Situació
Restes encara notables situades en un lloc dominant de la vall de Bellestar.
ECSA – A. Villaró
Aquest castell es troba a la part alta de la vall de Bellestar, des d’on es domina tota la part baixa de les valls d’Aravell, de Bellestar i els termes de Montferrer i Arfa.
Mapa: 34–10(215). Situació: 31TCG702948.
Des de Bellestar —on s’arriba desviant-se per un trencant a la dreta de la carretera que porta a Castellbò— cal prendre una pista forestal, en força bon estat, que s’enfila al cap de la vall; aquesta comença darrere mateix de l’Escola de Capacitació Agrària.
Campmajor és el despoblat que hi ha a la dreta de les explotacions agràries actives.
Història
El lloc de Campmajor apareix citat l’any 912, en l’acta de consagració de l’església de Santa Eugènia “…qui est fundata in iam dicto comitatu Urgella in villa vocitata Torre qui est in monte gogol… sive de ipsa Torre et Savigna et Capmaior, et vilela…”.
L’existència d’una fortificació no està documentada fins el final del segle XII, amb tot i que sembla que n’hi havia una altra d’anterior. En un document del 1190, el comte Ermengol VIII autoritza Arnau de Castellbò a reconstruir el castell de Ciutat i li fa lliurar la potestat —entre d’altres— de la nova fortificació de Campmajor, la qual potser es tracta de la torre que hi ha avui.
Roger Bernat III de Foix empenyorà les rendes del castell de Campmajor el 1296 a la comtessa del Pallars, Blanca de Bellera, per valor de 2 000 sous melgoresos. El castell de Campmajor és esmentat al Spill…, redactat a l’inici del segle XVI, com una fortificació defensiva encara en ús.
Castell
El llogaret fou abandonat fa temps. Actualment es troba completament enrunat. Hi podem trobar diverses estructures molt interessants, que plantegen un seguit d’interrogants i que caldria estudiar amb més deteniment.
Campmajor és dividit en dos nuclis, separats per un torrent. La part de llevant és la més antiga, amb un seguit d’edificis destacables. Hi ha una primera edificació, damunt mateix del torrent, que té una planta rectangular, d’uns 20 m × 5 m, orientada de nord a sud i que presenta filades d’opus spicatum al llarg de tota la façana oest i del pany de la paret nord que roman dempeus. La funció de l’edificació és incerta; tota ella està molt embardissada i en alguns segments és poc visible.
Al N hi ha una roca sobre la qual recolzen diverses edificacions. Sobre aquesta roca hi ha indicis de la fortificació, que aprofita un altre esperó rocós més al N. Aquestes dues parets naturals devien delimitar un espai de 8 × 9 m, aproximadament, que es tancava, a llevant i a ponent, per un mur d’1 m de gruix, molt rústec, que sembla perllongar-se uns metres més al N. Els carreus, a penes desbastats, són de petites dimensions. A la roca que tanca la cambra pel N es van fer dos forats, dos quadrats de 40 cm de costat i 15 cm de profunditat, a uns 3 m d’alçada, amb uns 30 cm de separació entre tots dos, que tal vegada suportaven bigues o alguna mena de passarel la. Les irregularitats de les roques que fan de paret se salvaren amb l’afegit de petits panys de mur. L’espai el tanca un mur a l’E, del qual no queden més que algunes filades. L’aparell és força irregular.
Sota del castell, l’edifici recolzat a la roca que es troba més a l’Est té unes estructures interessants: es tracta d’un edifici d’uns 8 m d’alçada, 6 d’amplada i 5 de profunditat, fet amb pedra del país només desbastada i unida amb un morter de calç. Els murs, encara en molt bon estat, tenen una mitjana de 80 cm de gruix.
Hi ha indicis de la seva estructuració en tres nivells. Al tercer hi ha restes d’un forn. La paret E és la més singular, i suggereix la possibilitat que l’edifici es tracti d’una casa forta, tal vegada baix-medieval. Té com a úniques obertures una espitllera a uns 3 m del sòl i una finestra amb ampits de pissarra al nivell superior. L’aparell recorda el de la propera torre de Santa Eugènia.
Bibliografia
- Miret i Sans, 1900, pàgs. 123–4; Baraut, 1978, vol. I, pàg. 81; Tragó, 1982, pàg. 76; Pujol, 1984, pàg. 575–7.