El cor és un òrgan buit, de parets musculars gruixudes, que es troba a l’interior de la cavitat toràcica. Se situa a la part mitjana, inferior i anterior del mediastí, l’espai comprès entre ambdós pulmons.
Per la forma externa, el cor sembla una piràmide de tres cares, amb un vèrtex i una base. El vèrtex, de forma arrodonida, mira cap avall, cap a l’esquerra i una mica cap endavant; la base, de forma irregularment plana, s’orienta cap amunt, cap a la dreta i una mica cap enrere.
El volum i el pes del cor són variables en cada persona i es relacionen amb diverses característiques de l’individu: edat, pes, alçada, complexió física i, fins i tot, hàbits de vida. Tradicionalment s’ha dit que el volum del cor correspon al del puny tancat de la persona. En l’adult, el pes del cor és aproximadament de 275 g, l’alçària de 10 cm i l’amplada d’uns 11 cm. Les dimensions acostumen a ésser més grans en els homes, les persones de constitució física robusta i aquells que practiquen esports; solen ésser inferiors en les dones, la gent prima i els qui segueixen un ritme de vida sedentari.
Internament, tot i que es tracta d’un òrgan buit, el cor és travessat per dos envans de teixit muscular i membranós, perpendiculars entre si, que formen quatre compartiments.
Un dels envans travessa aquest òrgan en sentit vertical, de la base al vèrtex, i el divideix en dues meitats, l’esquerra i la dreta, que normalment no es comuniquen. Aquest és anomenat septe o envà interauricular, a la part superior; i septe o envà interventricular, a la part inferior.
L’altre envà, horitzontal i perpendicular a l’anterior, separa les cavitats cardíaques superiors o aurícules de les inferiors o ventricles, però presenta uns orificis que comuniquen cada aurícula amb el ventricle del mateix costat. Hom l’anomena, doncs, envà aurículo-ventricular.
En síntesi: a causa dels envans interns, el cor es troba dividit en quatre cambres o cavitats cardíaques: l’aurícula dreta, l’aurícula esquerra, el ventricle dret i el ventricle esquerre.
El cor presenta diverses obertures o orificis que comuniquen l’interior de l’òrgan amb diversos vasos sanguinis, que en conjunt es denominen grans vasos, perquè són els més voluminosos i importants de l’organisme. Es considera que alguns grans vasos arriben al cor, perquè hi fan entrar sang, mentre que d’altres n’emergeixen, perquè en reben sang. Així, doncs, arriben al cor les venes caves inferior i superior, que desemboquen a l’aurícula dreta, i les venes pulmonars, que ho fan a l’aurícula esquerra; d’altra banda, n’emergeixen el tronc arterial pulmonar, que surt del ventricle dret, i l’artèria aorta, que ho fa de l’esquerre.
Superfícies externes i relacions
Exteriorment, el cor consta d’una base, un vèrtex i tres cares: una anterior, o esterno-costal, una lateral esquerra i una inferior, o diafragmàtica. Aquestes superfícies externes, que es corresponen internament cadascuna amb una o més cavitats cardíaques, presenten diversos accidents anatòmics i es relacionen amb diferents òrgans intratoràcics.
La cara anterior o esterno-costal es correspon internament amb una part de l’aurícula dreta, el ventricle dret i el ventricle esquerre. Té una forma lleugerament convexa i la superfície presenta dos solcs: un d’ells es correspon amb l’envà aurículo-ventricular dret, i es coneix com a solc aurículo-ventricular anterior, mentre que l’altre.es correspon amb l’envà interventricular, i és anomenat solc interventricular anterior. Aquesta cara del cor es relaciona bàsicament amb els elements òsteo-musculars de la cara anterior del tòrax, com l’estern, les costelles i els músculs intercostals; també ho fa amb la part inferior dels pulmons.
La cara lateral esquerra, de forma molsuda, es correspon internament amb el ventricle esquerre i una petita porció de l’aurícula esquerra. A la superfície té un solc relacionat amb l’envà aurículo-ventricular esquerre i que es coneix com a solc aurículo-ventricular posterior. També presenta un replec que envolta l’arrel dels grans vasos que provenen dels pulmons, denominat orella esquerra. Mitjançant aquesta cara, el cor es relaciona fonamentalment amb el pulmó esquerre.
