- L’aturada cardíaca constitueix un trastorn agut i sovint mortal que es caracteritza per la interrupció sobtada de les contraccions cardíaques i, per tant, per la interrupció de la circulació sanguínia i de l’aportació d’oxigen als teixits orgànics.
- L’aturada cardíaca se sol presentar a causa d’una manca sobtada d’oxigen en el miocardi. El factor causal més freqüent és una malaltia coronària, bé una angina de pit o bé un infart de miocardi. Tanmateix, però, hi ha d’altres malalties com insuficiència cardíaca, miocarditis, diverses arrítmies, valvulopaties o d’altres circumstàncies com ara intoxicació amb medicaments digitàlics o antiarrítmics, que poden ocasionar-ne la presentació o precipitar-la.
- L’aturada cardíaca s’esdevé sempre a causa d’una greu arrítmia o alteració en el ritme i la freqüència dels impulsos elèctrics del cor. Aquesta alteració sol ésser una fibril·lació ventricular, és a dir, la formació d’impulsos elèctrics en diverses zones del miocardi ventricular alhora. També pot ésser, però, una asistòlia o aturada de tota activitat elèctrica en els ventricles, o bé un ritme agònic en què els impulsos elèctrics ventriculars són aïllats, dispersos i irregulars. Habitualment, aquestes alteracions constitueixen una complicació de cardiopaties, però en alguns casos es presenten de manera inesperada i d’improvis en persones aparentment sanes, probablement degudes a una manca d’oxigen en el miocardi.
- Durant els primers 4 minuts o 6 de la interrupció de la circulació sanguínia, fase anomenada mort clínica, s’esdevé la pèrdua del coneixement i l’aturada dels moviments respiratoris. Això no obstant, les cèl·lules del cervell i dels centres nerviosos superiors continuen vives. Per això, si durant aquesta fase hom procedeix al tractament adequat, és possible de reanimar el malalt. A partir d’aquest lapse s’esdevé la mort biològica de la persona, perquè les cèl·lules dels teixits vitals moren i, per tant, el trastorn és irreversible.
- El tractament consisteix en la reanimació, és a dir, la realització d’una sèrie de maniobres destinades a restablir artificialment els moviments respiratoris i les contraccions cardíaques. Quan ja s’ha aconseguit aquest objectiu, cal restituir el ritme normal dels impulsos elèctrics del cor. Així, habitualment es realitza una descàrrega elèctrica, o més d’una, breu i d’alt voltatge sobre la paret anterior del tòrax, la qual cosa s’anomena desfibril·lació; s’administren diversos medicaments estimulants de l’activitat elèctrica cardíaca com ara atropina, epinefrina o adrenalina, o bé s’implanta temporalment un marcapàs cardíac.