Situació
Un dels fragments més característics d’aquesta antiga fortalesa.
ECSA – A. Villaró
Aquesta torre es troba damunt la carena que separa la vall de Castellbò de la d’Aravell, en un dels escassos indrets des d’on es divisa alhora el poble de Castellbò i la Seu d’Urgell.
Mapa: 34–10(215). Situació: 31TCG664926.
Per anar-hi cal agafar, des d’Aravell, la pista forestal que mena a Sendes i Sallent. Des d’aquesta pista se’n pren una altra, només apta per a vehicles tot terreny, que s’agafa a uns 2 km d’Aravell i arriba fins a una mica abans de la cruïlla entre els brancals de Sendes i Sallent. La mota que fonamenta la torre es veu de lluny, i la carretera hi passa pel costat.
Una altra pista hi puja directament des de les cases altes d’Aravell, i enllaça amb la pista que passa vora la torre.
Història
La importància estratègica del lloc on s’aixeca la torre és una evidència clara de la seva funció: connectar la torre de Sant Climent i la guàrdia de la Terrassa amb Castellbò. L’anomenada actualment Torre dels Moros era sens dubte una de les principals defenses de la vila vescomtal, com ho demostra la seva estructura, força més complexa que la majoria de fortificacions medievals d’aquesta zona. Malgrat aquesta importància evident, no hi ha documents unívocs sobre aquesta torre. Hi ha una possible referència, molt vaga i imprecisa, a una fortalesa anomenada Cabrera, l’any 1159, prop de Castellbò.
Torre
Planta que mostra la disposició originària d'aquest castell.
A. Villaró
L’element més sorprenent de l’estructura és una gran mota, amb tota seguretat artificial, que suportava l’estructura de la torre. Té uns 35 m de diàmetre i de 3 a 4 d’alçada. A la banda nord i est, hi ha rastres del que podia haver estat un fossat excavat a la roca.
Les restes de les parets permeten dibuixar una estructura rectangular d’uns 25 m de llarg per 20 m d’ample, força malmesa. Dins d’aquest rectangle s’hi endevinen tres estances, una de gairebé quadrada a la cantonada sud-est i dues més d’allargassades. Les pedres de la runa amaguen molts fragments de murs, que a penes s’intueixen sota la gran quantitat de rocs i de bardisses. La paret més ben conservada és la sud, d’uns 2 m d’alçada, que fa la funció de mur de contenció, ja que la mota és més baixa per aquesta banda.
Els murs exteriors són molt gruixuts, i arriben a tenir 1,5 de gruix. Les escasses restes dels interiors són d’uns 80 cm de gruix.
L’aparell és molt bast, amb carreus extrets de les immediacions de la torre —on es bastí un cortal aprofitant els carreus de la torre i el buit deixat per la pedrera—, units en filades irregulars amb terra. Les pedres cantoneres són les més ben treballades.