La cara inferior o diafragmàtica es correspon internament amb una part dels ventricles dret i esquerre; en realitat, constitueix una continuació de la cara lateral esquerra. Té una forma lleument convexa i la superfície presenta un solc que es correspon amb l’envà interventricular, anomenat solc interventricular posterior. Des d’aquesta cara, el cor es relaciona amb el diafragma, un múscul en forma de cúpula que separa la cavitat toràcica de la cavitat abdominal i que constitueix el motor principal dels moviments respiratoris.
La base del cor es correspon internament amb la part superior de les aurícules. Té una superfície molt irregular, perquè hi convergeixen els grans vasos que s’adrecen a les aurícules i els que emergeixen dels ventricles. Mitjançant la base, el cor es relaciona essencialment amb els grans vasos, l’esòfag i una part del pulmó dret.
El vèrtex, o la punta del cor, constitueix el punt de convergència de la cara anterior, la lateral esquerra i la diafragmàtica; es correspon internament amb la part final dels ventricles. A la superfície es continuen els solcs interventriculars anterior i posterior.
Les cavitats cardíaques
Les diverses cavitats cardíaques presenten característiques diferents. A les aurícules, només els correspon una petita proporció del volum del cor; s’orienten bàsicament cap a la base i la cara anterior, i deuen llur nom als replecs, o orelles, que es projecten des de la seva superfície externa cap als grans vasos. Als ventricles, els correspon la major part del volum cardíac; llurs parets formen, pràcticament, les tres cares del cor i el nom que reben és degut a l’aspecte dilatat, que recorda la forma d’un ventre inflat.
L’aurícula dreta consta, esquemàticament, d’una part posterior i una altra anterior. La part posterior, de parets llises i primes, té dos orificis importants, per on aboquen llur contingut les venes cava inferior i cava superior, que duen al cor la sang procedent de tot l’organisme. També hi inclou l’envà interauricular, que separa ambdues aurícules; aquest envà presenta una depressió central, anomenada fossa oval, que correspon al vestigi d’un orifici que, durant el període fetal, comunicava ambdues aurícules. La part anterior de l’aurícula dreta és coberta per una sèrie de bandes de teixit muscular alineades, anomenades músculs pectinis; a la part superior hi ha un replec que constitueix l’orella dreta; i a la seva part esquerra, l’orifici aurículo-ventricular dret, o orifici tricúspide, a través del qual l’aurícula es comunica amb el ventricle dret.
El ventricle dret consta, esquemàticament, d’una cambra d’entrada i d’una cambra de sortida. La cambra d’entrada, a la part superior, presenta l’orifici aurículo-ventricular dret, que conté la vàlvula tricúspide, és a dir, l’estructura que alternativament permet, o impedeix, el pas al ventricle de la sang procedent de l’aurícula dreta. Les parets internes de la cambra d’entrada són recobertes d’unes rugositats anomenades columnes carnoses i contenen tres músculs o més allargassats i digitiformes, els músculs papillars, que es projecten cap a l’interior de la cavitat ventricular. La cambra de sortida, també coneguda com a infundíbul, de parets predominantment llises, presenta l’orifici de sortida del tronc arterial pulmonar que, més endavant, es bifurca i dóna origen a les artèries pulmonars, dreta i esquerra, que, alhora, duen la sang cap als pulmons per tal que s’oxigeni. L’orifici de sortida del tronc arterial pulmonar conté la vàlvula pulmonar, és a dir, l’estructura que regula la sortida de la sang des del ventricle dret cap al tronc arterial pulmonar.
L’aurícula esquerra, situada pràcticament a la base del cor, és de fet un sac de parets llises, l’eix transversal del qual és el més llarg. A la part superior hi ha el replec format per l’orella esquerra; allí hi ha els orificis corresponents a la desembocadura de les quatre venes pulmonars, que duen al cor la sang que ha estat oxigenada als pulmons. A la part inferior de l’aurícula esquerra es localitza l’orifici aurículo-ventricular esquerre, o orifici mitral, a través del qual l’aurícula es comunica amb el ventricle esquerre.
