça de roba sol aparèixer en talles datades entre el segle XII i el començament del XIII.
La Mare s’asseu en un banc de tipus cofre motllurat (com el de la marededeu d’Oliola, també al Museu de la Seu d’Urgell, entre d’altres), recolzat en una plataforma molt erosionada per l’acció dels corcs.
El Nen vesteix una túnica vermella d’escot rodó, el qual, de la mateixa manera que els punys de les mànigues i els baixos de la túnica, presenta un ribet daurat. No duu corona, però la forma del cap fa pensar que aquesta podria ser-li aplicada, com sovint passa també amb les marededeus. Els cabells, rossencs, enquadren el rostre del Nen amb uns rínxols molt gruixuts que presenten molta similitud amb els del Nen de la talla d’Oliola. Amb la mà dreta sosté, fortament contra el pit, la bola del món; l’avantbraç i la mà esquerres s’han perdut, però cal suposar que estaven, com és habitual, en actitud de beneir.
L’estat de conservació del conjunt és força bo, malgrat que hi ha zones on s’ha perdut part de la policromia, la qual cosa, d’altra banda, permet de veure la capa de preparació d’estuc. Amb tot, la peça presenta zones molt repintades, fonamentalment localitzades en els rostres tant de la Mare com del Fill, i altres de corcades, com ara la base de la talla.
La tipologia del grup escultòric, si bé encara es troba dins de la tradició romànica —la Mare actua com a tron del Fill—, presenta alguns trets que l’acosten a formulacions més tardanes quant a datació. Destaquen el desplaçament de l’Infant cap a l’esquerra, trencant amb la frontalitat absoluta del conjunt, i la manera com ha estat tractat el mantell de la Mare de Déu, sobretot la manera de recollir-lo amb la mà dreta. Aquest darrer gest es troba també en una imatge provinent de la diòcesi de Lleida, que es conserva actualment al Museu Episcopal de Vic (inv. 3435), com també en una marededeu —inv. 664— del Museu Marès (vegeu, respectivament, els vols. XXII, pàgs. 110-111, i XXIII, pàg. 342, de la present obra). La primera ha estat datada entre la darreria del segle XIII i l’inici del segle XIV, i l’altra de la segona meitat del segle XIII. El mateix gest apareix a la ja esmentada marededeu procedent de Sant Tirs d’Oliola (Noguera). Cal datar, doncs, la marededeu d’Ancs al final del segle XIII, tenint en compte que els models romànics es mantingueren fins ben entrat el període gòtic en zones allunyades dels nous corrents artístics. (TGV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Abadal, 1955, vol. III(II), doc. 200, pàgs. 388-390
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 491 i 1 505
- Tragó, 1982, pàg. 96
- Puig, 1991, vol. I, pàg. 68 i vol. II, doc. 112, pàg. 80; doc. 121, pàg. 86; doc. 145, pàgs. 103-104; doc. 205, pàg. 145; doc. 248, pàgs. 172-173; doc. 277, pàg. 189; doc. 401, pàgs. 276-284; doc. 403, pàgs. 284-285; doc. 459, pàgs. 322-323; doc. 470, pàgs. 334-336; FG-VI, pàgs. 406-408.
Bibliografia de la talla
- Vives, 1979, pàgs. 469-470, núm. 11
- Millenum, 1989, pàg. 197.