El ventricle esquerre és la cavitat cardíaca més grossa; es projecta sobre les tres cares i el vèrtex cardíac i té una forma que recorda un ou escapçat d’un extrem. Les parets del ventricle esquerre, com també l’envà interventricular que el separa del ventricle dret, són molt més gruixudes que les de les altres cambres cardíaques; si se n’exceptuen la punta i la zona pròxima a l’aurícula esquerra, que són més primes, el seu gruix és de 10 o 15 mm. Esquemàticament, la cavitat ventricular esquerra disposa d’una cambra superior i una cambra inferior. La cambra superior, de parets primes i llises, presenta dos orificis. El més gran d’ambdós, situat més enfora, és l’orifici aurículo-ventricular esquerre o mitral, on s’allotja la vàlvula mitral, és a dir, l’estructura que regula el pas de la sang procedent de l’aurícula esquerra. L’orifici més petit, l’orifici aòrtic, se situa al costat de l’envà interventricular i constitueix la sortida de l’aorta, l’artèria principal i més voluminosa de l’organisme. En aquest orifici hi ha la vàlvula aòrtica, l’estructura que regula el pas de la sang des del ventricle esquerre cap a l’aorta. La cambra inferior del ventricle esquerre, de parets gruixudes, és coberta per unes estructures musculars anomenades columnes carnoses; també té dos poderosos músculs papiHars, digitiformes, d’alguns centímetres de longitud.
Aparell valvular aurículo-ventricular
El pas de la sang des de les aurícules cap als ventricles és regulat per un complex mecanisme que constitueix l’aparell valvular aurículo-ventricular, és a dir, el sistema format per les vàlvules aurículo-ventriculars, les cordes tendinoses i els músculs papil·lars. La finalitat d’aquest organisme és garantir el pas de la sang en un sol sentit, de les aurícules cap als ventricles, i impedir-ne el reflux en sentit contrari. Hi ha dos aparells valvulars, l’esquerre i el dret, que comuniquen les respectives cavitats auriculars i ventriculars; tot i algunes diferències, ambdós sistemes són formats bàsicament d’una manera semblant.
Cadascuna de les vàlvules aurículò-ventriculars s’allotja en un orifici envoltat d’una estructura realçada i consistent anomenada anell fibrós; la duresa d’aquest anell fibrós fa possible que els orificis siguin sempre constants, és a dir, que no es contreguin ni es dilatin durant les diverses fases del batec cardíac.
Les vàlvules es componen d’unes llengüetes primes i membranoses, de forma trapezoïdal o triangular, anomenades valves. Cada valva disposa d’una vora ampla, la base, mitjançant la qual es fixa l’anell fibrós, i una vora estreta, anomenada vora lliure, que es projecta cap al centre de l’orifici aurículo-ventricular i és mòbil. De la part inferior, o ventricular, de les vores lliures de cadascuna de les valves, pengen nombroses fibres allargassades de teixit tendinós, les cordes tendinoses, que, per l’altre extrem, s’insereixen en els vèrtexs dels músculs papil·lars i en les parets ventriculars.
Quan les vàlvules aurículò-ventriculars s’obren per deixar passar la sang, les vores lliures de les valves es projecten cap als ventricles. Quan ja en són plens, les valves retornen a la posició anterior, les vores lliures se superposen entre si i les vàlvules queden hermèticament tancades. Al mateix temps, els músculs papil·lars es contreuen i les cordes tendinoses es tensen; amb això s’evita que les valves es projectin cap a les cavitats auriculars i, per tant, el reflux de la sang cap enrere.
La vàlvula tricúspide, que vincula l’aurícula i el ventricle drets, té tres valves de forma triangular, unides a l’anell fibrós per les bases. Segons la localització, aquestes valves es coneixen com a anterior, posterior i septal; aquesta última és propera a l’envà interventricular.
La vàlvula mitral, que vincula l’aurícula i el ventricle esquerres, consta de dues valves importants, anomenades anterior i posterior, i de dues o més valves més petites, conegudes com les valves comissurals. Totes es troben unides a l’anell fibrós per les bases. El nom de la vàlvula deriva de l’aspecte que presenten les dues valves principals, que recorda la mitra amb què certes dignitats eclesiàstiques es cobreixen el cap.
Les vàlvules aòrtica i pulmonar
Les vàlvules aòrtica i pulmonar, o vàlvules arterials, són les estructures que hi ha als orificis que comuniquen, respectivament, el ventricle esquerre amb l’artèria aorta, i el ventricle dret amb el tronc arterial pulmonar; a causa de la forma de les seves valves, són també anomenades vàlvules semilunars. Ambdues vàlvules tenen la finalitat de permetre el pas a la sang des de l’interior dels respectius ventricles cap a les artèries, i d’impedir-ne el reflux sanguini de les artèries cap als ventricles.
Ambdues vàlvules, l’aòrtica i la pulmonar, disposen de tres valves de forma semisfèrica, les cares convexes de les quals s’orienten cap als ventricles. Aquestes valves tenen una vora fixa, unida a la mateixa paret arterial, i una vora lliure, que és mòbil.
Més amunt de la implantació de les valves, a les parets de l’aorta i també del tronc arterial hi ha unes dilatacions petites, conegudes respectivament com a si aòrtic dret, si aòrtic esquerre, si pulmonar dret i si pulmonar esquerre; els sins aòrtics s’anomenen també sins de Valsalva.
Quan els ventricles es contreuen, la pressió generada a l’interior impulsa la sang cap a la superfície de les valves, que es projecten dins les artèries, la qual cosa permet el pas al torrent sanguini; en aquests moments, la sang que s’acumula als sins esmentats anteriorment impedeix que les valves quedin adherides a les parets arterials. Quan els ventricles es relaxen, les valves retornen a la posició original a causa del pes de la sang acumulada en les seves concavitats i es tanquen, amb la qual cosa la sang ja no pot tornar als ventricles.
Estructura i capes cardíaques
El cor és format per un esquelet fibrós i tres capes de teixits, que de dins cap enfora són l’endocardi, el miocardi i el pericardi.
L’esquelet fibrós consta d’una massa de teixit conjuntiu, dens i compacte, que comprèn els anells fibrosos que envolten els orificis aurícula-ventriculars, els orígens de l’aorta i el tronc arterial pulmonar, s’estén al llarg de l’envà interventricular i forma una membrana gruixuda de fibres de col·lagen. La missió de l’esquelet fibrós és oferir una inserció ferma a les fibres de la musculatura auricular i ventricular i a les valves de les vàlvules aurículo-ventriculars per tal d’evitar la dilatació dels orificis cardíacs durant les contraccions auriculars i ventriculars.
L’endocardi és una capa prima de teixit epitelial, o de revestiment, que cobreix l’interior de les cavitats cardíaques, incloses totes les vàlvules. La funció de l’endocardi és aïllar i protegir el teixit muscular subjacent del torrent circulatori de les cavitats cardíaques.
El miocardi, o múscul cardíac, constitueix la capa intermèdia del cor formada bàsicament per fibres musculars, envoltades per beines de teixit conjuntiu; les fibres musculars miocàrdiques corresponen al teixit muscular estriat, semblant al que forma els músculs esquelètics. El teixit miocàrdic constitueix la major part de les parets del cor, i es distribueix àmpliament per les quatre cavitats. El gruix d’aquesta capa és superior a les parets dels ventricles, especialment a les de l’esquerre, on pot atènyer els 2 cm; en les cavitats auriculars, però, només arriba a tenir alguns mil·límetres.
Entre les fibres musculars que formen el miocardi, cal destacar les que corresponen al denominat sistema de conducció elèctrica, que inclou diverses estructures. Essencialment, aquest sistema consta del nòdul sinusal, localitzat a l’aurícula dreta; els tractes internodals; el nòdul aurículo-ventricular; el feix de His, que discorre per l’envà interventricular i que origina una branca dreta i una branca esquerra, i la xarxa de Purkinje, que envolta les parets ventriculars.
El pericardi constitueix la capa més externa del cor. És com un sac doble, de teixit fibrós i serós, que envolta el miocardi i el trajecte inicial de l’aorta i les artèries pulmonars. El sac pericàrdic presenta una forma cònica, amb el vèrtex localitzat a la sortida dels grans vasos i la base recolzada sobre el múscul diafragmàtic.
El pericardi consta bàsicament de dues capes: una capa externa, formada de teixit fibrós dur, anomenada pericardi fibrós, i una altra capa interna, el pericardi serós, que es compon de dues membranes transparents i toves, una de les quals recobreix la superfície externa del miocardi, i l’altra, la superfície interna del perdicardi fibrós.
Entre les dues membranes que constitueixen el pericardi serós hi ha un espai molt petit i completament tancat, denominat cavitat pericàrdica. L’interior és ocupat per una fina pel·lícula de líquid, el líquid pericàrdic, elaborat i secretat pel pericardi serós.
La membrana que cobreix la superfície del miocardi també és coneguda amb el nom de pericardi visceral o epicardi. El conjunt format pel pericardi fibrós i la membrana serosa que el cobreix internament és anomenat pericardi parietal.
El pericardi fibrós té la funció de protegir el cor, i també contribueix al sosteniment d’aquest òrgan en la cavitat toràcica, gràcies a la munió de lligaments que el vinculen als grans vasos i a la paret interior del tòrax. L’existència del líquid pericàrdic, d’altra banda, permet que el cor es contregui i es dilati, sense que les parets experimentin fregaments.
Les artèries i les venes coronàries
El cor té una irrigació sanguínia pròpia, destinada a subministrar oxigen i substàncies nutritives al teixit miocàrdic, que es desenvolupa per mitjà d’una complexa xarxa de vasos sanguinis anomenats coronaris, perquè en conjunt envolten l’òrgan com una corona. La sang ateny els teixits cardíacs a través de dos vasos que emergeixen de l’aorta: l’artèria coronària dreta i l’artèria coronària esquerra. La major part de la sang retorna a la circulació per diverses venes, que aboquen el contingut en una gran vena anomenada si coronari, que acaba en l’aurícula dreta; uns vasos venosos petits, les venes cardíaques anteriors i les venes de Thebesius, ingressen directament en l’interior de les cambres cardíaques.
L’artèria coronària dreta neix en el si aòrtic dret, emergeix a la superfície de la cara esterno-costal del cor, darrere l’artèria pulmonar i davant l’aurícula dreta, i davalla al llarg del solc aurículo-ventricular anterior, que representa el límit entre l’aurícula i el ventricle drets. En aquest nivell origina una branca anomenada artèria marginal dreta, que corre per la superfície en direcció al vèrtex del cor. Després d’aquesta primera ramificació, l’artèria coronària dreta gira cap a l’esquerra i corre sobre la cara diafragmàtica del cor, on origina l’artèria del nòdul aurículo-ventricular, que irriga el nòdul homònim i el feix de His, i la seva branca més important, la branca interventricular posterior, que davalla al llarg del solc homònim, cap al vèrtex cardíac, i s’anastomitza amb ramificacions de l’artèria coronària esquerra. Finalment, l’artèria coronària dreta es divideix en petites ramificacions que s’anastomitzen amb d’altres de l’artèria coronària esquerra. En conjunt, l’artèria coronària dreta i les seves branques irriguen el ventricle i l’aurícula drets i una porció variable, segons les persones, de les cambres cardíaques esquerres.
L’artèria coronària esquerra neix en el si aòrtic esquerre i emergeix a la superfície cardíaca darrere l’artèria pulmonar i davant l’aurícula esquerra. Des d’allí es dirigeix cap al solc aurículo-ventricular anterior i s’hi bifurca en dues artèries: la branca interventricular anterior i la branca circumflexa. La branca interventricular anterior davalla pel solc homònim fins a atènyer les proximitats del vèrtex cardíac, irriga ambdós ventricles i l’envà interventricular i, finalment, origina nombroses ramificacions petites que s’anastomitzen amb d’altres provinents de la branca interventricular posterior. La branca circumflexa corre al llarg del solc aurículo-ventricular, tomba cap a les cares lateral esquerra i diafragmàtica del cor i, per últim, se subdivideix en nombroses ramificacions que s’anastomitzen amb d’altres de l’artèria coronària dreta. La branca circumflexa irriga el ventricle i l’aurícula esquerres.
El si coronari és la vena més important del cor; té una longitud de 2,5 cm i corre de dreta a esquerra damunt el solc aurículo-ventricular posterior fins a atènyer l’aurícula dreta. Al llarg de la seva trajectòria, rep les venes cardíaques major, mitjana i menor, la vena posterior del ventricle esquerre i la vena obliqua de l’aurícula esquerra.
La vena cardíaca major es forma al vèrtex del cor i puja pel solc interventricular anterior fins que aboca el contingut a l’extrem esquerre del si coronari. Aquesta vena efectua el drenatge dels territoris irrigats per l’artèria coronària esquerra. La vena cardíaca mitjana també s’origina al vèrtex del cor, però puja pel solc interventricular posterior i ateny l’extrem dret del si venós. La vena cardíaca menor s’inicia a l’extrem del solc aurículo-ventricular dret i hi corre fins que penetra a l’extrem dret del si venós. Aquestes dues darreres venes drenen els territoris irrigats per l’artèria coronària dreta.
La vena posterior del ventricle esquerre neix a prop del vèrtex del cor, corre sobre la superfície lateral esquerra i aboca el contingut a l’extrem esquerre del si venós.
La petita vena obliqua de l’aurícula esquerra s’origina damunt la paret posterior de la cavitat homònima, drena la sang procedent d’aquest territori i ateny l’extrem esquerre del si venós.
Les venes cardíaques anteriors s’originen a la superfície anterior del ventricle dret, travessen el solc aurículo-ventricular anterior i aboquen directament el contingut en l’aurícula dreta. Les venes de Thabesius són uns vasos minúsculs formats a l’interior del miocardi i que duen la sang directament a les cambres cardíaques, sobretot les aurícules.
L’anatomia artèrio-venosa del cor no és uniforme en totes les persones i pot presentar variacions sense que hi hagi, normalment, repercussions clíniques. Així, per exemple, en alguns casos l’artèria coronària esquerra irriga una part del territori habitual de l’artèria coronària dreta, o bé les artèries coronàries dreta i esquerra neixen d’un tronc comú, o, en d’altres casos, la branca circumflexa neix del si aòrtic dret.
Innervació del cor
El cor disposa d’una àmplia xarxa de nervis del sistema nerviós autònom, els estímuls dels quals adapten la freqüència cardíaca, la pressió arterial i el diàmetre de les artèries coronàries a les necessitats fisiològiques de cada moment. Aquests nervis, que pertanyen als subsistemes simpàtic i parasimpàtic, provenen de diverses estructures nervioses superiors; per damunt de la base del cor, formen un nus nerviós important, anomenat plexe cardíac, des d’on es distribueixen àmpliament per l’endocardi, el miocardi i el pericardi.
Aquests nervis disposen de vies aferents, mitjançant les quals informen els centres nerviosos cerebrals, de l’hipotàlem i del tronc encefàlic, sobre l’actuació del cor i la pressió sanguínia; disposen també de vies eferents, mitjançant les quals aquells centres poden modificar aquests paràmetres.
L’estimulació parasimpàtica, mediatitzada pel nervi vague, o pneumogàstric, alenteix la freqüència cardíaca, minva la força de les contraccions cardíaques i contreu les artèries coronàries. L’estimulació simpàtica, mediatitzada per les cadenes simpàtiques cardíaques, accelera la freqüència cardíaca, incrementa la força de contracció del miocardi i dilata les artèries coronàries.
El miocardi no disposa de terminals nerviosos o receptors sensibles al tacte o a les modificacions tèrmiques; això no obstant, té terminals nerviosos sensibles al dolor, que es transmet per fibres aferents que corren al costat de les cadenes simpàtiques i que són estimulades quan s’hi acumulen diversos productes metabòlics, com és el cas de l’angina de pit o l’infart de miocardi, per manca d’irrigació sanguínia o isquèmia.